Articles - Història local

DE BANYOLES AL MAR

DE BANYOLES AL MAR

Revista de Banyoles
núm. 873-874, desembre 2005 i gener 2006

A les acaballes del segle XVII després d'una recuperació econòmica soferta a tot el país, en plena febre de voler aprofitar els recursos hídrics, sorgeix una nova proposta que podia afectar el futur banyolí: comunicar l'estany de Banyoles amb el mar. Però per arribar a aquí, abans caldria fer un repàs a aquell segle.

L'economia al segle XVIII
L'economia catalana del segle XVIII ve marcada per un fet cabdal, com va estar la derrota militar soferta per Catalunya l'any 1714 davant l'exèrcit franco-espanyol.
L'any 1705, poc abans d'esclatar la guerra, el futur Felip V ocuparà el tron i convocarà Corts, per la qual cosa visita la ciutat de Girona. No obstant això quan arribà a aquesta ciutat, les viles baronials, entre les quals es trobava Banyoles, es negaren a saludar-lo. I es que Banyoles i la comarca en general havien recolzat Carles, el pretenen austríac, des del principi.
A finals de l'any 1710 Banyoles cau en mans dels francesos, i el 7 de gener del 1711 ho farà Girona. A partir d'aquí s'ha de suportar una doble fiscalitat, d'una banda el produït per l'allotjament de les tropes invasores i altres càrregues com contribucions i bagatges per als transports; i de l'altra la de l'exèrcit derrotat que seguirà resistint en la clandestinitat i que obligarà a la població a que el segueixi mantenint.
En perdre la seva sobirania, el país va sofrir uns grans canvis que van afectar tota la societat: molta gent va marxar cap a l'exili i les seves terres van ser expropiades, fet que va comportar la destrucció d'una gran part de la xarxa econòmica catalana. Hem de tenir present que totes les finques dels propietaris que recolzaven la sobirania del pretendent austríac van quedar segrestades fins l'any 1725, dos anys després d'haver-se concedit el perdó general.
Quan va acabar el conflicte, Catalunya era un país amb un gran deute públic produït per les despeses fetes durant la guerra contra l'exèrcit espanyol, i les comarques gironines estaven al capdavant. En un estudi fet per les noves autoritats administratives l'any 1717, Josep Pedrajas en el seu "Vezindario General de España" diu que la vegueria gironina suporta un 31% del total de pobres de Catalunya.
Tot i amb això, el que sobta és que en l'aplicació del nou impost del Cadastre ganancial de l'any 1718, la ciutat de Girona, per exemple, amb 4.473 habitants contribueix amb 1.193 lliures, mentre que Barcelona que en té 35.719 només contribueix amb 6.814 lliures. Aquesta mateixa proporció en vers la ciutat comtal la trobem en altres ciutats gironines com Olot, Figueres o Sant Feliu de Guíxols, el que ens ve a demostrar que tot i tenir dins la vegueria de Girona un nombre superior a l'habitual de pobres ha d'haver-hi també una activitat manufacturera i comercial important.
Aquest fet ve avalat pel gran creixement demogràfic que van sofrir les comarques gironines, que passaren de tenir 97.349 habitants el 1718 a 195.639 el 1787, el que representa un creixement d'un cent per cent en setanta anys (al Pla de l'estany fou d'un 106,98%).
Un altre fet que ve lligat a aquest creixement demogràfic, és el creixement de l'agricultura, a causa de la nova demanda de la població que va en augment. És per això, que les zones de conreus s'han de multiplicar i és quan sorgeixen les propostes de dessecació de moltes zones humides del país.
Durant aquest segle a la plana de l'Empordà es va dur a terme una autèntica labor orientada a la supressió dels aiguamolls i estanys: així d'una banda es guanyava zona conreable i de l'altra es garantia una major salubritat. Els primers permisos concedits per dur a terme aquesta labor fou per l'assecament d'aiguadeixos a les ribes dels diferents rius gironins: des del Ter, Fluvià, Onyar i Daró fins a la Tordera i a les rieres d'Alguema, del Llémena, etc. Però això també es va fer extensible als petits estanyols: Bellcaire d'Empordà (1721), Boada (1745), Vilamacolum, Sils (iniciats el 1768), Pals, etc,
En la majoria dels casos l'única tasca duta a terme per aconseguir aquest fi fou la d'emplenar les terres humides, però en el cas dels estanys de Castelló d'Empúries va caldre dur a terme una obra d'enginyeria com va ser la de desviar la Muga, tal i com ens ho explica el "Diario de los viajes hechos en Cataluña" obra de Francisco de Zamora: "... el curso de los expresados rios , en las inmediaciones de su desembocadura al mar, se ha variado. El de la Muga, torciendola hacia la laguna de Castellón para procurar disminuirla y llenarla con el légamo y arenas de sus aguas.."
Tanmateix si d'una banda es suprimeixen les zones humides, d'altra també es potencia l'aprofitament hidràulic, tant com a força motriu com a regatge agrari. És per això que sorgeixen un regitzell de projectes per l'aprofitament integral de les aigües, sobretot a la zona de l'Alt Empordà.
I és en aquest context que apareix un personatge molt peculiar:

