Articles - Història local

EL MONESTIR DE SANT ESTEVE DE BANYOLES, MIL ANYS D'HISTÒRIA (812-1835)

EL MONESTIR DE SANT ESTEVE DE BANYOLES, MIL ANYS D

Les Garrotxes
núm.10, tardor-hivern 2012, pp.84-85

Article publicat conjuntament amb en Josep Grabuleda

Amb 1200 anys d'història, el monestir de Sant Esteve de Banyoles, es pot considerar com la primera fundació monàstica benedictina a Catalunya.

La seva fundació
Banyoles és d'època carolíngia, es va formar a resultes de la colonització benedictina d'inicis del segle IX. L'11 de setembre de 822 el comte Rampó de Girona va obtenir per a l'abat banyolí Mercoral un precepte de l'emperador franc Lluís el Pietós, que confirmava la possessió de Banyoles per a la comunitat benedictina. L'emperador posava l’abat banyolí Mercoral, els monjos i els béns del monestir sota la seva tutela i concedia la immunitat i la lliure elecció de l’abat, d'acord amb la Regla de Sant Benet d’Aniana (750-821). En el document s'esmentava que l'abat Bonitus (Bonet o Bonit) havia edificat la seva església damunt d'un antic temple quan s'hi va establir pels volts del 812. Aquesta primitiva construcció estava dedicada a Sant Esteve. Així, doncs, un grup de persones (monjos o laics) procedents del regne franc, encapçalats per Bonitus, varen colonitzar un erm anomenat Banyoles ("Baniolas"). Va ésser, doncs, la fundació benedictina més antiga al sud de la Marca Hispana.

A l'Estat espanyol, abans del segle X, els monestirs no havien acceptat encara l'observança benedictina, tret de Catalunya, que es trobava a la Marca Hispànica, al sud del seu regne franc, en un territori o comtat creat per Carlemany com a barrera defensiva, davant del califat de Còrdova. Els rastres més antics de l'observança de la regla benedictina a la península Ibèrica els trobem en la concessió d'immunitat atorgada a Sant Esteve de Banyoles (822). Després varen seguir San Pedro de Siresa (833, Osca), Santa Maria de Ridaura (852), Sant Julià del Mont (866), Sant Cugat (877), Santa Maria de Ripoll (880), Sant Joan de Ripoll, Sant Joan de les Abadesses (887), Santa Cecília de Montserrat (900), Sant Pere de Camprodon (904), San Cosme y San Damián de Abellar, al regne de Lleó (905), Sant Pau del Camp de Barcelona (911), Santa Maria d'Amer (949), Sant Joan les Fonts (958) i Sant Pere de Besalú (977).

Al voltant del monestir de Sant Esteve es van aplegar els primers habitants, que varen restar durant més de mil anys sota el poder feudal dels abats. La ciutat de Banyoles no s'entendria sense l'Estany: aviat es dessecaren els aiguamolls, es varen construir els recs per aprofitar l'aigua i, així, es posaren els ciments d'una població puixant. El casc urbà carolingi del segle IX es va bastir en uns turons una mica allunyats de l’Estany, on era possible edificar sobre roca, lluny de les insanes aigües estancades i dels aiguats.

Aviat la jurisdicció del monestir va créixer a mesura que ho feien les noves colonitzacions, les unions dels priorats de Santa Maria de Finestres (Sant Aniol de Finestres), Santa Creu i Sant Nicolau de Calabuig (Navata), i de Sant Marçal del Montseny (al Vallès Oriental); i les diverses donacions comtals. Durant el segle IX va incorporar Sant Pere de Rodes i en el X el castell de Teià (Serinyà). Posteriorment, el 1250, va adquirir el castell de Porqueres. Va ser, però, en el segle XI quan el seu poder va arribar al punt àlgid. Tenia possessions al voltant de Banyoles, als comtats de Girona, Besalú, Empúries, Barcelona i Cerdanya-Rosselló. A l’Empordà les seves propietats estaven disseminades per cent tretze termes diferents. Gràcies a les donacions dels comtes Sunifred (966) i Miró (979) el monestir va unificar el seu territori amb la possessió de totes les terres que van des del riu Ser a la riera de Merlant (Porqueres) i de la Farrès (Fontcoberta) a Banyoles. Tanmateix, del 1001 al 1030 hi va haver un abandonament i destrucció del monestir, que va passar a mans laiques. Més tard, gràcies a Bernat II de Besalú, defensor de la reforma cluniacenca, es va escapar del control de l'aristocràcia (de la subordinació a qualsevol poder laic) i es va incorporar a les abadies reformadores ultrapirinenques; en concret a la de Sant Víctor de Marsella.

La vida monàstica
La primera església bastida era d'una nau amb absis semicircular i coberta de fusta. Segurament, en el segle IX, les cel·les estaven formades per l'església i un edifici annex, amb un pati, construccions aïllades i senzilles i amb pocs nexes d'unió. Vers el 945 el monestir va ser incendiat i destruït, i poc després l'església va ser reconstruïda, amb volta de canó. Va ser consagrada el 957; tot i que per poc temps, doncs, el 1086 es va refer amb un gran temple de tres naus. Els terratrèmols de 1427 i 1428 van derruir l'edifici i una part del campanar. Les tropes franceses, el 1655, el van acabar de destruir, així com el claustre i l'abadia. L'església actual (llevat de la portalada gòtica del 1530) és una obra barroca (1704-1740), mentre que el claustre va ser edificat entre els anys 1778 i 1783.

El monestir de Sant Esteve era una fortalesa, amb murs exteriors de gran espessor, torres de defensa i l’envoltaven els recs, que feien de fossat. A més de l’església i del claustre, existien tota una sèrie de dependències com eren l'hospital, el dormitori o la casa dels monjos, la cuina comuna, el celler, el rebost, el graner, l'estable, el refectori o menjador, la sala capitular, el palau de l'abat, les presons, la porteria, les cases del cambrer, del sagristà, del dispenser, de l'infermer i de l'almoiner. L’abat pagava una pensió a cada monjo a títol d’aliments anomenada porció. Els monjos prebendats (amb oficis o càrrecs especials) vivien, de les seves rendes, dins el monestir en cases a part, ben aposentats i servits per criats. Només podien ser monjos els fills de famílies nobles. Vestien una fina sotana negra ajustada a la cintura i un escapulari, però podien portar armes. Quan eren a missa portaven la cogulla (capa negra, sense mànigues, amb cua i una petita caputxa negra).

La seva desaparició
Mil anys després de la seva formació, durant el segle XIX, el monestir de Sant Esteve de Banyoles va deixar d'existir. El 27 de juliol de 1835 l’últim abat, fra Lluís de Fluvià, va rebre l’ordre d’exclaustració i d’abandonar el monestir. Els monjos banyolins van deixar el monestir el 28 de juliol de 1835; i els benedictins, els senyors feudals, marxaven de la població per no tornar mai més.

Bookmark and Share