Articles - Història

ELS GALCERAN: NISSAGA CARLINA DE PRATS DE LLUÇANÈS (primera part)

ELS GALCERAN: NISSAGA CARLINA DE PRATS DE LLUÇANÈS (primera part)

AUSA, publicació del Patronat d'Estudis Osonencs
núm.158, Vic 2006

El segle XVIII es tancava en ple procés de desintegració de l'antic règim, amb una Europa dominada per monarquies absolutistes, on la societat estava organitzada de manera que es pertanyia a determinada classe pel sols fet d'haver nascut en una o altra casa, sorgeix a França l'anomenada il·lustració, un moviment cultural i polític basat en el liberalisme, la base del qual era la llibertat de l'individuo, tant en l'àmbit polític com en l'econòmic.

A l'estat espanyol, tant la monarquia com l'aristocràcia, per por a perdre el seus estatus, tal i com havia passat al país veí, van forçar al govern a iniciar una política repressiva de cara a frenar qualsevol tipus d'influència propagandística del nou règim francès. Conseqüència d'això i de la mort en la guillotina de la familia real francesa, va ser el trencament de relacions i el tancament de fronteres amb França, a la que es va declarar la guerra en un conflicte que només va afectar a les comarques pirinenques i que a Catalunya va ser coneguda com la Guerra Gran (1793-1795). Les conseqüències d'aquesta guerra foren realment desastroses per tot l'estat espanyol. i va fer que l'entrada al nou segle XIX estigués presidida per una gran crisis econòmica i un gran descontent social.

A aquest ambient de crisi es va venir a sumar l'invasió de la península, per part de les tropes napoleòniques, amb l'excusa d'envair Portugal. L'ocupació francesa del territori a la que la majoria de la població s'hi oposà de valent i l'acceptació per part dels Borbons de la sobirania francesa, va desencadenar una llarga guerra per la independència, coneguda a Catalunya com la Guerra del Francès (1808-1814).

Es en aquest context de crispació que es comencen a crear unes Juntes tant locals com provincials, escollides per votació que culminaran en les Corts de Cadis de l'any 1812. D'aquestes Corts va sortir un esborrany de Constitució que fou aprovada per tots els assistents, tot i les diferents ideologies que hi havia representades, en la que es reconeixia la igualtat de tots els ciutadans davant la llei i se'n garantia la seva llibertat, tret la del culte, que segui sent el catolicisme. Es donava llibertat de premsa i s'abolia la Inquisició. I per últim es defensava el model d'una monarquia constitucional, representada pels Borbons en la figura de Ferran VII.

Però aquest camí cap el liberalisme es va veure frenat amb l'acabament de la guerra l'any 1814 i el retorn al tron de Ferran VII, que abolí la Constitució i retornà als principis de l'Antic Règim, començant així un període anomenat el Sexenni Absolutista (1814-1820), que va estar marcat per la forta repressió exercida sobre els liberals i afrancesats i per la gran quantitat de revoltes que finalment van abocar al Rei a acceptar, el 1820, els principis establerts en la Constitució de Cadis.

Això va obrir un període de liberalisme, nomenat Trienni Liberal (1820-1823), en que es van abolir les duanes interiors i fins i tot molts dels bens eclesiàstics es van posar a subhasta pública; però els absolutistes, per la seva banda, van llançar una creuada contra els liberals, començant d'aquesta manera, una guerra, més o menys encoberta entre realistes i liberals. Però aquest creixement liberalista espanyol preocupà a les principals monarquies absolutistes europees, per això quan Ferran VII els demanà ajut no dubtaren en enviar un exèrcit, conegut pel nom dels Cent Mil Fills de Sant Lluís, per esclafar el govern i restaurar al rei com a monarca absolut.

Un cop restablert en el poder, començà l'anomenada Dècada Ominosa (1823-1833), un període de purga contra els liberals i els seus interessos, que es prologà fins la seva mort. Fou un període força ambivalent, doncs si per una banda va dissoldre la Milícia Nacional liberal que fou substituïda per un grup de fanàtics absolutistes, nomenats Voluntaris Realistes. Tanmateix, per altra banda, per tal de mantenir-se en el poder va tenir que acceptar algunes reformes administratives que el decantaren una mica cap a l'esperit de la il·lustració, i que el va obligar a tenir entre les seves files, tant polítiques com militars, a gent de pensament lleugerament lliberal. Fruit de tot això s'obririen dos fronts molt marcats que a la llarga s'abocarien en una altra guerra, d'una banda els liberals i d'altre els absolutistes mes intransigents, o realistes, que cada cop demanaven amb mes insistència l'abdicació del monarca en el seu germà Carles Maria, degut a la manca de descendència masculina. Així fou com el 1827 esclatà a Catalunya la revolta dels Malcontents, protagonitzada per un grup de ultra-absolutistes que demanaven el retorn de l'antic règim: la restauració de la Inquisició, l'expulsió d'alguns càrrecs polítics tinguts per massa lliberals i el retorn del poder militar d'alguns caps del exèrcit que havien estat apartats amb llicencia indefinida.

La revolta que va néixer en la Catalunya central i que es va estendre per bona part de Catalunya gràcies al suport de molts batallons de voluntaris reialistes, va fer que el govern actués amb molta decisió. Es va nomenar Capità General de Catalunya i cap dels seus exercits a Charles d'Espagnac de Cousserans de Cominges, mes conegut com el Comte d'Espanya (1) i el Rei anuncià que viatjaria a Catalunya. Aquests fets, afegits al paper mediador de l'església van fer que moltes capitals catalanes, com Vic, Manresa i Olot es rendissin sense lluita. El viatge del rei a Tarragona i Barcelona i el fet de prometre als revoltats acceptar les seves propostes i un perdó general per tots ells, van jugar un paper molt important en la rendició total, però un cop aconseguida aquesta, no va complir les seves promeses, i bona part dels insurrectes foren afusellats o deportats.

