Articles - Història local

DE VAIXELLS, NAVEGANTS I MARINERS AL PLA DE L'ESTANY

DE VAIXELLS, NAVEGANTS I MARINERS AL PLA DE L

El Pla de l'Estany. Butlletí informatiu del Consell Comarcal
núm.62, juny 2009

Parlar de navegació o navegants al Pla de l'Estany sembla una mica incongruent, però la veritat es que a la nostra comarca hi ha diferents referències a aquest mitjà de transport i als seus protagonistes. Repassant el padrons municipals de la ciutat de Banyoles, trobem que l'any 1850 al número 53 de la Plaça Major hi vivien dos germans, de 24 i 20 anys, originaris del "Mas Nou", en Joan i en Francesc Bernich y Collell, d'ofici mariners; entre la tripulació que entrà a Cartagena el 27 de desembre de 1800 en la fragata de Grau Esteva-Llach Rabassa de Tossa de Mar, hi havia Josep Capell, originari de Vilavenut; i en el llibre de Matrícules de l'escola de pilots d'Arenys de Mar (1779-1809), d'un total de 1.077 inscrits, n'hi ha un de Banyoles i un de Sant Miquel de Campmajor.

Les incògnites i curiositats de Banyoles
Deixant de banda temes relatius a l'estany, com poden ser la barca comunal, que a començaments del segle XVIII estava avarada a tocar del carrer de la Barca, o el dret de barca que poseia l'abat del monestir, podem trobar altres temes relacionats amb la navegació que criden l'atenció i que representen un enigma; em refereixo a la nomenada "galera banyolina" de la Pia Almoina i al vaixell de la façana del Monestir.
A la Sala Corominas de la Pia Almoina es troba un grafit que representa un vaixell i que la Rosa Lluch ens descriu molt acuradament en els Quaderns del Centre d'Estudis Comarcals de Banyoles: ".....fa pensar que es deu tractar d'un vaixell,, probablement d'una galera, que ha estat datada fa poc com del segle XIV.... Clarament s'hi observen uns rems, tot i que, o bé la figura no va ser acabada del tot, o bé ha caigut una part del guix del seu conjunt. El possible castell de proa també planteja problemes, si bé el traçat podria representar el carregament, cosa expressament prohibida per les autoritats perquè, a l'exterior, corria el perill de mullar-se...." El perquè d'aquest dibuix és realment un misteri, ja que en un altre tipus d'edificació, com podrien ésser unes drassanes, estaria prou justificat, però en el cas que ens ocupa, en què no sabem quina era la destinació d'aquesta sala en el moment de fer-se aquest dibuix, ens podríem inclinar per diferents hipòtesis, com per exemple que estiguessin fetes per algun viatger de l'època que o bé havia vist galeres en un viatge a la costa, o bé hi havia viatjat. També podria ser que les hagués vistes reproduïdes en un altre lloc i que ell només es limités a fer de copista.
Un altre element curiós, el podem trobar a la façana del monestir de Banyoles. A la seva façana, sota l'ampit de la finestra que es troba a tocar d'on conflueixen les dues vessants del teulat, podem veure una làpida blanca on hi ha la figura d'un vaixell esculpit, i tot i que les notícies històriques són nul·les i l'únic que es pot afirmar és que va ser un element decoratiu afegit l'any 1530, durant el mandat de l'abat Miquel Sampsó quan es va refer la façana. Aquesta escultura segurament correspon a una nau catalana de dos pals de veles quadrades, de les que eren habituals a mitjan del segle XV a les nostres costes i que havien estat inspirades en la coca del nord d'Europa, d'eslora molt curta. El per que d'un vaixell a la façana es una misteri, tot i que la tradició local hi dóna un significat: es pensava que el vaixell marcava l'alçada on hauria arribat l'aigua de l'Estany; una afirmació que podríem definir com una gran exageració, doncs com va dir Erundino Sanz, es tracta de creences totalment infundades, ja que aquest vaixell es troba situat a uns 23 metres sobre el nivell de l'Estany, l'aigua del qual no ha arribat mai, ni de bon tros, a aquesta alçada. Per últim, encara es podria buscar la interpretació teològica, ja que no hem d'oblidar que la barca, com a element que va sobreviure al diluvi, és, en la iconografia plàstica religiosa, la representació de Jesucrist.
Per últim, queda la barca de l'abat Martirià de Prats (1505-1510), que tot i que no es un misteri, representa una curiositat, sobretot per les dimensions que deuria de tenir si tenim present el lloc per on havia de navegar: l'estany de Banyoles. Sobre la construcció i botadura en va fer una acurada descripció, l'any 1505, en Miquel Batlle, notari d'aquesta ciutat:" ... Aquest reverend senyor Abad un dia del mes d'abril de l'any primer de la seva entrada féu construir una barca mol ben feta a l'era, a la cabana del Mas Ort per dos mestres calafatadors de Loreto (es refereix a Lloret de Mar) i finalment acabada i embetumada amb pega .... transportada amb força, fou avarada a l'estany amb una gran multitud abundant del poble d'aquesta vila que la hi arrossegava ... Immediatament el mateix Reverend senyor Abad i molts altres respectables i notables senyors pujant a la barca estenien les veles contents i fent saltar l'escuma amb els rems ... el diumenge següent ... agafant els rems el mateix Rvnd. Senyor Abat i molts altres senyors, 29 en total, del nombre dels quals hi era jo aquest mateix notari, pujaren a la mateixa barca i navegant d'ací d'allà pel mateix estany amb rems i vela, avançant anaren a parar vers els topants de Porqueres i lionenses ..."

