Articles - Història

DE LA MUNTANYA AL MAR

DE LA MUNTANYA AL MAR

Les Garrotxes
núm.4, tardor-hivern 2009, pp.98-99

A les nostres comarques, comunicar la Muntanya amb el mar, per tal d'afavorir l'intercanvi comercial entre ambdues zones, fou una de les grans preocupacions de finals del segle XVIII.

En data 19 de juny de 1779, l'intendent general al Principat, el baró de la Linde, sol·licita a tots els pobles i ciutats, informes sobre l'estat econòmic del país i, demana, entre d'altres coses, que s'especifiquin "que caminos podran facilitarse mas comodos, y cortos para los acarreos del Comercio interior, examinando al mismo tiempo el curso de los Rios que nacen, y discurren por el Principado, y señalando los parajes en donde pueden establecerse Acequias para regar tierras, y desde donde tengan caudal de agua bastante para poder hacerse navegables ..."

Es aquest punt apareix Jaume de Caresmar i Alemany (1717-1791), doctor en filosofia i teologia, i abat de Bellpuig, un fet que el va posar en contacte amb els arxius d'aquest monestir i que en acabar el seu "mandat" el va portar a recórrer diversos arxius del principat i de les terres franceses frontereres amb Catalunya. D'entre els seus treballs hem de destacar, per aquest article, els referits a la història econòmica del Principat, i en concret a un que ens ha pogut arribar als nostres dies: un manuscrit, datat el 1780, titulat: "Discurso sobre la Agricultura, Comercio y Industria con inclusion de la consistencia, y estado en que se halla cada Partido o Veguerio de los que componen el Principado de Cataluña, .." del qual, la tercera part, titulada "Indice histórico-geográfico", es un recull de totes les respostes donades al qüestionari al que fèiem referència al començament.

D'aquest informe es pot deduir, que una de les principals preocupacions que hi havia a les nostres comarques era el poder connectar l'interior amb la costa i viceversa, tant pel transport de fusta, com per l'intercanvi de les mercaderies que es produïen en ambdues zones.

Hem de tenir present que en aquella època, el gran increment en la construcció de vaixells i embarcacions destinades a la pesca i al transport comercial, feien que la demanda de fusta augmentés, i els boscos de l'interior n'eren els principals proveïdors de les drassanes de Lloret, Blanes i Palamós. Caresmar, parla de que hi ha una gran quantitat de fusta "... robles, encinas, alamos negros y blancos, y algunos Olmos y Fresnos ..." que es tindria que transportar "..., para la construcción de Navios y otros usos del Real Servicio,.." i que seria bo poder-ho fer a traves dels cursos fluvials, cosa que veia força complicat ja que "... los referidos Rios - Fluvià, Ter, La Muga, Manol - tienen el embarazo de las frecuentes presas que los cruzan para el uso de los vecinos que estan en sus inmediaciones y son otros tantos escollos en que se tropieza para poder usar sus aguas ..." Aquestes preses, comenta, son un greu problema per les collites, doncs els camps es neguen sovint "... hay que desembarazar a los Rios de las piedras o al menos impedir su continua elevación..." i els molins funcionen malament, ja que en altrs llocs els baixa el cabdal, motiu pel qual proposa potenciar els molins de vent com ja es venia fent a Roses, Cadaquès i Garriguella.

Una de les maneres d'afavorir el transport seria fer un pont en el camí Ral que portava a Olot, a l'alçada de Castellfollit de la Roca, "... segun el Plan que el Conde de Montagut ha hecho levantar y remitido a la superioridad..." de manera que "se suavizará la rápida y penosa subida de este paso que incomoda mucho ..." aconseguint així "... un camino comodo entre el llano del Ampurdan y la Montaña para transportar los generos con que reciprocamente se hace el comercio...". Cal recordar que al segle XVII un aiguat va enderrocar una arcada del pont medieval de Montagut i des de llavors, per travessar el Fluvià, es tenia que fer servir "... una palanca para escusar el vado del Rio".

Un cop això solucionat, calia accelerar el transport fins el mar. Es així com sorgeixen dues propostes de fer canals navegables, una aprofitant el curs de riu Ter, a partir de Girona i una altra construït un canal navegable des de l'estany de Banyoles al mar.

Sobre el primer projecte Caresmar comenta: "En el año de 1770 se presentó al Governador de esta Plaza el Plan de hacer navegable el Rio Ter desde Gerona a Torroella de Montgrí; pero o por que se reconoció impracticable, o de coste superior a las utilidades que podras esperarse en esta obra, se abandonó".

Sobre el segon, parla d'un informe, datat a Banyoles el 20 de juliol de 1779, que diu: "Se tiene noticias que diferentes sugetos inteligentes y en especial uno de la villa de Olot, havia proyectado y haun representado al ministerio, la construcción de un canal, valiendose para él, de las aguas de la repetida laguna o Estanque, el que sin duda seria de suma utilidad para la villa de Olot y toda la montaña...". D'aquesta manera s'estalviaria la feina de traginar amb mules tota la mercaderia: "...se ahorraria el coste y manutencion de un crecido número de azémilas que en el dia se hallan empleadas precisamente para el transporte de frutos y manufacturas a los puertos ...." sortiria mes barat el transport de la fusta: " ... a más que ahorraría también mucho coste a la Real Hazienda por el menos que tendrían por el canal las maderas que se conduzen a los puertos desde la Montanya para la construcción de navios..." i també en guanyaria l'agricultura: "...no siendo de menor importancia el regadío que facilitarían las aguas del incinuado Canal en las tierras del terreno de su curso a ambos lados".

De fet, aquesta proposta de Canal és un projecte que va elaborar el fiscal de la Audiència de Barcelona, Don Jacobo Mª de Spinoza, i que va enviar al que fou Secretari del Consell de l'Estat, Don Eugenio Llaguno y Amírola, el 15 de desembre de 1782 dient-li: "Tengo ia concluido el plan terreno de mi proyectado canal de Bañolas, y estoi trabajando a toda prisa los calculos, y memoria ... y aseguro a Vs. que el todo de la costa presenta admirable aspecto y sin aquellas dificultades, que en los demas canales de España ham imposibilitado su continuacion..." Hi ha constància de que per Nadal d'aquell any Spinoza va felicitar les festes a Eugenio Llaguno, adjuntant-li una memòria sobre les possibilitats agrícoles i manufactureres de Catalunya, i que sobre el projecte del canal li comunica que "mis tareas no me dejan el nezesario sosiego", per la qual cosa no se sap si es va arribar a fer o no aquest projecte, i molt menys quines condicions tècniques tenia ni quin recorregut feia fins el mar.

Encara que comunicar Banyoles amb el mar, poder no va estar només un somni, sinó que podria ser que molts anys abans hagués estat una realitat. I a la memòria em venen unes paraules del que fou gran arqueòleg gironí, en Miquel Oliva Prat, que deia: "... estic convençut, i espero que els temps em vinguin donant la raó amb noves proves, que els grecs d'Empuries varen remuntar el curs del Fluvià i per Vilajoana i Serinyà arribarien fermament a l'estany de Banyoles...."

Bookmark and Share