Desprès de tots aquests fets, el panorama social i polític al començament dels anys 30 del segle XIX era d'allò mes enrevessat: molta part de la pagesia era absolutista, així com també ho eren la vella aristocràcia i una part de l'artesanat i de la clerecia. (2) A més a més comptaven amb la major part dels voluntaris reialistes, que a la fi de la nomenada Dècada Ominosa rondaven els 120.000 efectius. Per la seva banda la burgesia, la noblesa i les classes populars urbanes es decantaven cap als lliberals, així com els alts funcionaris i els caps i oficials de l'exèrcit.

Només faltava el detonant que fes esclatar aquest aiguabarreig, i aquest es va començar a albirar amb el naixement, l'any 1830, de la filla de Ferran VII. El fet de que sigués una dona comportava un greu problema successori, ja que a resultes de la nomenada Llei Sàlica, promoguda per Felip V l'any 1713, no es permetia que les dones poguessin ostentar la corona. Per fer front a aquesta llei, Ferran VII anul·là aquest precepte, amb la nomenada Pragmàtica Sanció, i restableix la llei segons les quals es dona preferència als homes sobre les dones, però aquestes sempre tenen preferència sobre el germans o altres parents masculins. D'aquesta manera proclamava hereva a la seva filla Isabel i deixava de banda al seu germà Carles, encetant d'aquesta manera un enfrontament entre els partidaris d'ambdós bàndols.

Per fer front a aquesta forta oposició, el rei es recolza cada cop mes amb els lliberals moderats i amb els reformistes. En caure malalt el rei, l'any 1832, la seva esposa, la reina Maria Cristina, influenciada per tots ells va prendre la decisió de reobrir les universitats i proclamar una amnistia general, sobretot per part del lliberals empresonats.

Tot aquest conjunt de fets, faran que a la mort de Ferran VII, ocorreguda el 29 de setembre de l'any 1833, els partidaris de Carles Maria Isidre, s'aixequessin en armes i donessin lloc a la primera Guerra Carlina (1833-1840), coneguda també com la Guerra dels Set Anys. La primera d'una sèrie de tres guerres que enfrontaran d'una banda els partidaris de la monarquia regnant, els isabelins (3), i d'altra els del pretendent al tron, el carlins (4).


El marc geogràfic: el Lluçanès

La comarca natural del Lluçanès, a cavall de les tres comarques administratives d'Osona, el Berguedà i el Bages, és una terra de poblament força disseminat i això ha fet que al llarg dels anys, la seva capital hagi estat força itinerant.

D'antuvi que ha estat una comarca immersa en una constant tibantor entre els barons i els seus súbdits que volien crear una sotsvegueria sotmesa al Rei, cosa que no va succeir fins a començaments dels segle XVII en que el baró va vendre els seus drets al rei i a la universitat de prohoms. Però el que havia costat tant d'aconseguir es va desfer el 1716, en que, amb el decret de Nova Planta, aquesta sots-vegueria es repartia entre els corregiments de Manresa i Vic.

Prats, l'actual nucli mes important del Lluçanès, es de formació relativament moderna, ja que no serà fins a finals del segle XVII en que la indústria de la llana, tant pel que fa al bestiar com a la llana filada que es fa a les masies, va fer d'aquesta població un lloc de destí de les famílies dels voltants, arribant a tenir a finals d'aquest segle una població de 160 famílies. I tot i que sofrí de valent, primerament amb la Guerra Gran i mes tard per la Guerra de Successió en que les tropes de Felip V incendiaren la vila, aquesta industria va anar creixent, arribant l'any 1720 a crear-se el gremi de paraires.

I si la indústria tèxtil fou el motor que impulsà el creixement de la nova capital, que passà de tenir 359 habitants l'any 1718 a 902 l'any 1787, també ho fou la seva situació privilegiada de talaia natural, i es que, com diria Marià Vayreda: ".... ocupa la vila de Prats un gran pla, a l'extrem superior d'un massis en forma de llom, que descendeix en suau declivi cap a ponent. Per la part de llevant, acabats los camps i prats que l'enronden, lo terrer s'enfonsa tan ràpidament, que la carretera que per allí surt, en direcció al baix Lluçanès, sols pot guanyar lo desnivell a força de zig-zags de gran desenrotllo.....". (5)

Però amb aquesta descripció també es pot entendre per què aquesta vila es veié immersa en la majoria de conflictes bèl·lics que es van produir aquells segles, ja que la seva situació de talaia natural la convertien en baluard important per la gran amplitud de terreny que dominava i que alhora la convertien en una porta d'entrada dels Pirineus.

Només, com a tall d'exemple, es podria esmentar que dins la darrera carlinada, entre juny i octubre de 1873, l'Alfons Carles de Borbó (6), vingué a Prats en onze ocasions diferents (i moltes vegades s'hi estaven entre 8 i 10 dies). "I es que si ens fos possible de comptar-ne els soldats, tant d'un cantó com de l'altre que passaren per Prats , només en aquest període [que va de 1872 a 1876], segurament que hauríem de parlar de centenars de milers". (7)


Els Galceran i Prats de Lluçanès

Es curiós que, tot i que en la majoria de llibres de història que parlen de les Guerres Carlines, el cognom Galceran surt sempre acompanyat dels principals capitosts carlins, sigui tant poc el que sabem sobre ells. Referències se'n troben, però sempre son de passada, com la cita que en fa la Història de Catalunya d'en Jaume Sobrequés: "Els guerrillers foren legió: Savalls, Tristany, Galceran, Castells, Estartús, Vidal de Llobatera, Huguet, Francesch, Miret i molts altres" .(8) O be aquesta altra, que fa referència a quan el General lliberal Llauder va publicar un edicte on oferia diners i indult a tot els carlins que donessin mort a algun dels seus caps: " Tristany, Brujó, Galceran, Porredón y tantos otros mas estaban expuestos a la merced de un vulgar asesino" . (9) Però com ja he dit, tot i que sovint se'ls esmenta al costat del principals comandaments, en cap moment es va mes enllà i se'ls estudia en profunditat.

