Artículos - Historia local

LES PRESONS DE BANYOLES

LES PRESONS DE BANYOLES

Revista de Banyoles
núm.932, 933 i 934. juliol, agost i setembre 2011

Presons i poder, des de sempre han anat de la mà, i si bé a la Comarca aquestes estaven situades als castells - com és per exemple el cas de Falgons i Porqueres - o a altres lloc habilitats - com la torre del campanar de Sant Esteve de Guialbes - a Banyoles, evidentment, la primera presó havia d'anar associada al monestir i, en conseqüència a l'abat, que era qui ostentava el poder, tant en el camp eclesiàstic com en el civil i militar.

Ja en època de l'abat Bernat de Vallespirans (1300-1333) es parla d'una concòrdia en la que s'estableix que l'abat només podrà empresonar mitjançant provisió del jutge o en cas de flagrant delicte, i generalment en causes criminals i no civils. A partir d'aquesta data són bastants les referències a les presons de l'abat. L'any 1324, la Universitat de Banyoles es queixa al sots-veguer de Besalú per haver intentat, amb el sometent, envair la vila i emportar-se uns criminals tancats a la presó de l'Abat. Però la majoria de les referències venen associades a queixes contra el propi abat i la gestió que en fa de la presó: el 1332 els prohoms de Banyoles es queixen que l'abat no observa els termes de la Comissió que té per empresonar clergues i s'excedeix en els terminis de la detenció i en penyores; el 1416 serà el propi rei Alfons el Magnànim qui enviï una carta al veguer de Girona i Besalú on parla de que l'abat de Banyoles, Guillem de Pau, "ha pres als jurats les claus de la porta de la població que per dret els corresponen, fa amenaces de mort, prepara presons amb cadenes i grills i d'altres actes ...". El mateix abat que l'any següent, mentre es procedia a escollir els Jurats i Consellers de la Vila, es presenta a la sala abacial acompanyat de gent armada amb ballestes, llances, pavesos, espases i altres armes, i ell mateix amb una destral de guerra a la mà dreta i al crit de "muyren aquestos traidors que no volen dar la jurisdicció a lo Rey e tolrala al abat" els fa encadenar i empresonar a tots.

Al segle següent segueixen les queixes, i aquest cop contra l'abat Antic de Vilalba, a qui el 1581, el procurador del la cúria episcopal de Girona li presenta una protesta per haver "detingut ab cadena al coll i grillons en les mans" al reverend Pere Julià, clergue beneficiat del monestir, a la qual cosa li contesta l'abat que el seu anim fou castigar-lo moderadament per certs crims i delictes comesos dintre del monestir, quin coneixement i castig corresponen exclusivament a ell.

Però el període possiblement més fosc en aquest aspecte, és l'època de l'abat Antoni de Planella (1675-1688) a qui els banyolins rodons de l'època titllaven de ser el pitjor abat que va havia hagut, tot queixant-se sobre els excessos produïts, tant per ell com pels seus monjos i ministres, contra la Universitat i el habitants de la vila. Per aquest motiu foren molts els escrits al Rei, i se suposa que el seu trasllat a Besalú fou a causa d'aquesta actitud. Una mostra per exemple n'és una Instrucció feta contra a un tal mossèn Josep Baseda, procurador (o prior) de l'abat per haver comès adulteri amb una tal Marianna, esposa de Francesc Verdera, serraller, a qui, per cert, varen empresonar més tard per haver bastonejat la seva dona quan se'n va assabentar. D'aquest abat es diu que arribava fins i tot a l'extrem de baixar a les presons i fuetejar personalment els empresonats, i que tenia un jutge que estava a les seves ordres de manera que l'abat tramitava i sentenciava totes les causes, tant civils com criminals, així que a les presons del monestir s'hi "guardaven les persones capturades, sens perjudici de que puguin ser assotades o posades a la vergonya".

Poc a poc, però, amb la pèrdua de poder de l'abat, que n'acabarà ostentant només l'eclesiàstic, aquestes presons deixaran de ser-ne del seu exclusiu ús i esdevindran presons que faran servir els poders civil i militar, i on fins i tot s'hi portaran presoners d'altres indrets, com per exemple el 1714, a les acaballes de la guerra de successió, en que el monestir escolleix a fra Antoni Vilaró per oferir serveis als presoners de Ripoll que havien estat conduïts pels ministres de França a les presons monacals banyolines.

I es que en el períodes en que el monestir fou ocupat per les tropes, si be a vegades convivien amb els monjos, altres vegades se'ls foragitava quedant els militars com a únics ocupants de les dependències monacals i fent servir les mateixes presons monacals com a presons militars, tot i que no podem saber que feien amb els presoneres que hi havia en aquells moments.

Un exemple d'aquesta ocupació el tenim a principis de març de 1695 quan una guarnició francesa -formada per soldats alemanys- ocupà el monestir de Sant Esteve de Banyoles, tal i com descriu el Dr. Miquel Torrent: "Lo dit any als primers de Mars vingueren a esta vila dos regiments de Alamanys fra de la Armada de França y la major fortaleza o guarnicio posaren en lo Monestir. Cerca de mitja cuaresma vingué un frare Alamany per Benehir 9 Banderas me vingué a trobar per la assistentia y volgué se beneissen en sillaria y que assistissen Beneficiats y Monjos en dita Iglesia". Peró la convivència entre monjos i tropa esdevingué molt complicada i el 23 de març van ser expulsats els monjos del monestir, on encara s'allotjaven i s'hi feren forts la major part dels dos regiments de francesos "Al 23 mars 1695 convocat lo Capitol del present Monastir en lo qual foren presents lo Sr. Prior lo Dr. Fr. Geroni de Pujades y fr. Joseph Bru dispenser fou proposat que havent posat lo Rey Cristianissim una numerosa guarnicio en la vila de Banyolas, la qual havia tret tots los monjos de present Monastir, volent que dits monjos asitissen en donar lo que havia Monastir com era llenya, sal, oli, llum y llits y roba de taula ..."

