Articles - Història local

EL CARRER DE GUÈMOL, CAUSA D'UNA GREU CRISI MUNICIPAL

EL CARRER DE GUÈMOL, CAUSA D

Revista de Banyoles
núm.893, març de 2008, pg.42

Tot passejant des de la Puda fins Banyoles, sense adonar-nos, arribarem a la Plaça dels Turers, havent passat pel carrer de Mossèn Jacint Verdaguer, mes conegut com a carrer Gran. Però del que no ens haurem adonat, si no es que ens anem fixant en les plaques dels carrers, es que durant un centenar de metres, que son els que van des del carrer Progrès fins al carrer de Mossèn Baldriri Rexach, hi ha un tros de carrer que rep un altra nom: el de carrer de Guèmol.

Documentat ja l'any 1802, entra a formar part de la nostra història la nit del 13 de novembre de 1873, quan procedent de la zona de les Estunes, una partida de carlins que estaven sota les ordres del general Savalls, varen aconseguir esbotzar una finestra de la banda del darrera d'una de les cases d'aquest carrer i accedir aixì a la ciutat camí del carrer Gran i de la Plaça de les Rodes. La conseqüència d'aquest fet, es de tots conegudes: la mort de diversos "voluntaris de la república" i entre ells el Comandant d'Armes de la ciutat, Josep Toribi de Ameller.

Mes de mig segle mes tard, el nom d'aquest carrer torna ha estar en boca de tots. Serà en el decurs del Ple Municipal del 12 de juny de 1931 en que degut als darrers canvis polítics – proclamació de la República Catalana- un dels punts de l'ordre del dia era el de canviar alguns noms de carrers i places de Banyoles. Segons explica en Jordi Galofre, en el seu llibre sobre en Jacint Masgrau, a proposta d'un grup de veïns del carrer, que argumentaven que es confonia el nom del seu carrer amb el del barri del mateix nom, el consistori proposà que se li donés el nom d'un polític republicà: Marcel·lí Domingo (principal dirigent del partit radical socialista i propulsor del decret sobre l'ensenyament del català a les escoles). L'oposició, però, tot i reconèixer aquest mèrit concret i per boca d'en Narcís Malagelada argumenta d'una banda que aquest carrer no deixa de ser una continuïtat del carrer Jacint Verdaguer i que si de cas se li doni el mateix nom; a mes a mes recordà que fou en Marcel·lí el que decretat la llibertat d'ensenyança del catecisme a les escoles (cosa que la dreta no li perdona) i per últim també argumenta que no es pot fer cas de totes les demandes dels veïns pel sols fet de voler canviar un nom. Al final va haver-hi votació i els republicans van perdre - s'ha de recordar que la proclamació de la República va comportar un canvi en el consistori banyolí i la vara d'alcalde va recaure en el republicà Jacint Masgrau, tot i que no representaven la majoria del consistori, doncs en front dels 6 regidors republicans i havia el 4 de la Lliga Regionalista i els 3 del Grup Independent) – i el carrer va mantenir el seu nom de Carrer de Guèmol.

El resultat de la votació va exasperar el ànims del públic assistent al Ple, doncs va quedar ben palès que tot i tenir un ajuntament d'esquerres, aquests estaven en mans de les dretes. Per la seva banda aquests acusaven l'alcalde de no saber-los emparar i per aquests motiu en primer lloc van deixar d'assistir als plens i posteriorment van presentar la seva dimissió. Al final el Governador Civil no acceptà les dimissions i els regidors tornaren.

Però tot i que per aquesta vegada la pau tornà la consistori, les conseqüències no van acabar aquí i moltes de les crítiques es dirigiren ara contra el regidor de la Lliga, Manuel Prat, que a la vegada n'era el President de l'Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana a Banyoles, al que acusaren de no defensar el nom de Marcel·lí Domingo pel sols fet d'haver decretat la llibertat religiosa a les escoles i l'acusaren de mal català i de no ser digne de presidir aquella entitat.

Anys mes tard, el 1936, i aquest cop sense cap tipus de crisi política, se li va donar el nom de Carrer de Lenin, en homenatge al revolucionari rus Vladímir Ilich Uliánov. En acabada la conflagració, l'any 1939 recuperà el seu nom de Carrer de Guèmol.

Bookmark and Share