Del primer Galceran que es té constància a la població de Prats de Lluçanès es d'un tal Jeroni, nascut en la primera meitat del segle XVIII, que exercia de vidrier de professió i que estava casat amb Teresa Lleopart, amb qui va tenir dos fills: Jeroni i Esperança.

El haver-hi dos Galceran amb el mateix nom, Jeroni, ens planteja un problema d'identificació, doncs un document datat el 1797 atorga un préstec de 244 lliures i 16 sous (10) a un tal Jeroni, vidrier de professió, pel concepte d'arrendament d'un forn a la Plaça de la vila. Així mateix dos anys mes tard, el 6 d'abril de 1799, un Jeroni es nomenat regidor de l'Ajuntament de Prats, amb un sou de 12 lliures barceloneses. Suposadament el préstec deu ser pel primer Jeroni, que en aquelles dades no deuria d'arribar als seixanta anys i el càrrec de regidor deu de correspondre al seu fill, en Jeroni Galceran Lleopart, del que si se sap que l'any 1806 ho era, i que ho va seguir sent encara molts anys mes tard, segons consta en un document municipal datat l'any 1826, on entre les signatures dels diferents regidors de l'Ajuntament, apareix el seu nom acompanyat de l'epígraf de "Regidor Decano". (11) El que no ens ha d'estranyar, però, es que fos tants d'anys regidor, doncs hem de recordar que aquest període fou una època marcada pels enfrontaments entre reialistes i lliberals, i el que es segur es que d'exercir el càrrec tant de temps de bon segur va tenir de dur-ho a terme de forma intermitentment. Així, per exemple, el 1822, en ple Trienni Liberal, i degut a les seves tendències reialistes, es va veure obligat a abandonar la finca familiar per un breu espai de temps. Anys mes tard, en plena primera carlinada, el 1834, desprès de que en seu fill Josep s'aixequés en armes, se'l tornà a empresonar per un espai de dos anys i fins i tot se'l va arribar a desterrar. Va morir el 8 o el 9 de setembre de 1836, mentre s'estava al lloc anomenat "la cadira d'en Galceran", (12) mentre mirava les tropes que hi havia a la Vall del Merlès, (13) en el decurs de la batalla que va emprendre en Rafael Maroto contra la vila de Prats.

De professió paraire, es va casar amb Antònia Escrigas, amb qui va tenir deu fills: Margarida, Teresa, Bonaventura, Josep, Maria Esperança, Maria Antònia, Domènec, Manel, Segimon (que cursà estudis eclesiàstics a Cervera (14) entre els anys 1825 i 1830) i Antònia.


En Josep Galceran i Escrigàs i la primera Guerra Carlina

En plena Guerra Gran, naixia l'any 1794, (15) el que seria anys mes tard el primer català en aixecar-se en armes a favor del germà de Ferran VII. Amb una infantesa marcada per l'ambient polític de l'època i per una forta creença religiosa, en Josep heretà de ple aquestes conviccions, tal i com ho demostra en els seus escrits, tot i la poca correspondència que d'ell es guarda, on fa servir frases com: "Viva la Inquisición y la religión", o be: "...Dios, el Rey y la Inquisición, a quienes defiendo...". (16)

Convertit en l'hereu de la família (doncs el seu germà gran havia mort un anys abans del seu naixement) seguirà de ben jove l'ofici familiar de paraire. I es en aquest ambient que coneixerà a la que serà la seva esposa, la Serafina Terrés i Comas, filla d'una família benestant de paraires vinguts d'Olvan. La cerimònia nupcial es dugué a terme a l'església parroquial de Prats, el 22 de maig de 1819,(17) i un any desprès el 21 de maig de 1820 naixeria el seu primer fill, en Jeroni.(18)

De sempre la comarca del Lluçanès era un aiguabarreig d'ideologies i en aquests anys, Prats fou ocupada diferents vegades per escamots realistes que passaven a reclutar gent per la guerrilla; i en Josep no serà aliè a aquests fets. Fruit dels seus forts ideals religiosos que ja hem comentat i al fet de que el matrimoni amb la Serafina li comportés una certa estabilitat econòmica, no tardarà molt en afegir-se, en ple Trienni Liberal, a una d'aquestes partides, arribant a assolir el grau de Comandant de les forces reialistes.(19) Aquest fet li comportà també que se li lliures, per part del rei Ferran VII, l'Escut de la Fidelitat,(20) una distinció creada l'octubre de 1823 i que era una recompensa per a tots aquells que durant el Trienni Liberal van seguir sent fidels al Rei i contraris al Govern Constitucional.

Un cop restablert el rei en el poder, tots els caps militars foren apartats del exercit amb llicència il·limitada i se'ls donà un petit sou, que aviat deixaran de percebre. Així doncs, en Josep, obligat a deixar les armes, deixà també l'ofici de paraire i passa a exercir d'administrador de Correus;(21) però no per això deixà de costat els seus ideals, doncs d'una banda el diners de la família i d'altre el petit sou que durant un temps rep de Madrid, degut al seu grau militar i a la condecoració rebuda, el permeten anar poc a poc formant una partida de voluntaris i a la llarga crear el seu propi batalló.

