Articles - Història local

HISTÒRIES, LLEGENDES I CURIOSITATS DELS ESTANYOLS I BROLLADORS DEL PLA DE L'ESTANY

HISTÒRIES, LLEGENDES I CURIOSITATS DELS ESTANYOLS I BROLLADORS DEL PLA DE L

Revista de Banyoles
núm.918, abril 2010, pp.26-33

Al Pla de l'Estany, hi ha documentats, 83 estanyols i brolladors, repartits en 6 municipis: 27 a Sant Miquel de Campmajor, 25 a Porqueres, 14 a Foncoberta, 12 a Banyoles, 3 a Camós i 2 a Serinyà. Però de tots ells nomes uns quants han estat estudiats: el de la Coromina a Sant Miquel, el Cisó i el Nou de Porqueres, el del Vilar, Cendra i Montalt a Banyoles i el d'Espolla a Fontcoberta ... de la resta ben poca cosa se n'ha dit. Doncs be, en aquest article voldria parlar. del que no s'ha escrit i, evidentment, també del que s'ha escrit. I al primer que voldria fer referència es a un estanyol al que no se sap on situar-lo: l'estanyol dels Burros (tot i que darrerament algú apuntava la possibilitat de que fos del Burró) i del que tant sols en parla l'Escriptura de la Propietat de l'Estany de l'any 1915, però sense dir on estava situat.
I ja que parlem de l'escriptura de la propietat de l'estany de Banyoles us en explicaré una mica la història de l'estany, per que es ben curiosa. Tots sabem que actualment es de propietat municipal, es a dir de tots nosaltres, un fet força curiós arreu del mon, però tot va començar l'any 822 quan l'emperador Lluís I el Piadós atorga als monjos un tros de terra amb l'objecte de convertir-lo en aprofitable, ratificant així el que havia fet abans Odiló I, comte de Girona, a l'abat Bonitus. El referit dret incorporava no només les terres sinó també implícitament les aigües que en aquell territori naixien i discorrien procedents de l'estany i llacunes adjacents. Anys més tard, el 1017 i el 1319 confirma'n el dret sobre les aigües amb els seus molins, "pescadories" i aqüeductes a l'abat i monjos del monestir, el papa Benet VIII i Berenguer IV, comte de Barcelona, respectivament.
Pels habitants de la Vila, l'estany era aigua corrent que generava energia i s'utilitzava amb finalitats agropecuàries i domèstiques i poc a poc en va anar agafant confiança (cal recordar diversos pregons públics, com els de 1399 i 1567 on l'abat recorda als vilatans que li havien començat a perdre el respecte de la pesca en els recs i el el mateix estany i els recordava que requerien el seu permís) fins que arribats a l'any 1678, Monestir i Vila buscaren l'arbitratge dell rei per tal que aquest digués qui n'era el propietari. Però tenint en compte que el monestir era reial (un fet força comú en aquells anys, ja que d'aquesta manera al estar sota la protecció reial s'estalviaven forces problemes amb tots aquells que li tenien posat el ull), no ens ha d'estranyar que el Rei quest donés la raó a l'abat, però deixant constància que la propietat era reial i que l'abat només en tenia l'emfiteusi (arrendament indefinit).
Arribats al 3 de juny de 1685 se signà la Concòrdia sobre les aigües de l'Estany, on d'una banda el procurador Reial donava en emfiteusi al monestir de Banyoles les aigües mitjançant el pagament d'un cens, i per la seva banda el monestir les donava en emfiteusi a la Universitat, particulars y singulars persones de dita Vila ... de manera que el monestir pagaria al rei 100 lliures i a canvi rebria de la Universitat 91 lliures, 8 sous i 3 diners.
Així la cosa, arriba l'anomenada Desamortització de Mendizabal, en que el edificis religiosos passaren a propietat de l'estat, però en virtut d'aquesta Llei i en no concórrer l'Ajuntament a la subhasta, l'any 1837 l'emfiteusi de l'Estany va passar a mans de Jaume Ordeix, el qual la cedí a Josep Cordomí l'any 1847. D'aquesta manera l'Ajuntament com a titular del domini útil tenia que pagar un cens al nou propietari com a titular del domini directe.
