Articles - Història

EL PROJECTAT EMBASSAMENT DE SANT MIQUEL

EL PROJECTAT EMBASSAMENT DE SANT MIQUEL

El Golany
núm.39, 1er semestre 2016, pp.18-19.

Des de finals del segle XVIII i fins la primera meitat del segle XX, foren molts els projectes hidràulics que amb l'objectiu d'aconseguir una millora agrària mitjançant l'augment de regadiu a la plana de l'Empordà tenien per protagonista el riu Fluvià.
Però a finals de la dècada dels quaranta aquest objectiu va canviar. I el motiu va ser que a conseqüència de la poca pluja caiguda entre 1947 i 1949, Barcelona i el seu cinturó, que estaven en fase d'expansió, varen tenir que fer front a una gran sequera que els va dur molts problemes de subministrament. Fou aleshores quan va caldre buscar una solució urgent, i aquesta passava per fer un transvasament de les aigües del Ter.
Es varen estudiar diferents projectes però el de la regulació dels cabals de la conca del riu Fluvià arriba com a segona alternativa desprès del frustrat intent de construcció de la presa de Crespià desestimat el 1944.
Per aquest motiu, per decret del 31 de març de 1950 s'ordena la redacció d'un avantprojecte d'abastament d'aigües a la ciutat de Barcelona i rodalies, amb cabals derivats del riu Ter. Una decisió que provocà una fort oposició dins les comarques gironines, i que va dur al govern a donar llum verda a altres estudis d'embassaments com eren els d'Esponellà (Fluvià), Boadella (Muga) i Ginestar (Llémena). Pel que fa a aquest article, ens fixarem només en «l’Avantprojecte de Regulació per al riu Fluvià» de l'any 1953, elaborat per la «Dirección General de Obras Hidráulicas del Ministerio de Obras Públicas», un projecte de gran complexitat tècnica i tot un exemple de fontaneria hidràulica entre rius, tal i com ho explica en David Pavón en la seva Tesi doctoral La gran obra hidràulica a les conques de la Muga i del Fluvià: dels projectes a les realitzacions (1850-1980).
En línies generals, l'obra implicava derivar les aigües del riu Fluvià a un seu tributari, el Ser, a l'alçada del municipi de Sant Miquel de Campmajor, on estava previst construir-hi un embassament, de manera que una part dels cabals servirien per irrigar la plana del baix Fluvià i l’altra, la del baix Ter, per aquest motiu, calia aleshores fer una nova conducció, fins al riu Llémena, tributari del Ter, amb la possibilitat d’emmagatzemar l'aigua en un altre nou embassament, el de Ginestar. D'aquesta manera s’alliberava part dels cabals del Ter pels regadius de la plana i es podria abastar l'àrea metropolitana de Barcelona.

El primer embassament
El primer dels tres embassaments consistia en una presa de 15 metres d'alçada que embassava les aigües del Fluvià prop de Castellfollit de la Roca. S’havia de situar a uns 2 kms. aigües amunt de d'aquesta població, al límit amb el municipi de Sant Joan les Fonts, sota la muntanya de Vivers, des d'on s’havia d’enviar la «major quantitat d’aigües possible» cap al riu Ser, per mitjà d’un túnel de 11.495 metres. que un cop deixat enrere l’embassament, i en direcció sud-est, havia de seguir en línia recta fins al punt on convergeixen els termes municipals de Santa Pau, Sant Ferriol i Sant Jaume de Llierca, passant per sota d’indrets com Pocafarina, Santaló o la muntanya de Canemàs. A partir d'aquest punt el túnel s’orientava més decididament cap al sud fins desguassar al riu Ser, una mica més avall de la seva confluència amb el Ritort, un petit afluent del Ser per la riba dreta, a l'alçada del molí de Roca.

El segon embassament
La segona de les preses, que hauria inundat la Vall de Campmajor, tenia unes dimensions similars al desestimat de Crespià, de 50 metres d'alçada. Es situava al riu Ser, poc després de l’aiguabarreig amb el Ritort, sota del coll de Salom, i tot i que estava previst que s’omplís amb les aigües del Fluvià, com a complement calia afegir les que arribessin del Ritort.
Des d'aquest punt i per mitja d'un conjunt de túnels i canals es creuava els contraforts de la muntanya de Rocacorba, portant les aigües del Ser al Llémena, afluent del Ter. La conducció es composava de dos túnels de 5.682 i de 6.150 metres i un canal dividit en dos trams, un de 9.315 metres i un altre de 4.694 m. amb tres sifons intermedis de 1.050 m. La longitud total de la conducció era de 26.891 metres dels quals 11.832 eren túnels, 14.009 eren canals i els 1.050 restants sifons.
L’inici del túnel-canal tenia lloc al punt comprès entre el Serrat de Boquià, a l’est, i la serra de Cadamont, a l’oest. Des d’allà la conducció es dirigia, en forma de túnel, cap a Banyoles fins a prop de la zona de la Font Pudosa. Des d’aquest indret, en forma de canal, la conducció s’orientava cap al sud, travessava la carretera de Banyoles a Pujarnol fins al peu del serrat de Cal Gall. Des d’aquí i, resseguint pel peu de la serra de Camós, tornava a prendre rumb sudest passant per Sant Vicenç de Camós i Palol del Revardit, des d'on el canal descobert tornava a ser soterrat, fent un gir de 90º en sentit sud-oest i passant per sota Sant Dalmau, pel veïnat de Montcal.