Però el desencant de la nova tendència que poc a poc va agafant el govern de Madrid, el portaran cada cop mes a separar-se de la línea monàrquica regnant i decantar-se cada cop mes cap a un absolutisme radical, motiu pel qual ja el trobem l'1 d'abril de 1827 a Ripoll, en l'aixecament dels Malcontents, encapçalant una partida d'homes juntament amb altres capitosts reialistes com en Joan Cavalleria de Ripoll i en Josep Bosoms del Berguedà, mes conegut com a Jep dels Estanys.(22) Aquest dia, i coincidint amb la "Fira de les 40 hores" es varen aplegar a Ripoll un bon nombre de voluntaris reialistes així com diversos oficials, com els tres esmentats. Per aquest motiu i per tal d'evitar aldarulls, s'hi van desplaçar una força dels Mossos d'Esquadra, que van intentar detenir amb en Joan Cavallaria, però se'ls escapolí. A partir d'aquest moment els fets es van desencadenar amb molta rapidesa: "... aquella misma tarde, el Cabecilla Galcerán de Prats de Llusanés y otros Cabecillas, unidos con los voluntarios Realistas de esta villa dieron en la Plaza mayor el grito de Moria el mal Gobern...." .(23) La força dels Mossos d'Esquadra fou derrotada i durant uns dies es seguí amb els aldarulls.

Amb l'aixecament sufocat, en Josep i els seus homes tornen a Prats, on seguiran amb la seva lluita contra els liberals i el que representen.(24)

Serà en aquest període que naixeran els seus altres quatre fills: Teresa, Joana, Josep Anton i Francesc i també serà en aquest període que sofrirà la pèrdua de la seva esposa, poc desprès del naixement del seu darrer fill. La cerimònia de l'enterrament, duta a terme el 9 de febrer de 1829, fou una mostra de la posició que ostentava la família dins l'estament religiós de l'època, dons la mateixa la varen oficiar 15 sacerdots i 1 sots-diaca.(25)

Com a hereu de la família se suposa que deuria de viure en el mas familiar i es per això que a la mort de la seva esposa no es d'estranyar que en Josep es dediqués de ple al seu ideal, deixant els seus fills petits a mans dels seus familiars. Fou així com a començament dels anys 30 del segle XIX ja havia format quatre companyies de realistes, de la que ell n'era el comandant i el seu germà Manel l'ajudant (26) i que l'any 1832 ja dominés la vila.

En la major part del Lluçanès es respirava un ambient carlí, però en el moment de la mort de Ferran VII, Prats estava en la banda dels lliberals, però això no fou cap obstacle per que el primer aixecament català en favor del pretendent al tron sortís de la vila de Prats: "... l'aixecament carlí es produí a mesura que es difongué la noticia de la mort de Ferran VII (el 29 de setembre de 1833): a Talavera de la Reina, el 3 d'octubre; el dia 5, a Bilbao, Vitòria, Prats del Lluçanès (on Josep Galceran llançà el primer crit a favor de Carles V)..." .(27)

L'excusa fou la mort de Ferran VII, però a l'igual que havia passat l'any 1827, amb l'aixecament dels Malcontents, fou un aixecament que feia temps que s'anava gestant i en el que intervingueren molts dels implicats en aquella primera revolta, de feia ja set anys: "Aun no habia llegado a Catalunya la notícia del fallecimiento de Fernando y ya el teniente coronel Galceran,(28) ex-capitan de realistas, se habia alzado en Prats de Llusanés á la cabeza de algunos de los comprometidos en la tentativa del año 27, vueltos de presidio" .(29)

La revolta va comptar amb el suport de tot el consistori en ple, tret de l'alcalde, que era en Josep Bardolet. Una de les primeres mides que prengueren els insurrectes fou obligar a pagar als liberals de la vila la suma de 400 duros: "comença llavors la persecució dels que els deien els negres i aquella nit foren pagar 400 duros a cadascún: Pere Galobardes, Valentí Puig, Pau Cirera i Lluis Salarich"(30). Uns dies desprès de la revolta, les forces liberals ocuparen la població, perseguint als insurrectes i restablint l'alcalde en el seu càrrec. El Consellers foren empresonats i obligats a pagar els diners que en Galceran i els seus homes havien fet pagar als liberals, i amb el que els hi havien donat suport, fins i tot en alguns casos, foren executats.

" ...El dia 5 d'octubre, sis dies després de la mort de Ferran VII, en Josep Galceran es sublevà, a la vila de Prats, juntament amb 49 homes, tots d'aquí.

Era la vigília de la festa de la Mare de Déu del Roser i, per tal de celebrar-la havien vingut a la vila uns músics de Ripoll, els quals, veient-se enmig del guirigall, no trobaren altra sortida que unir-s'hi i organitzar cercaviles, lluminàries i càntics que duraren tota la nit, només espaiats amb crits apassionats de Visca Carles V.

A la matinada, a la primera ocasió que se'ls presentà, els músics es feren fugissers i s'escaparen a corre-cuita, segurament per por de possibles represàlies.

En Galceran i la seva partida d'insurrectes, en aquells moments d'eufòria feren pagar als liberals de la Vila, per escarni, la quantitat de 400 duros, que no deixava de ser una suma respectable.

Els dies immediatament posteriors a la revolta de Prats, les forces liberals de la guàrdia reial vingueren a restablir la situació, perseguiren els insurrectes i n'afusellaren mes d'un.

