Articles - Història local

ELS CINEMES DELS TURERS

ELS CINEMES DELS TURERS

Revista de Banyoles
núm.979, maig 2015, pp.18-19.

A la plaça dels Turers de Banyoles, on antigament estigué situat un Quarter de Cavalleria, enderrocat l'any 1852 degut a la construcció de la carretera de Girona a Olot i on a partir de 1863 s'hi varen bastir unes voltes segons un projecte del mateix any que duu per títol «Proyecto de soportales públicos a un lado de la plaza de los Turers», el febrer de l'any 1908, fent cantonada amb el carrer del Doctor Hysern, es va inaugurar el «Cinematógrafo Diorama» o també dit «Cinematógrafo Palmada», que en poc temps va aconseguir un gran éxit, tal i com reflectia la publicació banyolina La Defensa del 28 de març d'aquell any: «La boga que ha alcanzado el Cine ha superado las esperanzas de la empresa que nunca hubiera imaginado el éxito asombroso obtenido y que ha sorprendido en primer término a los dueños».

I la veritat és que el comentari que feia aquest periòdic de la bona acollida que havia tingut aquest cinema, no era un comentari gratuït, tota vegada que si ens situem a començament del segle XX la plaça dels Turers no era precisament el centre de la ciutat. Feia poc s'havia enderrocat el quarter de cavalleria i una torre de la muralla, i s'havia engrandit la plaça. Era el lloc on es celebrava la fira del bestiar i el mercat dels porcs, i que formava part de la zona pobre i pagesa de la ciutat. Però poc a poc l'engrandiment de la plaça, que va quedar determinada pel camí cap de Mieres i per la nova carretera i el fet de que en aquest punt comencessin a parar els carruatges que anaven en direcció cap Olot o Girona, va donar lloc a l'obertura just al tombant de segle de dos hostals: la posada La Flora i Can Comas. I allí s’hi van establir cafès i altres serveis.

Per això quan dic que el comentari del periòdic no era un comentari gratuït em refereixo a que el fet d'obrir un cinema en aquest indret, encara allunyat del centre de la ciutat, fou verdaderament una aposta arriscada, ja que va haver de lluitar amb la resta d'establiments d'oci ubicats majoritàriament a la plaça Major.

El nou cinema era una sala petita, en la que hi cabien un centenar de persones, que havia de competir amb altres sales, com el cinema Margarit, inaugurat el 1907; el Gran Cine Vila, inaugurat l'any següent; el cine Tívoli, del Cercle de Catòlics, que ho va fer el 1911, el mateix any que s'obria el Cine Gratacós i que en Narcís Vasallo, el que fora director i fundador del Colegio Cervantes, inaugurés una sala a la plaça Major; el 1912 li arribava el torn al Cine Carré i l'any següent al Cinema Modern, que el 1916 es va traslladar al carrer del Doctor Hysern (un altre lloc allunyat i proper a la plaça dels Turers), fent cantonada amb el passeig de la Indústria, on va inaugurar un cinema, edificat de nova planta, amb capacitat per 500 persones.

Possiblement aquesta competència deuria dur al propietari del Diorama, l'industrial banyolí Esteve Palmada i Canet, a tancar les seves portes al llarg de la segona dècada del passat segle XX. Més tard, en aquest mateix espai ara ja integrat a la ciutat, s'hi instal·là un cafè-sala de ball, propietat d'en Joan Torrent, coneguda com a cafè Comercial o Cal Nunci, fins que l'any 1924 el seu propietari intercanvià aquest espai amb el també cafeter Joan Duran i Garcia, en «Xampinya», que regentava el Cafè Mercantil, situat també en aquesta mateixa plaça, però fent cantonada entre el carrer de la Rambla i la carretera.