El tercer embassament
Al Pla de Montcal la conducció tornava a transcorre en forma de canal a cel obert i s’orientava cap al sud, enfilant per les rodalies de Canet d’Adri i fins a l’agregat de Ginestar. La conducció desguassava al riu Llémena, a les proximitats del veïnat de Ginestar, on tot el cabal s'havia d'emmagatzemar en un tercer embassament que consistia en una presa situada prop d'aquest veïnat, d'una alçada de 45 metres. D'aquesta manera es transvasava l'aigua sobrant de la conca del Fluvià al Ter.

Principals conseqüències dels projectats embassaments
La construcció dels embassaments, com en d’altres ocasions, suposava fer front a una sèrie d’expropiacions. En el cas de Castellfollit de la Roca calia expropiar les 8 hectàrees que es preveia que quedarien inundades, bàsicament terreny forestal de poc valor. Majors eren les despeses originades per l’embassament de Sant Miquel de Campmajor, amb un vas que envaïa 400 hectàrees, és a dir, 4 kms² . Pel fet que l’embassament ocupava el fons de vall de la cubeta de Sant Miquel de Campmajor, la majoria dels terrenys afectats corresponien a terres de conreu. A part d’això calia afegir les masies disseminades i el nucli de Sant Miquel de Campmajor, que també quedava sota les aigües. I de fet, en Josep Fort, encara recorda un dia en que va anar a a casa seva un «senyor castellà» que li va dir al seu pare, aleshores alcalde de la població «cuando el pantano esté hecho, podrà pescar sin moverse de casa».
L’embassament de Sant Miquel, per trobar-se en un emplaçament aïllat de nuclis habitats, precisava de la construcció d’una carretera de servei a la presa que, partint de la carretera de Banyoles a Olot per Mieres, vorejaria el fons de vall fins arribar a les instal·lacions. Complementàriament quedava inundat bona part del tram de carretera comprès entre Sant Miquel de Campmajor i el santuari del Collell, poc més d’1 km de la carretera de Banyoles a Olot passant per Mieres. En total quedaven afectats uns 5 kms. de carretera que s’haurien de reposar, necessàriament, per sobre de la cota de màxim embassament.

La fi del projecte
En Joan Fort en La Vall de Campmajor diu: «els enginyers encarregats de la seva realització van notificar al meu pare que el començament dels treballs era imminent», i de fet el projecte, aprovat el 25 de juliol de 1954, va arribar a sortir publicat en el BOE, malgrat que no s'havia informat als veïns esperant a tenir els resultats dels sondejos per saber quin tipus de sol era el que tenia que suportat el pes de l'aigua.
Per fi quan es varen decidir a fer-los, es varen trobar amb importants pèrdues subterrànies per filtracions, uns resultats encara més desoladors que en el cas del pantà de Crespià, com segueix explicant en Joan, que diu que «es trobaven amb el fet de que sovint se'ls esfumaven els tubs en trobar grans concavitats en el guix, fet que evidenciava la inutilitat del projecte». Al final els enginyers varen comunicar el resultat dels seus estudis, en un informe emès el 31 de gener de 1957, en el que es desestimava la construcció de l’embassament de Sant Miquel de Campmajor ja que «el subsol, de guix, no hauria retingut l'aigua, sinó que s'hauria filtrat».
És aquesta la única explicació de la desestimació del projecte? Doncs sembla ser que no, ja que com acaba explicant en Joan, un antic vicari de Sant Miquel va proposar que de la mateixa manera que anys reculats mitjança'ns les oracions s'havia aconseguit destruir «la presa del diable», ara es podria fer el mateix per aconseguir evitar la realització del pantà. I sembla ser que així ho va fer.
Sigui com sigui, el projecte no va tirar endavant i es va poder aturar allò que hagués significat la total desaparició de la Vall de Sant Miquel.

Bookmark and Share