Però evidentment aquesta situació tant anòmala no podia durar i així el 25 de maig de 1888, l'Ajuntament redimeix el cens, paga el capital i algunes pensions que es devien a Miquel Cordomí, i recupera la plena titularitat sobre l'Estany. Una situació que s'acabara de legalitzar el 23 de juliol de 1915 amb la inscripció de l'estany de Banyoles en el Registre de la Propietat de Girona, com a finca independent, on no només es parla de l'estany de Banyoles sinó de "... les aigües emanants de l'estany, estanyols, aiguaneixos,.... no sols en dit terme de Banyoles, però encara en lo terme de Porqueres...." i s'esmenten els següents: "...Vilà, Montalt, Cendra, Ordis, Pim-pom i el dels Burros, així com los manantiales de la Riera Castellana i Estanyol de la Riera Castellana..."
No estaria de més parlar ara una mica de la llegenda de l'estany de Banyoles i sobre el seu origen, i deixant de banda la que recull en Joan Amades que diu que: "... un dia, sense saber com, es va enfonsar el poble de Porqueres i quan els camperols que havien anat a treballar al camp van tornar a llurs llars van trobar l'estany de Banyoles en el seu lloc ... i segons el dir de la gent, les actuals construccions que encara hi ha, son les restes de la vila enfonsada. La població submergida, fa encara vida normal, i al fons de l'estany es veuen carreranys blanquinosos, que son els camins que menen a l'enfonsada Porqueres. La nit de Nadal, l'església s'il·lumina i s'hi celebra la missa del Gall i són molts els qui han sentit el toc de les campanes i la música i han vist la gran claror..."
Jo fa molts anys que dono la volta a l'estany, corrent o caminant, i no he tingut la sort de veure els llums que diuen. Deu ser que no ho faig la Nit de Nadal
Doncs be, a banda d'aquesta hi ha la d'en Morgat, que tots coneixem, i que tant be ens explica Mossèn Constans: "... segons una vella tradició, abans de la formació de l'estany, Banyoles i Porqueres estaven unides per una fèrtil planúria. L'or de les espigues hi relluïa als raigs del sol i el fruiters odorants orlaven aquell pla rialler com esclat de la primavera. Cantava l'ocellada i el camperols, tot conreant les terres l'oratjol besava dolçament les messes ... Que bell era aquell pla!. Una tarda de calma. Ni una teranyina s'albirava en aquell cel, puríssim com pensament d'infant. El sol ja decantava cap a la serra de Guixeres, entre Merlant i Ginestar, quan en Morgat, que amb una parella de bous llaurava un tros de camp, va sentir una veu clara i vibrant que deia: «Morgat, Morgat, agafa la llaura i vés sota teulat». El bell pagès de pell colrada es quedà confús. Estengué la mirada per si veia algú. Si que es estrany! -va dir-se - Diria que algú m'ha cridat i no veig ni una ànima a l'entorn. Serà que em xiulen les orelles?. I picant les anques dels bous, tornà a la feina. Però no havia fet encara dues passes, que la mateixa veu tornà a fer-se sentir:«Morgat, Morgat, agafa els bous i vés-te'n a casa». El camperol tot estranyat s'aturà, i alçant els ulls al cel, com demanant una explicació, va pensar: No em burxen pas les orelles, perquè ho he sentit ben clar. Però que me'n vagi? ... per què? El vent no bufa, la calda no pica, de sol ixent a ponent no es veu cap núvol, i el temps amenaça?. No ho entenc com hi ha món!. I continuà obrint la terra amb l'arada. Però heus aquí que per tercera vegada va ressonar la misteriosa veu, mes forta que mai: «Morgat, Morgat,/ vés-te'n a casa/ o seràs negat». Ja no dubtà més ni tampoc li n'hauria vagat, perquè en aquell moment l'esfereí un soroll estrany, com si sortís de les entranyes de la terra, mentre aquesta trontollava tan fortament que el feia tambalejar. Els bous s'esquivaren arrossegant l'arada que rebotia amb perill de cama-trancar-los. «Sants del cel, ajudeu-me!», exclamà en Morgat, i plantà a córrer darrera la parella. I heus aquí que ben punt entraren a la pineda del mas, valga'ns Deu!, tot aquell pla s'enfonsava com per art d'encantament. En Morgat, groc d'espant, veia pujar del fons d'aquell immens abisme unes onades gegantines, que cargolant-se feréstegament, engolien amb un traüt espantós els conreus i les arbredes. Les aigües desfermades s'estengueren des de Lió a Les Tunes i des de Porqueres a Banyoles. Desprès es calmaren deixant format un gran bassal: l'estany.