Serà arrel d'aquest canvi i coincidint amb el trasllat de la Casa Consistorial de la Pia Almoina al nou emplaçament del passeig de la Indústria, ?un fet que denotava l'expansió de la ciutat cap a l'altre costat de la carretera?, que el 30 d'octubre de 1928 en Joan Duran inaugurarà, com quedà reflectit a la publicació Vida Banyolina, «en la Plaça dels Turers, en el local del café Xampinya» un nou cinema, el Mercantil Cinema. En el primer pis del nou local, cal a dir que en Joan Torrent, seguirà fent concerts i ball.

Segons podem llegir en el «Proyecto de convertir la sala de baile [...] en cinematògrafo» obra de l'arquitecte municipal Francesc Figueras, datat el mes de setembre d'aquell any, i en la memòria del projecte de remodelació de l'any 1949, el projecte contemplava convertir «[...] una sala de bailes que estaba situada en el primer piso de la casa N.20 de la plaza Turers en cine, reformandose posteriormente con la construcción de una grada», de manera que la planta baixa quedava destinada a cafè, que tenia la seva entrada sota les voltes de la plaça, i magatzem i els pis superior en cinema, amb una capacitat per 600 espectadors, d'ells 150 a la grada.

I tot i que l'any 1929 encara es diu que «este cine ocupa el 1er piso de un edificio cuyos bajos estan destinados a café», i que el 1930, com diu el periòdic banyolí Gent Nova del 15 de juny va transformar en teatre-cinema «per medi d'un escenari que per les seves dimensions podrà facilitar la representació de qualsevol obra teatral o revista», posteriorment els baixos es varen reconvertir en sala de ball tal i com podem llegir en la memòria de 1949 on parla de l'evolució de l'edifici «los bajos de dicho local estaban destinados a café y en la actualidad funcionan de una manera continua como baile». De fet, quan en Duran es va fer càrrec d'aquest local, a la planta baixa, fent cantonada amb el carrer Doctor Hysern hi havia un magatzem llogat a la botiga de Mobles Busquets i Congost, d'aquí que a la planta baixa hi hagués el bar i la sala de ball i el cinema al primer pis. Un cinema que els anys anteriors a la Guerra Civil es convertia en «cinema a la fresca» quan des d'un balcó del mateix edifici es projectava sobre una pantalla situada entre la paret de Can Llach i la de la Sastreria Comalat, mentre els assistents s'asseien en les cadires i taules del cafè.

De fet és aquest any de 1949 quan es planteja una reforma total del local, amb la integració dins del conjunt de l'espai que ocupava el magatzem de mobles Busquets, tot i que segons un informe de gener de 1962 firmat per en Francesc Figueras «[...] por diferentes circunstáncias las obras se han llevado a cabo con bastante lentitud, estando no obstante ahora, en su última etapa». Unes obres que varen culminar amb l'eliminació dels balcons dels dos pisos, els quals foren substituïts per tribunes, amb la qual cosa es modernitzà l'aspecte exterior d'aquesta cinema-teatre-sala de ball. Amb la reforma, es va projectar la sala de ball a la part del davant del primer i segon pis, quedant la part del darrere reservada per al cinema amb un nou amfiteatre als baixos, paral·lel a la façana principal, amb una capacitat per a 1.200 espectadors: 700 al «patio de butacas» i 500 a la «grada».

Pel que fa a la decoració, la sala del nou cinema-teatre «estará decorada con un estilo moderno [...] la boca del escenario será moldurada profusamente y el tono de oro y verde de la misma destacará del resto de la sala, que será entonada a un color gris verdoso. Las molduras y antepechos de los palcos y amfiteatros destacarán en color blanco amarfilado». I pel que fa a la sala de ball, diu que tindrà capacitat per 500 persones i «constará de pista de baile propiamente dicha y una galeria que circundará aquella a la altura del segundo piso» i amb espai per a dues orquestres, una a cada extrem de la sala i procurant «que ninguna columna estorbe el movimiento de las parejas».

Can Xampinya, com era conegut popularment, va tancar les seves portes el 25 de maig de 1997, i va ser enderrocat el 18 d'abril de 2001.

Bookmark and Share