L'aixecament carlí del 5 d'octubre es produí a Prats amb la complicitat de l'Ajuntament amb l'única excepció de l'alcalde. Tots els consellers foren portats presos a disposició del governador de Manresa, el qual els trameté a Barcelona i confirmà en el seu càrrec a l'alcalde Cost. (Als regidors els caieren penes diverses, des de 3 a 6 anys de presidí, més l'obligació de retornar els 400 duros que en Galceran havia requisat)"
.(31)

En Josep, però, aconseguí escapolir-se, tot i ser perseguit: "De Prats de Llusanés, partió Galceran, el 6 de octubre, para Borredà, por el Coll de Plans y San Vicente de Rivas, y de orden del capitán general Llauder, salieron contra el varias columnas, mandadas por don Crisóbal Linares de Butrón y don Felix Jones, a fin de impedir la extensión del movimiento" .(32) Però no van aconseguir no una cosa ni altra, doncs en Josep va poder escapar-se a França (33) (d'on deuria tornar l'any següent, si es que no ho va fer-ho abans, ja que el 1834 el govern indultà a tots els que s'aixecaren en armes juntament amb en Galceran (34) i la rebel·lió no es va poder frenar; però aleshores la venjança es tornà contra la seva família, la qual fou maltractada i, fins i tot, empresonada. Com que la vivenda de la família estava situada fora de les muralles, (35) van ser obligats a anar a la vila a dormir cada dia i poc temps desprès foren desterrats a Igualada per un període de mig any. Un cop de retorn a Prats, se'ls obligà un altre cop a anar a dormir en una casa de dins el recinte emmurallat, (36) "Se cerró la villa de Prats con murallas. La casa de Galceran estaba en las afueras, y por ello los liberales obligaron a ir cada dia a dormir toda la familia dentro de la fortificación. No bastando esto desterraron a los abuelos a Igualda. A los cinco o seis meses pudieron volver del destierro, pero para ser otra vez perseguidos. A los pocos dias se les obligó nuevamente a dormir en una casa del recinto amurallado....." (37) i això fou degut als preparatius que van fer a la Vila de Prats el 12 d'agost de 1835 tot esperant un atac carlí, tal i com ja havia succeït el dia abans a les poblacions d'Olost i Sant Feliu."La població es va preparar per resistir,....., es donaren totes les recomanacions, es recolliren tots els efectes a l'església i també s'agafaren com a ostatges, els pares de Galceran" (38)

Sobre aquest empresonament, el propi Josep envià una carta al Capità dels Urbans de la Vila, en Joan Cirera, on expressa el seu malestar tant per aquest fet com per la manera d'actuar dels liberals: "Camp d'honor a 12 d'agost de 1835. Patricis meus: Em consta que teniu els meus estimats pares i fill presoners i els tracteu molt malament. Confeso que és lo que sento més d'aquest món i us asseguro que el tracte que donareu als meus pares molts de vosaltres ho passareu pitjor, confiant que vindrà un dia que faré justícia en aquesta estimada Pàtria. Aixó ho spero del Tot Poderós. Als meus estimats pares, teniu que tractar-los aixís? Quina culpa tenen ells si jo soc dolent per vosaltres?. Veniu a castigar-me a mi si jo tinc la culpa. Però us dic que sóc carlista des del dia 6 d'octubre de 1833, com sabeu lo que vareig oferir al públic a aqueixa vila, ho sostindré fins a perdre la vida als més informals, perseguint a Déu i els seus ministres voleu guanyar si are no els coneixeu sou com vojos o predestinats, convertios sinó morireu. Sempre sóc amant del Rei Carles V, Rei absolut d'Espanya.- Josep Galceran A Joan Cirera, Capità dels Urbans de la Vila de Prats de Lluçanès." (39)

Però la carta no va tenir cap efecte, ja que al final, però, foren empresonats definitivament, juntament amb el seu net Jeroni, i tancats a l'últim pis de la casa rectoral. "...hasta que una noche fueron detenidos los abuelos de Jerónimo y èste último é introducidos en el fuerte, que lo eran la iglesia y la casa rectoral, en cuyo piso estuvieron encerrados mas de dos años (40), però por fin Jeronimo logro fugarse descolgandose por la pared con una cuerda y saltando después la muralla" .(41)

En aquest darrer temps de reclusió, les forces carlines atacaren diverses vegades la població, i quan això succeïa, els presoners eren baixats al soterrani de la mateixa casa on a dures penes eren alimentats i sovint amenaçats de mort, tal i com el mateix Jeroni li diu al seu fill Josep en una carta: "...Joseph lo Sr. Comandant d'armas de esta vila me acaba de propusar que as pres lo amo de la Fon de Llusá y Ii vols 100 unsas y que si li fas pagar dita cantitat o algun mal tracte sens remisió nos pasará per las armas. Ton pare Geroni Galceran.. .".

Però, en Josep no es deixa acovardir, i veient darrerà de la carta, la ma d'en Miguel Viñas, aleshores comandant isabelí de Prats, se li adreça a aquest personalment: "...Como Usted segun se ve claro es el que le ha obligado a tomar la pluma, á Usted me dirijo diciendole que bien puede añadir a su iniquidad y a las inauditas injusticias, la de fusilar a mis padres e hijo..." deixant-li ben clar que tot i les seves amenaces ell seguirà endavant amb la seva lluita: "Yo tengo la satisfacción de poder decir a boca llena que la justicia y la verdad an sido siempre mi norma. Asi lo he manifestado y manifestaré en todas ocasiones, pues que Dios, el Rey y la Inquisición a quienes defiendo me obligan a ello. Por esto apesar de su cacareo y de sus crueles amenasas, obraré como pide mi caracter y exigiré a todos los cristinos grandes sumas de dinero y después fusilaré toda su descendencia... ".(42)
De fet es un estira i afluixa entre els dos, ja que a l'amenaça d'en Josep segueix la del comandant que li fa saber que si no deixà anar a les persones que te retingudes: "...no tan solamente le fusilaré padre, madre he hijo, sino tambien las familias que pertenecen a la vandada de ladrones que usted manda" .(43)

Al final però, no es va emprendre cap acció contra ells i com ja hem vist, el fill d'en Josep aconsegueix escapar-se fent servir una corda i mesos desprès el seu pare, en Jeroni, morirà en l'atac a Prats.

I es que la participació de Prats en el conflicte fou molt activa, ja que es va veure convertida, ja des d'un primer moment, en una plaça envejable per ambdós bàndols, cosa que obliga al consistori a fortificar la població, convertint-se així en el millor punt estratègic de tota la conrada, tant per llur posició, de talaia natural, com per la seva situació dins les comarques del Berguedà, Bages i Osona.