Si ens fixem en el que diu la llegenda, veiem que ens parla d'enfonsaments i onades. I d'onades, fa pocs anys en varem tenir una, concretament el 22 d'octubre de 1994 quan a causa de l'esfondrament d'una cavitat del fons de l'estany les aigües varen baixar lleugerament de nivell per a continuació provocar una petita onada d'un metre d'alçada, just al davant de Club Natació. Però no era ni molt menys un fet nou a l'estany, doncs Mossèn Constants recull un fet ocorregut el 27 d'octubre de 1904 quan segons unes rentadores l'aigua es va enretirar 50 m de la vorera oriental, davant de l'horta del Sr. Diaz, baixant els canals secs. Aquest retrocés va revertir en una onada que va envair el passeig circular i les primeres parets del carrer de la Barca.
La causa? Evidentment un enfonsament. Però quin enfonsament? Deuria de ser un senyor enfonsament. I possiblement el que més s'assembla es el que va ocórrer l'any 1428 tal i com ens explica l'Àngel Verges en el seu llibre Llegendes del Pla de l'Estany fent referència a un document sobre Can Morgat que parla dels terratrèmols de 1428 quan s'enfonsaren el camps veïns: "... la major part de les terres d'aquest mas que tenien valor, que es trobaven al costat de l'estany, fou submergida en el dit estany arran dels grans terratrèmols que es van succeir per voluntat de Déu en aquesta pàtria i molt principalment a Catalunya...".
Evidentment això no explica l'origen de l'estany, ja que per això tindríem que fer un viatge en el temps, però si que ens dona una idea del que deuria de passar ara fa 600 anys,... i qui ens diu si no hi havia un pagès o el mateix propietari que va tenir que sortir per cames ...Per que la veritat es es que referències sobre enfonsaments i Morgats el Pla de l'Estany n'està plena: a Sant Miquel tenim d'una banda l'estany del Camp d'en Benet que es va formar el juny de 1978 i en el moment de formar-se el conreava en Benet de Can Planaferrana, i d'altra banda l'estanyol Vidal, format el 25 de maig de 1908, i que porta aquest nom per que dies abans, en el mateix lloc on l'enginyer i geòleg, Lluis Marià Vidal, va estar amb la seva brúixola estudiant els estanyols Rovira i Cendra. Dins de 100 o 200 anys ves a saber si a la llegenda de Can Morgat, s'hi afegeixen la llegenda d'en Benet o la d'en Vidal.
D'enfonsaments, fins i tot en parla l'abat de Banyoles, Benet d'Olmera, quan el 5 de març de 1817, escriu: "... Havrá cosa de quatro o cinco días á hora y media de esta villa tras un montecito se hundió de repente sin preceder temblor un buen pedazo de tierra con los árboles que havía en ella que no han parecido mas, y se ha quedado un grande boquerón y hoio mui hondo, por la profundidad del qual se ve y oye pasar como un rio de agua con mucha rapidez, el qual segun la direccion que tiene no extrañaré que sea uno y quiza solo el que provee á este estanque...."
Possiblement, a "hora y media" de esta Vila es referix a Sant Miquel de Campmajor... i fins i tot l'abat proposa un possible origen de les aigües de l'estany, quan diu: "... se oye pasar como un rio de agua con mucha rapidez, el qual segun la direccion que tiene no extrañaré que sea uno y quiza solo el que provee á este estanque...."
I es que ningú en dubte de l'origen soterrani dels estanys, tot i que fins i tot hi ha qui va mes lluny, com aquells geòlegs italians de començaments dels anys 60 des segle passat que afirmaren que l'estany banyolí mantenia contacte, per sota la Mediterrània, amb determinats llacs del seu país, ja que havien pogut comprovar que, mentre el nivell de les aigües dels d'Itàlia baixava, el nivell de les aigües del de Banyoles pujava, o viceversa.