Un altra grafit a Borgonyà
Si dèiem que sobtava l'aparició d'un grafit amb motius navals en un dels murs de la Pia Almoina de Banyoles, no passa el mateix en el que hi havia (i que malauradament va desaparèixer en el decurs d'una restauració duta a terme en la segona meitat del segle passat) en una de les parets de la capella de Sant Jaume de Pont Xammar, un lloc de pas de peregrins, els quals, sovint deixaven empremtes del seu pas en les parets. En aquests cas de la ma d'algú que coneixia molt be el que va dibuixar i que segons ens diu la Rosa Lluch "...es tractava d'un vaixell de vela.. hi figuren clarament tres pals: el de mitjana, el major i el trinquet. Tots tenen vela quadrada, amb excepció de la inferior del de mitjana que encara es llatina... a la proa hi figura també el turmentí, armat verticalment sobre el bauprès, i coronat, com tots els pals, per banderes possiblement inventades...". Per la descripció feta, la mateixa autora situa la seva cronologia entre els segles XVII i XVIII, ja que cap el 1748, el turmentí i la vela llatina van desaparèixer de la marina catalana. També s'aprecien en el dibuix els buits destinats a l'artilleria (tot i que no hi surten representats ni els canons ni les troneres). Al final de l'article, la Rosa Lluch acaba dient que per les característiques podria tractar-se d'un navili o una fragata, però tenint present que els primers portaven mes de 50 canons, s'inclina mes per la fragata.