En les seves incursions, per la població de Prats van passar els principals capitosts carlins del moment. El 28 d'octubre de 1834 l'atac carlí el comandà en Benet Tristany i el "Ros d'Eroles". Fou un atac que va agafar la població de sorpresa i que obligà els defensors a fer-se forts en diverses cases del poble i fins i tot al campanar de l'església en espera de que arribessin els reforços que al final varen aconseguir foragitar els atacats que s'havien fet forts davant la casa dels Galceran. Aquest fet fou decisiu per acabar les obres de fortificació de la vila, encara que Mossèn Valls ens diu que, de fet, aquesta fortificació tant sols afectà la rectoria, l'església i el campanar, deixant indefensos els altres barris L'any següent va patir dos atacs mes, un l'11 d'agost i l'altre el 21 de setembre i el 1836 altres dos, el primer el 9 de març per part de forces encapçalades per en Benet Tristany i l'altre el 8 i 9 de setembre, en que les forces eren comandades per en Rafael Maroto, cap de les forces carlines catalanes.

Des del moment que en Rafael Maroto havia estat nomenat Capità General de Catalunya, va comptar amb el suport de diferents comandaments que es van posar ràpidament sota les seves ordres i entre elles: " Ripoll y Galceran con 250 hombres" . (44) i es així com trobem amb en Josep a Prats, en mig d'aquesta batalla, on la credibilitat d'en Maroto, com a estrateg, va sortir molt mal parada i on segons la llegenda, en Josep Galceran, a l'indret conegut amb el nom de "Cadira d'En Galceran", fou ferit de mort.(45) Per últim el 18 de juliol de 1837 tornà a ser atacada, aquest cop per part del comandant general de Catalunya del moment, l'Antonio de Urbiztondo. Aquesta fou la última de les grans batalles que sofrí Prats durant aquesta primera guerra. A partir d'aquí els liberals abandonaren la vila, tot i no haver estat vençuts, doncs no tenia sentit defensar la població quan havien caigut en poder carlí Solsona, Berga i Ripoll.

En Josep, desprès de la desfeta, abandonà la vila de Prats i durant tot el mes de setembre acompanyà a Maroto per diferents indrets de Catalunya: (46) Alpens, Berga, Sant Llorenç de Morunys arribant finalment el dia 29 a Borredà, on els carlins havien constituït la Junta Suprema Governativa del Principat. Estaven aquí quan es va produir la batalla de Sant Quirze de Besora on morí el baró d'Ortafà, el segon d'en Maroto Amb motiu d'aquesta derrota, l'exèrcit català culpà Maroto de no haver anat en el seu socors, però Maroto es defensà dient que era ell el que es considerava traït al no poder comptar amb els recursos que li havien promès quan es va fer càrrec del comandament català. El cas es que el 5 d'octubre tant Maroto com alguns dels seus comandaments abandonà Catalunya i es dirigí cap a França. En aquesta fugida, Maroto fou detingut a Eyne i encarcerat, primer a Perpinyà i desprès a Tours, d'on va aconseguir escapar mes tard gràcies a l'ajut del seu ajudant de camp: "Maroto y seis gefes mas tuvieron que fugarse a Francia, donde por disposición del general francès Castellane fueron todos desarmados y conducidos al interior" .(47)

La idea d'en Maroto, era passar posteriorment a Navarra per informar al pretendent al tro de la situació a Catalunya, però al ser empresonat no va poder-ho fer. El que si ho va fer va ser en Josep, encara que no podem dir que ho fes oer ordre expressa d'en Maroto, però el cas es que primerament es dirigí cap a Andorra, on va deixar el seu fill Jeroni, i desprès va passar a Navarra on es va entrevistar amb en Carles Maria. Un cop complerta la seva missió tornà a Catalunya per reunir-se amb el seu fill: "A su regreso se unió a Jerónimo, y en Conca (48) se encontraron con un batallón de carlistas al que se agregaron y a los pocos dias fueron sorprendidos, teniendo que dejar caballos e impedimenta..." .(49)

A començaments de 1837 segueix lluitant i el seu batalló comença a ser conegut per les forces liberals, fet que fa que li envien dos destacaments per intentar derrotar-lo: "La brigada de Ayerbe, se lanzó en seguimiento de las bandas de Zorrilla, Mallorca y Galceran, contra la cual tambien salió de Barcelona el 15 de febrero una columna" .(50)

Arribà al grau de coronel (51) i fruit del seu comportament i lleialtat al llarg de la guerra el propi Comte d'Espanya el recompensà amb el càrrec de Cap del seu Estat Major: "... el Conde de España, convencido de la honradez y grandes sacrificios de don José Galceran, le nombró mas adelante Jefe de su Estado Mayor... ".(52)

El setembre de l'any 1939, segons explica el mateix Piniella, el tornem a trobar a Prats, juntament amb en Xunet, (53) en un intent d'obrir-li un procés al metge, que havia estat fet presoner a Gualta feia uns dies, per poder-lo afusellar a continuació.(54)

Arribats a l'any 1840 i amb la guerra acabada, en Josep era un home arruïnat i sense lloc on anar a viure: "... la casa Galcerán habia sacrificado a la causa carlista sus personas y sus bienes, y consta en recibos, que el padre (referint-se amb en Josep) gastó de su pecunio, en la guerra de los siete años, 25.000 duros, perdiendo tambien sus fincas, que quedaron hechas cenizas...." .(55) i com deia Mn.Valls: ".....fa dolença veure el solar de la seva casa que Ii fou aterrada i saquejada..." .(56)

La fortuna familiar l'havia invertit de ple en la milícia i la finca li havia estat cremada i espoliada. En Joan Piniella (57) ens comenta que acabada la guerra, els liberals tornaren a Prats i en principi no es va emprendre cap acció contra ningú "solsament Cirera (58), s'apoderà de les coses d'en Galceran, que eren a casa seva, i quelcom de Xunet....." .