Però d'aquesta connexió, no només n'han parlat aquests geòlegs sinó que durant un anys fou teoria força acceptada, sinó mireu aquesta noticia del 3 d'agost de 1910, firmada pel que fora l'impulsor de l'astronomia a Catalunya, Josep Coma y Solà a la Vanguardia de Barcelona, referint-se al l'estanyol de la Cendra de Banyoles: "En uno de los estanyols de Bañolas, resulta comprobado, segun noticias recibidas, que unos tres días después, poco más o menos, de los grandes terremotos mediterráneos (Mesina, Argelia) y de la Martinica, tine lugar una fuerte eyección de lodo..."
I es que fins i tot es va dir que desprès del terratrèmol esdevingut a Nicaragua, l'any 1972 i que arrasà la capital, Managua, diversos testimonis afirmaren haver contemplat aquell terrible cataclisme reflectit a les aigües de l'estanyol. Imaginació que no falti .... I seguint amb imaginació hi ha dues notícies força curioses. Una es refereix a Sant Miquel i l'altra a Fontcoberta.
El de Sant Miquel, concretament a l'estanyol Negre, en Vidal l'any 1925 comenta que segons li van explicar, " ...fa uns 50 anys, uns dia van aparèixer a l'estany uns peixos abigarrats de negre, i tots salpicats de punts vermells molt vius, de regular tamany, de gust exquisit, i que es varen anar morint tots entre els 10 o 12 dies d'haver aparescut..." Per les explicacions que li varen donar suposà que eren truites, i ràpidament s'hi agafà a aquesta aparició per explicar la teoria de que aquesta aigua subterrània prove del riu Ter, pel lloc conegut com a Pas dels Carlins - entre Sant Quirze i Ripoll- zona on es perden 800 l/s d'aigua.
Una mica difícil que l'aigua transporti alevins de truita... però en fi, seguim a l'altra. Aquesta es refereix a Espolla i ens la comenta l'Angel Verges en el seu llibre: "...Arribat el mes de març, quan les nevades caigudes al Pirineus es comencen a fondre, les aigües s'esmicolen per el terra formant rierols que es dipositen en cambres i pous. Arquets soterranis grandiosos fan que, quan tenen gran quantitat d'aigua acumulada, com pous artesians, foraden la terra i surten a l'exterior amb gran força, barrejats amb l'aire comprimit, donant lloc a unes bombolles embolcallades d'aigua, i en escapar-se l'aire, fa un soroll greu o agut, tant fort, que se sent per tota la rodalia. Aquest fet es pot observar a Usall quan, de cop i volta, en un camp que te forma de cassola, surt un forat a terra i neix un brollador, desprès un altre i un altre ... i així fins a una trentena.... a la vegada que la gent de la comarca, tot senyant-se, diu: "ja han arribat les bruixes d'Usall". Els veïns, amb por, anaven cap a l'església a la vegada que el capellà agafava el salpasser, sortia fins els marges del camp i beneïa el terme. Aleshores, com que l'aire ja s'havia escorregut, quedaven només els brolladors. Desapareguts els brolladors, aleshores les bruixes es tornaven anguiles i la gent d'Usall amb una canya llarga i un cistell lligat al capdamunt les pescaven.... donant les gràcies a Déu per que al ser Quaresma, d'aquesta manera podien menjar quelcom mes que no fos bacallà ... "
Segons Enric Botet, un manuscrit de can Traver guarda una recepta per a coure les anguiles que es poden extreure d'aquest "llac": " ... amb suc, amb allioli negat i amb ous durs, pomes i ensalsades amb un grapat de gengibre..."
I parlant d'anguiles, la veritat es que si que n'hi havien, i sinó en aquest estany, en el que si que n'és segur es en el de Ca n'Ordis, el mateix que de quan provoca un esvoranc a la carretera que va a Besalú, tot just davant la Creu Roja ... i sobre el que l'abat Arnau de Samasó, l'any 1343, va signar una concórida amb el propietari, un tal Arnau Casadevall de Cutzac, a resultes del qual, una tercera part de les anguiles - que en temps de pluges hi havia a l'estanyol - i que l'Arnau pesqués, serien per l'abat.
