Articles - Història local

LES "HERMANAS" DE CORNELLÀ DEL TERRI

LES "HERMANAS" DE CORNELLÀ DEL TERRI

Revista de Banyoles
núm.948, octubre 2012, pp.34-35.

Si bé Cornellà del Terri fou un dels pobles als que el real decret de 1858, aprovat pel ministre liberal Claudio Moyano, i que ha passat a la història com a "Ley Moyano", va obligar a tenir-hi escola, l'ensenyament que les nenes rebien era un ensenyament molt diferents del que rebien els nens, doncs si bé elles a prou feines aprenien a llegir i escriure, doncs es considerava que el que elles tenien que aprendre era a fer mitja, cosir i bordar, els nens rebien una educació que incloïa doctrina, lectures, escriptura, gramàtica, aritmètica, agricultura (geografia) i història.

Per això, a finals del anys vuitanta del segle XIX, un grup de pares de les que podríem anomenar famílies benestants, i amb la idea de que les seves filles poguessin tenir una educació més complerta, varen proposar al rector de la parròquia, Mossèn Josep Faixeda i Casanova, que igual que ja feia un temps passava a la veïna Banyoles, es pogués instal·lar una escola religiosa per les nenes a Cornella i que a la vegada servís pels veïns pobles de Borgonyà, Cors, Pujals dels Cavallers, Pujals dels Pagesos i Sords.

De fet a Banyoles ja funcionaven tres escoles de monges en aquells temps: les Carmelites, que s'hi havien instal·lat l'any 1858, les Clarisses que ho havien fet el 1862 i les Filles del Sagrat Cor, que tot just ho havien fet el 1875. Però si les nenes de Cornellà volien anar-hi, i de fet un grup d'elles així ho va fer, "tenian que andar una hora por la carretera pública, con peligro su honra y tenian no poco que sufrir".

Aquest fet, va convèncer al rector, que es tenia que fer quelcom, motiu pel que es va posar en contacte amb les Germanes Dominiques de l'Anunciata, fundades l'any 1856, a Vic, per el Pare Coll i que es trobaven en ple procés d'expansió. Però abans s'havien de resoldre altres problemes, tots ells referents al tema econòmic, doncs calia buscar un lloc on podessin viure les monges, un lloc on poder impartir classes i a més mantenir la congregació. Per trobar una solució a aquest problema, el rector es reuní amb els pares, i d'aquesta reunió en varen sortir dues comissions: una de sis persones que estava formada pels propietaris mes importants de la població, els quals es varen comprometre a pagar la diferencia entre la mensualitat de les nenes i el que necessitaven les monges, i l’altra, formada per deu industrials i propietaris, que es varen comprometre a pagar el lloguer de la casa-col·legi.

Un cop arribats a un consens entre totes les parts, el dia 15 de gener de 1887 es va signar un contracte, per una durada de deu anys, entre la Priora de la Congregació, el rector i els veïns de la població, que eren l'Hermenegildo Pla, en Josep Frigola, en Joan Geli, en Francesc Sarquella, en Narcís Avellana, en Martirià Soler, en Joan Padrosa, en Josep Bosch, en Pere Subirós, en Joan Comas, en Pere Comas, en Pere Anglada, en Joan Bosch i en Gil Subiró. Naixia d'aquesta manera, i gràcies al suport dels prohoms de la vila, el col·legi de Sant Jacint. Mitjançant aquest contracte els veïns que l'havien signat es comprometien a pagar el desplaçament de les monges fins a la població, a que podessin disposar de vivenda i un local on impartir les classes, amb tots els mobles necessaris, i a pagar la diferència, entre el total aportat pels alumnes amb les seves mensualitats i els quatre mil rals anuals que necessitaven per viure. Per la seva banda les "Hermanas" es comprometien a donar sis hores diàries de classe, tret del dies festius.

Un cop acceptats tots els preàmbuls, nomes calia esperar l'arribada de les monges, cosa que, tal i com diu la crònica de la mateixa congregació, va representar un gran esdeveniment per a tota la població: "llegaron estas el 24 de abril de 1887, haciendoles el pueblo unos agasajos y una fiesta como nunca se habían conocido". En total eren quatre monges, les que arribaren aquell dia a Cornellà: les "Hermanas" Dolors Puig Lladó, que n'era la priora; Maria Anna Llobet Biosca, Francesca Viadé Estany i Antonia Cabanas Sala.

El local escollit per la població fou una casa del carrer de Sant Pere, coneguda com Can Mas, però fou tal l'acceptació que va tenir la nova escola: "la concurrencia a la escuela fue muy grande, pues no obstante haber Maestra pública llegaron a matricularse mas de cien niñas", que al poc se'ls va quedar petita. Per aquest motiu l'any 1890 el consistori i la pròpia congregació ja es van començar a plantejar la possibilitat de buscar un nou edifici, on enquibir-hi aquesta escola. Però el principal problema era l’econòmic, doncs la congregació amb prou feines tenia per sobreviure. I aquí es on van tornar a actuar el veïns que varen començar a fer una cerca de diners, mitjançant una subscripció popular. Al final, entre les donacions rebudes, cal destacar, a banda de les de la pròpia població, les del Doctor Alier, Canonge de Girona, que va aportar cent vint i cinc duros; les de les parròquies veïnes, que en van aportar cinc-cents; i les del mateix rector de Cornellà, que en va aportar quaranta. I a qui caldria afegir, que un cop es va decidir a tirar endavant l'obra, molts dels operaris varen renunciar a cobrar els seus jornals.

El nou edifici, que es va inaugurar el diumenge 28 de maig de 1893, es va edificar en un solar de l'actual carrer del Terri, propietat d'una de les monges fundadores, la Hermana Maria Anna Llobet, que podria ser que fos filla de la població. Era un edifici de dues plantes. A la planta baixa hi havia una capella i dues sales, una molt més gran que l’altre, que eren les dedicades a escola, la petita pels pàrvuls (que havia sigut mixta, sobre tot pels germans de les nenes que anaven a l’escola) i la gran per la resta de la mainada. En el primer pis hi havia la vivenda de la comunitat i també, donat el cas, d’algunes nenes, que eren de fora de la població, per la qual cosa podríem dir que fins i tot va funcionar com a internat.

En aquest nou edifici i amb un funcionament més o menys igual, varen sobreviure una quarantena d'anys, fins que amb l'esclat de la Guerra Civil, es van veure obligades a vendre el mobiliari i a tancar l’edifici. Passada la conflagració varen tornar a la població i varen obrir de nou l’escola, amb mobiliari deixat i amb molta escassetat de material. Però les despeses que generaven, la congregació no podia assumir-les, de manera que al poc temps posaven a la venta l’edifici que sempre havia estat conegut com “el convent", i abandonaven definitivament la població el divendres 15 de setembre de 1939.

Bookmark and Share