Projectes fallits
A les acaballes del segle XVIII després d'una recuperació econòmica soferta a tot el país, en plena febre de voler aprofitar els recursos hídrics, sorgeix una nova proposta que podia afectar el futur banyolí: comunicar l'estany de Banyoles amb el mar. El propulsor d'aquesta idea fou en Jaume de Caresmar i Alemany (1717-1791), arxiver i mes tard abat del monestir de les Avellanes, autor de diferents treballs entre els quals cal destacar els referents a la història econòmica de Catalunya. Fou en els decurs d'una visita a Banyoles quan va sorgir la idea, reflectida en un manuscrit datat el 1780 i on diu: "...Las abundantes aguas de esta Laguna permiten la construccion de un Canal que facilitaria con conveniencia el transporte por el, no solo de los fructos, y manufacturas hasta los Puertos de Rosas, La Escala, y Sant Feliu de Guixols, y otros de aquella Costa, sino la conduccion de las Maderas para la construccion de Navios, y otros usos del real servicio, y el riego de las tierras que se hallaren inmediatas al curso del Canal, si llegase a executarse...". Aquesta proposta es va plasmar en un projecte que va elaborar el fiscal de la Audiència de Barcelona, Don Jacobo Mª de Spinoza, segons comunicació feta al que fou gran erudit i Secretari del Consell de l'Estat, Don Eugenio Llaguno y Amírola, el 15 de desembre de 1782.
Fou una idea que en aquella època s'havia agafat amb esperança, ja que sembla ser que hi havia mes gent implicada, tal i com queda reflectit en una carta datada el 20 de juliol de 1779: "... Se tiene noticias que diferentes sugetos inteligentes y en especial uno de la villa de Olot, havia proyectado y haun representado al ministerio, la construcción de un canal, valiendose para él, de las aguas de la repetida laguna o Estanque..." on acaba dient que seria de "suma importancia" per l'actual capital de la Garrotxa ja que abaratiria molt els costos de transport de fruites i manufactures, entre aquesta ciutat i els ports de Roses, l'Escala i Sant Feliu de Guíxols.
Però la cosa no va passar d'aquí, i la única referència posterior que ens queda es la resposta que li va donar Llaguno a Espinoza quan aquest li va preguntar pel projecte: "... mis tareas no me dejan el nezesario sosiego ..."
Els Ameller de Banyoles.
A finals del segle XVIII, aquesta família originaria de Cassà de Pelràs, i establerta a Banyoles a començaments del segle XVIII posseïa al port d'Arenys de Mar, una companyia naviliera, formada per 4 o 5 velers, que feien el transport a La Havana i Florida. Un membre d'aquesta nissaga, en Juan Josep de Ameller i Cabrera (germà de Narcís de Ameller), fou pilot de vaixell i va morir a Trinidad (Cuba) el 8 de novembre de 1829.

Els Mitjavila de Banyoles
Família dedicada al comerç amb petits ports del litoral català i en menor grau amb València i Mallorca. Les grans operacions, però, les dirigien sempre cap a Sicília i, sobretot Sardenya, defugint els ports italians i del nord d'Àfrica, així com en la majoria dels ports occitans per la marca decretada pel rei de França contra Pere de Mitjavila.
Jaume de Mitjavila: el 1345, va ser nomenat clavari de la ciutat en l'armada que va participar en la batalla de l'Alguer. Va casar la seva única filla amb Berenguer Morey (mariner, mercader i alt funcionari de palau).
Pere de Mitjavila: va casar els seus fills amb riques famílies de mercaders, homes de lleis o funcionaris reials com: els Bordils de Girona, els Ricart o els Sabastida de Barcelona.
El llinatge dels Galliners
El poble d'aquest nom va ser el bressol del llinatge dels Galliners que ocupà dignitats eclesiàstiques i militars durant bona part dels segles XII, XIII i XIV.
Guillem de Galliners: veguer de Barcelona i el Vallès, es casà amb Saurina, hereva d'Arnau de Pontós. El 30 de setembre de 1323 va aconseguir de ma del propi Jaume II, comte-rei de Catalunya i Aragó, permís per tenir una barca al riu Fluvià "... en el lloc pel qual passa el camí ral o prop del mateix lloc dintre del terme del poble de Pontós..." la mateix ordre segueix dient que només ell o els seus descendents "... de manera que vos i ningú més tingueu allà un barquer que condueixi la barca esmentada i rebi dels qui passin en ella un sou competent i just...".
Pere de Galliners: Descendent d'en Guillem, va néixer a Figueres, i se sap que el 19 de maig de 1409 va anar amb l'armada a Sardenya.