El que es curiós es que aquest mateix estanyol, que tantes vida produïa, any mes tard per culpa de la ma de l'home, que n'havia obstruït el seu desaigua natural, i segons ens diu del Dr. Mascaró: "... l'aigua era tant pudenta que l'any 1894 va ser necessari de fer un túnel per sota la carretera de Besalú per tal de dessecar 12 vessanes de terra, que abans eren completament improductives i insalubres, convertint-se d'aquesta manera en productives..."
El mateix va passar en l'estanyol de Dalt a Camós, del que ja se'n parlava l'any 1344, i del que el propi Mascaró l'any 1914 el posa com a exemple dels estanyols "infectos" que hi havia a començaments del segle XX i sobre el qual deia que "el agua del Estanyell es realmente encharcada, no tiene ningún conducto de desagüe y merece todas las censuras de la aguas muertas" i demanava la seva ràpida dessecació.
Però per sort no li varen fer cas, cosa que en sí ens ha d'estranyar, ja que en aquella època no s'estaven amb miraments, tal i com ens ho demostren notícies aparegudes no fa tants anys. El Diari los Sitios de 20 de setembre de 1978 deia: Daños graves en los "aiguamolls" de "Can Ordis" por la construcción de un chalet. A la década següent una altra, aquest cop del Diari El Punt de 18 d'abril de 1985: Atempten contra l'estanyol Nou de Banyoles abocant-hi terra deliberadament. I ja cap a les acaballes el segle passat, el diari de Girona del juliol de 1995 deia en portada: Un pagès de Porqueres buida l'estanyol de Can Sisó per regar i hi provoca danys irreversibles.
Fou la ma de l'home la que separà l'any 1949 l'estanyol del Vilar de l'estany de Banyoles, dos estanys que fins llavors havien estat separats per una estreta franja de terra de 22 metres "... por donde pasa el camino de carros que conduce a la iglesia y casas de Porqueras...". I també fou la ma de l'home, la que en construir el camp d'aviació de Martís, va fer que el Clot d'Espolla, que sempre havia rajat cap el riu Fluvià i que tenia tres braços que vessaven cap el riu Ser, deixes de fer-ho cap aquest darrer. Es el mateix estany que s'havia utilitzat, en període de sequera, com a camp de motocròs, camp de rugby i camp de tir al plat.
També fou l'home el que va tapar l'Estanyol dels Camps del Pla de la Guàrdia. Aparegut fa uns tres anys enmig d'un camp de conreu segons ens van dir els veïns de la zona, amb en Miquel Campos i a mi mateix, quan l'estiu de 2008 estaven fent el treball de camp per la publicació Zona lacustre de l'estany de Banyoles Però quina fou la nostra sorpresa, quan dies desprès asseguts a la taula del despatx revisàvem fotografies aerees preses els anys cinquanta, varem veure el mateix estanyol, am la mateixa forma que ara tenia. Que havia passat? Doncs que en assecar-se, la pròpia natura, ajudada desprès per l'home havien aplanat el camp... i fins cinquanta anys mes tard no tornà a aparèixer.
Un cas semblant, però molt mes documentat es el de l'actual estanyol de Camós, a Sant Miquel. El dos primers enfonsaments es van produir a finals del segle XIX: el maig del 1872 i el següent el 22 de juliol de 1880: "...en mig d'un prat tot planer on hi havia un gran om d'un metre de gruix i 11 d'alçada.. era diumenge... i en arribar la gent del mas, l'olm havia desaparegut, i s'obrien grans esquerdes enfontsant-se a gran velocitat com si fossin llensats al abim els arbres, pedres de xalió i terra....El fenomen, abans de sortir l'aigua durà de 8 a 10 dies, aparaguent per últim l'aigua i peixos.....". Quasi un segle mes tard en el mateix lloc i segons es pot llegir. "... El 7 o el 8 de setembre de 1982, desprès d'una perllongada sequia, es va produir un enfonsament que va suposar el naixement - o millor dit el renaixement - d'aquest estanyol, i sembla ser que aquest cop també engolí arbres. Quan varem visitar la zona, un veí, testimoni dels fets ens ho explicava així: " Era al mati d'un onze de setembre ... Quan hi vaig passar, vaig veure un forat completament rodó de parets ben negres i quan hi vaig tornar a la tarda les parets ja estaven esllavissades..."