Però en Josep Galceran, portava a la sang l'ideal carlí i, malgrat l'angoixa en que la trista situació familiar el sumia, ell continuà fidel a la milícia. Acabada la guerra, passa a França, concretament a la ciutat de Bourges,(59) juntament amb molts d'altres capitostos carlins, acompanyat, a més, pels seus fills varons: en Jeroni, en Josep Anton i en Francesc, però mentre que el primer d'ells es va quedar al costat del seu pare, els altres dos germans varen anar al Seminari de Montbrison on varen cursar estudis eclesiàstics.(60) A partir d'aquest moment es perd tota referència sobre la seva vida, cosa que dona que pensar, si possiblement va morir en aquest període, doncs sent com era una persona lluitadora de mena, es molt estrany que no surti el seu nom esmentat en cap fet de la segona carlinada.


(1) Fou un personatge extravagant i cruel. Destituït de l'exèrcit de Ferran VII l'any 1832, s'allistà a les files absolutistes, sent nomenat Capità General de la zona carlina del Principat. Desprès d'un seguit de campanyes sanguinàries, a finals de 1839 fou processat. Camí de l'exili, fou mort pels seus propis acompanyants.
(2) No cal recordar que el poder eclesiàstic es veia força amenaçat per les noves corrents lliberals (durant el Trienni Lliberal ja es preparaven desamortitzacions i abolicions de les jurisdiccions senyorials), que varen conduir el 1835 a la nomenada Llei de Desamortització de Mendizabal, amb la qual es tenia la intenció de passar totes les propietats improductives i en poder de l'església i dels ordes religiosos a mans del poble. Mendizabal però, fou destituït al poc temps, i no va poder gestionar aquestes subhastes, tal i com ell tenia previst, i moltes de les propietats eclesiàstiques passaren a mans de l'estat.
(3) També foren anomenats cristins (en referència a la reina regent, Maria Cristina) o liberals.
(4) També se'ls va conèixer pels noms de reialistes, absolutistes, apostòlics o tradicionalistes.
(5) VAYREDA, Marià. Records de la darrera carlinada. Barcelona. Editorial Selecta 1982. p.125
(6) L'infant Alfons Carles, germà de Carles VII, era el Comandant General de Catalunya.
(7) BORRALLERAS i SALVANS, Isidre. Recull de Dades Històriques de Prats i el Lluçanès. Prats de Lluçanès. Ajuntament de Prats, 1993. p..284
(8) SOBREQUÉS i CALLICÓ, Jaume. História de Catalunya del segle XVII fins els nostres dies. Bilbao, Ed. La Gran Enciclopédia Vasca, 1981. Pg.181
(9) FERRER, Melchor; TEJERA, Domingo; ACEDO, Jose F. História del tradicionalismo español. Sevilla, Ediciones Trajano, 1941. vol. VII. pg.194.
(10) Arxiu Municipal de Prats de Lluçanès. U.I. núm.280. Hisenda
(11) Arxiu Municipal de Prats de Lluçanès. U.I. núm.727. Administració General. Correspondència
(12) La Cadira dels Galceran és feta a la roca mateixa, al cap d'un turonet, formant dos seients: un més alt que l'altre. Aquest bloc de roca el trobem enclavat a la sortida de Prats, a la Serra del Grau, al cap de la costa de Borralleras, des d'on es gaudeix d'una fantàstica panoràmica visual. Asseguts en aquest lloc es domina tota la vall del Merlès, el Berguedà i més al fons els Pirineus, i girant-nos cap el sud, les muntanyes de Montserrat i del Montseny.
(13) Memòries d'en Joan Piniella i Fumaña. Capítol corresponent a l'any 1836. (aquestes memòries foren escrites per en Joan Piniella, cirurgià que fou en aquesta època i que va viure molt de prop la guerra. Corresponen als anys 1801-1866 i desprès les va continuar el seu fill. Actualment son propietat de la família Piniella. Estan reproduïdes en part en el llibre d'en BORRALLERAS i SALVANS, Isidre. Recull de Dades Històriques de Prats i el Lluçanès. Prats de Lluçanès. Ajuntament de Prats, 1993.
(14) G., J. Passaports de viatge d'estudiants de Cervera. Extret del Butlletí de l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, 1936. Entre 1740 i 1842 la de Cervera fou l'única universitat que va funcionar a tot Catalunya.
(15) Arxiu Parroquial de Prats de Lluçanès. Llibre de Naixements. Tomo I (1788-1811)
(16) Carta d'en Josep Galceran, adreçada el 2 de març de 1836 a Miquel Viñas, Comandant Isabelí de Prats. (Manuscrit extret d'uns apunts confegits per Joan Piniella)
(17) Arxiu Parroquial de Prats de Lluçanès. Llibre de Casaments (1818-1851)
(18) Arxiu Parroquial de Prats de Lluçanès. Llibre de Naixements. Tomo II (1812-1831)
(19) DEL BURGO, Jaime. Fuentes para la historia de España. Bibliografia del Siglo XIX. Guerras Carlistas. Luchas políticas. Pamplona 1978, p.412
(20) BORRALLERAS i SALVANS, Isidre. Recull de Dades..., op. cit., p.214
(21) En el Llibre de Naixements, tomo II (1812-1831) de l'Arxiu Parroquial de Prats de Lluçanès, amb motiu del registre dels seu tercer fill, el dia 24 de juny de 1824, surt amb l'ofici d'Administrador de Correus, mentre que amb els dos anteriors (1820 i 1822) encara constava com a paraire.
(22) LLAGOSTERA FERNANDEZ, Antoni. Aproximació biogràfica al cap carlí ripollès Joan Cavalleria, àlies Ne. Ripoll. Annals del Centre d'Estudis del Ripollès, 1999-2000, 2001, p.144