Els Vilamarí
Foren un llinatge de la baixa noblesa catalana medieval originaris del poble del mateix nom. Documentats a partir de finals del segle XI, la seva descendència s'extingí a Catalunya en el segle XVI, si bé continuà a Itàlia. Foren senyors de Boadella d'Empordà i de Palau-saverdera (ambdues poblacions foren residència del llinatge) i mes tard de Palamós. Entre els seus membres hi ha bisbes de Girona, almiralls i capitans generals de l'armada de la Corona d'Aragó.
Berenguer de Vilamarí (mort el 1305) és conegut com a capità d'una galera de la Companyia Catalana, l'única que resistí durant el combat on fou pres Berenguer d'Entença, que fou qui substituí Roger de Flor en el comandament dels almogàvers.
Bernat I de Vilamarí (1403- va morir en plena mar, prop d'Itàlia, el 1463). Fill de Joan Vilamarí i Sagarriga, arribà al grau d'Almirall i Capità General de l'Armada del Rei. Fou el capità de la galera on a Porto Pisano, es féu la concòrdia entre Alfons IV de Catalunya-Aragó i el duc Felip Maria I de Milà. El 1450 per ordre del rei Alfons V d'Aragó es posa al capdavant d'una expedició que te com a objectius: socórrer als Cavallers de l'ordre de Sant Joan de Jerusalem, assetjats pels turcs a l'illa de Rodes i hostilitzar les tropes otomanes que intentaven la conquesta de Constantinobla. En aquesta expedició es va apoderar de l'illot de Castellroig, la posició mes oriental aconseguida mai per la Corona d'Aragó, i on va instal·lar el seu quarter general durant quatre anys. El 1454 obtingué un triomf a Ponça contra els genovesos, als quals destruí un bon nombre de naus i el 1457 al front de 60 velers atacà la costa genovesa i conquerí Noli. Signada la pau l'any 1459, fou nomenat governador del Rosselló.
Bernat II de Vilamarí (mort el 1512), fill de Bernat I, fou comte de Capaccio, almirall d'Aragó, capità general de l'armada i virrei interí de Nàpols. Es va casar primer amb Maria de Castre-Pinós i de Salt i després amb Elisabet de Cardona-Anglesola i de Requesens (germana del virrei de Sicília i de Nàpols). En la guerra entre el rei Joan II i la Generalitat de Catalunya (1462-1472) va prendre partit pel primer i al front d'una esquadra de 16 naus i 20 galeres, va bloquejar, el 1471, el port de Barcelona, obtenint la capitulació de la ciutat. El 1480 va entrar al servei de Ferran I de Nàpols i el 1481 com a Capità General de les galeres del regne reconquesta Otranto als otomans. El 1502 es nomenat Almirall del regne de Nàpols i se li dona la missió d'assegurar i garantir el pas de subministres i tropes del "Gran Capitan" en la segona guerra italiana. A la seva mort, les seves despulles foren dipositades a l'abadia de Montserrat.
Lluís Galceran de Vilamarí. Va succeí Bernat II de Vilamarí com a almirall de la flota de i va ser el continuador del llinatge dels Vilamarí a Itàlia.
Joan III de Vilamarí (mort el 1479). Net de Bernat I i fill de Pere de Vilamarí, succeí al seu oncle, Bernat II, en la senyoria de Palau-Saverdera. Patró de galeres per Alfons IV, fou nomenat procurador reial de Menorca, i obtingué, el 1440, possessions a Ciutadella i altres llocs. El 1454 per ordre del rei substitueix al seu oncle en el comandament de l'Illa de Castellroig. El 1463, a la mort del seu oncle, Joan II de Catalunya-Aragó, el nomenà capità general de la flota, i el mateix any, en plena guerra civil catalana, lloctinent del governador de Rosselló i Cerdanya; l'any 1466 es nomenat baró de Palamós. Serví un temps Florència, i com a Capità general de l'armada el 1479 li fou encarregada la recuperació de Còrsega.

Bookmark and Share