Peró es que d'enfonsaments, sobre tot a la Vall de Sant Miquel, n'hi ha moltes referències. Per exemple el Diari de Girona de 8 de juliol de 1908 porta un article signat pel Rd. Josep Esteva titulat: "el nou llach o estany de Sant Miquel de Campmajor" on diu: "... Es va formar el 22 de maig de 1908. Uns dies abans, el 15, l'estanyol mes gran del Prat d'en Teixidor es va començar a enterbolir (cosa molt rara doncs feia molt bon temps i només passava en època de pluges) de manera que s'enterbolí també tota la riera. Arribats el dia 22, i en mig d'una gran fressa, a uns 12 metres de l'estany mes gran dels d'en Teixidor, s'obri un nou estanyol, cosa que va ser observada per la gent que assistia a l'aplec de Santa Quitéria..."
I es que la veritat es que la Vall de Campmajor es una vall molt activa, ja que a les referències que he esmentat podríem afegir altres enfonsaments que donaren lloc a altres estanyols: els bullidors de la Guàrdia (1732); l'estanyol de la Balca o el del Racó (1872); l'estanyol de La Coromina (a començaments del segle XX); l'estanyol Vidal (1908); l'estanyol de les Saules (1910); l'estanyol del Camp d'en Benet (1978); l'estanyol del Camp d'en Barraca (1980); de la mateixa època es l'estanyol de la Pollancreda i una mica més recent l'estanyol Negre-II.
Fora d'aquesta Vall, la resta del Pla de l'Estany es molt més tranquil i tret de quan s'enfonsa una cova al fons de l'estany de Banyoles i que provoca que fins i tot apareixen peixos als camins que envolten l'estany, de l'únic que en tenim una referència recent es de l'Estanyol Nou de Porqueres, que es va formar el 16 de novembre de 1978 com a conseqüència de l'enfonsament del terreny on estava situat, desprès d'un estiu molt sec, característica aquesta darrera que va associada a la majoria de la formació d'estanyols, i que fa que tot i semblar que queden inactius a vegades ens donin un susto, com en el cas l'estanyol de les Saules, a Sant Miquel, que als voltants dels anys 80 del passat segle es va tragar un gran arbre que hi havia a tocar, el mateix dia que es fa enfonsar l'estany de Camós. O l'estanyol de Can Cisó, a Porqueres, que el febrer de 1986, coincidint amb unes fortes pluges va sofrir una modificació de la seva banda sud produint en l'estanyol un augment amb volum un 20% i en superfície un 30%. Encara que la referència mes documentada es sobre l'estanyol Negre on a les 9 del matí del 9 de novembre de 1923, l'aigua de l'estanyol començà a fer un rebull, pujant terra, fang i troncs del seu fons i en acabat va començar l'aigua a fer un remolí escorreguen-se pel fons de l'estany, baixant el seu nivell a prop d'un metre i desaparegué un pollancre d'uns 6 m. de llarg....
Però si parlem de xucladors el que s'emporta la palma es l'estany de Banyoles sobre el que fins i tot s'han arribat a escriure coses com: "... hi ha uns xucladors que han «xuclat», diuen, algunes persones que mai no han aparegut, tret d'una que ho féu a les illes Balears (a les costes de Mallorca, en concret)..." De bon segur que el periodista que va escriure això deuria donar una volta amb la barca de l'Oca, però es va perdre el final de la història que explicava l'avi Leru i que deia: " ... a l'estany hi ha algun pou de 70 metres i que si algú dels que anaven en la barca ho volien comprovar que ho podien fer, que baixar es molt fàcil, tot i que pujar ja costa una mica mes, ... i aleshores explicava la història d'un home que un dia se li va presentar i en saber que per baixar no havia de pagar doncs que si apuntava, però que ell li recordà que no hi havia fet mai ningú. Ell insistí i es tirà a l'aigua... però no en va sortir, per mes voltes que va donar amb la barca no el va arribar a trobar ... Passat el temps, vet aquí que sis mesos mes tard el varen trobar a Mallorca ... venen cacauets. O sia que si algú vol viatjar de franc a Mallorca, aquesta era la manera, baixar 70 metres i desprès apareixes a Mallorca ..."