(23) MIRAPEIX i ILLA, Eudald. Crónica de la villa y monasterio de Ripoll. (transcripció realitzada per Eudald Graells i Puig, l'any 1917 de l'original – escrit als voltants de 1845 - propietat de la família Mirapeix), p.86
(24) BORRALLERAS i SALVANS, Isidre. Recull de Dades..., op. cit., p.218
(25) Arxiu Parroquial de Prats de Lluçanès. Llibre d'òbits (1810-1831)
(26) BORRALLERAS I SALVANS, Isidre. Recull de Dades..., op. cit., p.214
(27) Gran Enciclopedia Catalana, vol.VI. Barcelona. Enciclopedia Catalana S.A.,1999. p.320
(28) En un document datat el 28 de gener de 1831 redactat amb motiu d'una cancel·lació d'un préstec ja se'l designa amb aquesta graduació. Registre de la propietat de Berga. Libro de Hipotecas de 1831 i 1832. Tomo 64
(29) CHAO, Eduardo, La guerra de Cataluña: historia contemporanea de los acontecimientos que han tenido lugar en el Principado desde 1827 hasta el dia, con las biografías de los principales personajes, carlistas y liberales / redactada por oficiales que fueron actores o testigos de los acontecimientos. Madrid, Imprenta y Establecimiento de Grabado de Baltasar González, 1847.pg.51
(30) Memòries d'en Joan Piniella i Fumaña. Capítol corresponent a l'any 1833
(31) MASRAMON i NOGUERA, Ramon. Prats de Lluçanès. Mil anys d'història. Prats de Lluçanès, 1979. p.86
(32) FERRER, Melchor; TEJERA, Domingo; ACEDO, Jose F. História del tradicionalismo .. op. cit. vol.III. p. 207
(33) CHAO, Eduardo, La guerra de Cataluña..., op. cit , p. 51
(34) Memòries d'en Joan Piniella i Fumaña. Capítol corresponent a l'any 1834.
(35) No se sap en certesa on estava situada la vivenda familiar ja que en acabar la primera carlinada la casa havia estat destruïda i la única referència es que es trobava fora de la població, i es per aquest motiu que hi ha qui la situaria prop del lloc on es troba l'anomenada "cadira d'en Galceran".
(36) En algun escrit s'esmenta la possibilitat de que aquesta vivenda fos a l'actual casa nomenada de "Cal Pau", al número 17 del Carrer Major. Aquesta possibilitat podria ser factible, ja que aquesta vivenda era propietat d'una cunyada d'en Josep i anys mes tard, el 1852, a la mort d'aquesta, seria deixada en herència al seu fill Jeroni.
(37) OLLER, Francisco de Paula. Album de personajes carlistas. Tomo-II. Barcelona. La Propaganda Catalana. 1888, p.115
(38) BORRALLERAS i SALVANS, Isidre. Recull de Dades..., op. cit., p.231
(39) BORRALLERAS i SALVANS, Isidre. Recull de Dades..., op. cit., p.231
(40) Dos anys pot ser el temps total que van estar empresonats, però en cap cas van estar-hi dos anys seguits.
(41) OLLER, Francisco de Paula. Album de personajes carlistas ... op. cit, p.115
(42) Carta d'en Josep Galceran, de data 2 de març de 1836, adreçada a Miquel Viñas, Comandant Isabelí de Prats. (Manuscrit extret d'en Joan Piniella)
(43) Carta del Comandant de Prats, de data 3 de març de 1836, adreça amb en Josep Galceran. (Manuscrit extret d'en Joan Piniella).
(44) CHAO, Eduardo, La guerra de Cataluña..., op. cit , p. 143
(45) Tot i que la llegenda diu que fou en Josep, el que va morir en aquest lloc, aquesta es deu a un error d'interpretació, doncs en Piniella, en les seves memòries i concretament en el capítol corresponent a aquest any, tot i que en tot moment fa referència amb en Josep, a l'arribar a aquest punt deixa ben clar que el que va resultar mort fou en Jeroni Galceran i no en Josep
(46) FERRER, Melchor; TEJERA, Domingo; ACEDO, Jose F. História del tradicionalismo .. op. cit. vol..XI. pp. 179-185
(47) CHAO, Eduardo, La guerra de Cataluña..., op. cit., pg.145
(48) L'autor es refereix a Conques, al Pallars Jussà
(49) OLLER, Francisco de Paula. Album de personajes carlistas ... op. cit, p.116
(50) CHAO, Eduardo, La guerra de Cataluña..., op. cit.,.pg.153
(51) FERRER, Melchor; TEJERA, Domingo; ACEDO, Jose F. História del tradicionalismo español. Sevilla, Edicones Trajano, 1941. vol. III. p.207
(52) OLLER, Francisco de Paula. Album de personajes carlistas ... op. cit, p.117
(53) En Xunet havia estat el segon d'en Josep Galceran quan aquest es va aixecar en armes l'any 1833
(54) Memòries d'en Joan Piniella i Fumaña, capítol corresponent a l'any 1839
(55) OLLER, Francisco de Paula. Album de personajes carlistas ... op. cit, p.118
(56) VALLS, J. Prats de Lluçanès. Resum Històrich. Vic 1912, p.67
(57) Memòries d'en Joan Piniella i Fumaña, capítol corresponent a l'any 1840
(58) L'any 1840 en Joan Cirera Pastora era síndic de l'Ajuntament de Prats
(59) Aquesta població francesa, de força tradició borbònica es convertí en seu dels carlins durant forces anys. A les acaballes de la primera guerra, l'any 1839, Carles V s'hi va exiliar fins la seva abdicació l'any 1845, i el seu fill Carles VI, feu el 14 de setembre de 1846, la seva famosa proclama exaltant als seus seguidors, en la recent començada segona carlinada.
(60) OLLER, Francisco de Paula. Album de personajes carlistas ... op. cit, p.118

Bookmark and Share