Però... com eren i on estaven situades aquestes presons? Si ens fixem en els diferents textos veiem que ben poc s'explica sobre elles, i l'única pista ens la dóna el document del segle XVII, de l'època de l'abat Planella, on es parla de "baixar a les presons". Hi havia algun soterrià? Si es així, avui en dia no en queda ni rastre. I a banda d'això, la veritat és que ben poca cosa més en sabem, i les úniques referències concretes referides a les presons són de començaments del segle XIX, on es diu que l'abat té "tres presons", i que segons els paletes són d'obra forta, tot i que, segons els metges, són molt malaltisses, - és de suposar que les condicions de salubritat eren quasi bé inexistents - i especifiquen que els presoners han d'estar alimentats per la gent de la vila, ja que l'abat els dóna poc, o millor dit, gens de menjar. A banda d'aquest escrit, l'altra referencia la podem extreure'n d'un croquis datat dins el primer terç del segle XIX on situen una "cárcel" a l'entrada del clos monacal, tot just després de la porteria.

Un altra interrogant que se'ns planteja és fins quan varen estar en funcionament aquestes presons, i si varen conviure diferents presons en una mateixa època? Per exemple l'any 1822, Josep Colomer, regidor, decreta empresonament per a Miquel Bosch que segons diu ja es trobava a la presó per un període de 13 anys. A quina presó es refereix? O be, quan un segle abans, el 1741, s'acordà "asegurar con la mayor cautela posible" a dos joves que s'havien escapolit del sorteig de quintes i que un cop detinguts foren empresonats. On van estar empresonats?.

Sabem que hi havia una altra presó als quartes de Cavalleria dels Turers, una presó que des de la segona meitat del segle XVIII va ser militar, i quan aquests el varen abandonar, passà a ser civil, fins que l'edifici fou venut a mitjans del segle XIX per a poder finançar la construcció de la nova Casa Consistorial.

El que si que és ben segur és que el 1880 la presó estava a tocar de la Casa Consistorial – actual edifici de la Pia Almoina - en el carreró de Sant Pere on també hi havia l'Hospital i l'Escola de nens (carrer desaparegut amb la reforma de 1940, que va obrir l'actual que uneix el Major amb el de Muralla). I també sabem que en motiu de dotar-la de major vigilància, es proposa obrir una porta que posi en comunicació els dos edificis públics: presó i casa consistorial. Ara, com que el canceller viu a la mateixa Casa Consistorial, i per tal de poder atendre les necessitats dels presoners, també s'acorda "colocar una pequeña campaniIla para que por medio de un cordel, o alambre, pudieran los indicados presos dar señal de necesitar asistencia". I encara dins d'aquest mateix any, i havent-se observat que "en estos dias calurosos y sofocantes" els nens de l'escola - veïna de l'Hospital i de la Presó - estaven incòmodes i amb perill de la salut, s'acorda ampliar les aules, habilitant els locals de la presó, de manera que, s'haurà de construir una presó nova "en otro punto de la Casa del Común ... parage más propicio para ser mejor cuidados y vigilados los presos".

Aquesta nova ubicació de la presó fou a sota la galeria gòtica de la Pia Almoina, a la banda esquerra del pati, i va estar en funcionament fins la inauguració, l'any 1928, del nou edifici de l'ajuntament al Passeig de la Indústria, en que també es deuria traslladar la presó al nou edifici del consistori, concretament a la banda esquerra de l'entrada principal, en el mateix lloc que hi havia el Cos de Guàrdia dels Milicians, quan la Guerra Civil i any mes tard la policia local, i que avui en dia és ocupada per la Sala de Plens i la Secretaria.

I encara sobre aquest indret hi ha una notícia que ens crea certs dubtes: hi ha constància que l'any 1840 a la presó que hi havia al Sant Hospital, al carrer de les Escrivanies, hi havien molts presoners. Era una altra presó i una altra situació per l'Hospital? O be al estar aquest carrer a tocar de la plaça on hi havia la Pia Almoina, es refereix al mateix edifici?.

Altres llocs d'empresonament, o millor dit llocs de confinament momentani, els podem trobar al Museu Darder, quan fou per exemple la seu de la Milícia Nacional Banyolina. I també evidentment als diferents quarters de la policia, primer en els de la Guàrdia Civil, a la caserna del carrer de Girona i desprès a la del Passeig de la Indústria, i ara a la dels Mossos d'Esquadra, al passeig de La Farga, però com dic son més un lloc on fer un empresonament momentani que no pas una presó com a tal.

I un darrer apunt sobre una presó insospitada: l'església del Monestir durat la darrera guerra, tal i com Mossèn Constans reflectí a la revista Vida Católica de la següent manera: "La iglesia, primeramente conservada para salón de reuniones y conferencias, después fué destinada sucesivamente a cárcel popular, a almacén y a depósito de cadáveres".

Bookmark and Share