Però el que si es veritat es que. xucladors o no, per desgràcia la presència humana prop de les aigües dels estanys fa propensa que al seu voltant sorgeixi una crònica negra.
Es el cas de l'estanyol de les Tres Creus de Sant Miquel de Campmajor, que segons diuen porta aquest nom en record de tres estudiants que segons diu la llegenda s'hi van negar, tot i que, sobre el que no hi ha acord, es de la manera que va passar. Una versió diu que fou degut a que es passejaven pel cim de la seva superfície gelada quan aquesta va cedir: "... el atrevimiento de aquellos mozalvetes les llevó a pasearse por su superficie helada, la qual cedió a su peso apridionandoles fatalmente debajo de sus aguas...". Mentre que l'altra versió, atribuida a l'any 1926, li dona la culpa a un xuclador: "... en una bassa que es troba al peu de la carretera que va al santuari del Collell, un dia tres estudiants anaren a banyar-s'hi, mes per haver-hi un xuclador en ella s'ofegaren. De llavors ençà, s'ha posat unes tres creus sobre el marge que hi ha prop de la carretera i de la bassa ..."
Un altra fet de la crònica negra està associat a l'estany de la Coromina, també a Sant Miquel, on entre 1955 i 1960 s'hi va negar una noia que volia salvar un bou, en ell mateix estany que segons diuen, durant la Guerra Civil i degut al fred intens suportà el pes dels emboscats que passaven pel seu cim. Però evidentment l'estany que mes fets luctuosos te al seu voltant es el de Banyoles: l'any 1596 tres navegants van morir en naufragar la seva barca; el 4 de juliol de 1889 un altra barca amb sis artistes d'una companyia de teatre naufragaren. però es salvaren tots miraculosament; el 26 de maig de 1913 foren deu els negats en naufragar la moderna "canoa-automovil" en que s'esplaiaven els assistents a una festa en honor de la primera missa cantada del fill d'una família banyolina; el 24 de juliol de 1946 l'enfonsament de la barca Canigó dona un fort ensurt a tots els seus tripulants que salvaren la vida desprès de l'enfonsament de la barca degut a l'explosió d'un coet dels que es llençaven a l'estany amb motiu de la revetlla de Sant Jaume; i per últim cal esmentar el naufragi a la la barca l'Oca, el 8 d'octubre de 1998 en que varen perdre la vida 21 persones.
I ja que hem començat parlant de l'estany de Banyoles, d'en Morgat i el seu origen, voldria acabar aquest article parlant d'una altra explicació a l'origen de l'estany, que en en aquest cas ens dona en Frederic Corominas: "... potser algú la considerarà una heretgia, però al menys a mi em sembla perfectament raonable: fa una pila de milers d'anys un gran asteroide travessà l'atmosfera terrestre, que amb el seu fregadís, el posà incandescent, fent-li expel·lir violentament brases de si mateix, de diferents mides, unes quantes de les quals anaren a caure, com una pluja de foc, pels voltants del que avui es un agregat urbà conegut amb el nom de Centenys i acabant per partir-se en dos grans fragments la voluminosa massa restant, els quals es van precipitar a terra, a poca distància l'un de l'altre ... L'altissima temperatura i l'extrema velocitat que duien aquestes dues masses les feu penetrar profundament dintre la capa exterior terrestre, fins a l'extrem de rebentar la capa freàtica ... Llavors l'aigua alliberada de pressions, borbollà lliurement ........ donant lloc a l'actual meravella de l'estany de Banyoles...."
Be es una altra explicació a l'origen de l'estany. Fins ara tot el que havíem vist i llegit ens feia passejar mirant on trepitjàvem, no fos cas que el terra s'obris i se'ns empassés ... però ara també tindrem que anar mirant cap al cel, no sigui que ens caigui quelcom al cap.

Bookmark and Share