Jaume Caresmar i Alemany (Igualada 1717- Barcelona 1791) es doctorà en filosofia i teologia al col·legi de jesuïtes de Cordelles de Barcelona. El 1742 ingressà al monestir de Santa Maria de les Avellanes, on treballà a l'arxiu i d'on més tard fou nomenat abat. A partir del 1769 treballà en diversos arxius del Principat: Àger, Gerri de la Sal, Sant Cugat del Vallès, Sant Joan de les Abadesses, Poblet, Montserrat, Sant Miquel de Cuixà i al de la catedral de Barcelona. De manera paral·lela treballà a París en diversos aspectes de la història de França relacionats amb Catalunya.

D'entre els seus treballs cal destacar els referits a la història econòmica del Principat i la Catalunya comtal, a la població, als monestirs, als monuments religiosos o als concilis catalans. Malgrat que molta de la seva obra quedà inèdita és considerat un dels més importants paleògrafs, diplomatistes i historiadors del país.

Així ens ha pogut arribar als nostres dies un seu manuscrit, datat el 1780 i titulat: "Discurso sobre la Agricultura, Comercio y Industria con inclusion de la consistencia, y estado en que se halla cada Partido o Veguerio de los que componen el Principado de Cataluña, dirixido uno y otro, a que por el infatigable celo y bien acreditadada Sabiduria y amor Patriótico de la Real Junta particular de Comercio de Barcelona, se pueda proceder al repaso de lo que han destruido la ignorancia y la injuria de los tiempos y a promover y perfeccionar los establecimientos que actualmente existen".

La veritat es que es un extens tractat de 663 pàgines en què com el mateix Caresmar diu en la introducció: "... me empeñe en hacer algunos apuntamientos sobre la Agricultura, el Comercio y las Artes para que estas noticias precediesen a las de la consistencia de toda esta provincia, que he procurado averiguar con exactitud por todos los medios que me han sido posibles, pero a la verdad se ha extendido la pluma mas de lo que yo crehia....."

La idea d'aquest tractat era la de resumir com estava la situació al pais: "... todo lo que expongo se ha de mirar como una especie de indice de las materias de que trato, por que en lo succecivo puedan otros perfeccionarlos con mas meditación y exámen.....".

I d'aquest ampli índex al que es refereix, destaco uns quants temes per tenir una idea de la diversitat de qüestions que tracta el manuscrit:
- "utilidades de la Agricultura, Artes y Comercio y succesos ocurridos en Cataluña sobre esta importáncia.
- entrada de los sarracenos y effectos que causó.
- relación que tienen las riquezas de un estado con su felicidad.
- lagunas que hay en el partido y beneficios que puedan recibir
- caza y pesca
"

Els projectes
D'una banda, i seguint el corrent de l'època, parla de la necessitat de dessecar zones humides per guanyar terres per l'agricultura i així com proposa: "Las Lagunas de Ullastret y Castellón de Ampurias son mui perjudicales a la salud pública en todos los pueblos que tienen su inmediación a ella....". I és per això que recomana dessecar-la ja que "....proporcionaria mucho terreno optimo para la Agricultura...." Sembla que la seva proposta va prosperar ja que el "Real y Supremo Consejo de Castilla" autoritza, el 1790, els veïns d'Ullastret el dessecament de l'estany.

També proposa el transvasament d'aigües de la conca del Fluvià a la del Manol, cosa que no s'ha realitzat sinó modernament.

Més endavant fa esment a l'aprofitament del cursos fluvials. Per exemple, parla d'un projecte, que afectaria a la ciutat de Girona: "En el año de 1770 se presentó al Governador de esta Plaza el Plan de hacer navegable el Rio Ter desde Gerona a Torroella de Montgrí; pero o por que se reconoció impracticable, o de coste superior a las utilidades que podras esperarse en esta obra, se abandonó".

I és que en aquest segle el transport de mercaderies des de les terres de l'interior cap a la costa era molt intens, sobretot a les costes gironines on el tràfic marítim era molt important: dels ports de Cadaqués, Roses, Llançà, l'Escala,... en sortien molts productes primaris cap a les costes italianes i espanyoles, productes que es produïen al camp i que calia fer arribar quan abans millor al seu destí.

Després d'una visita a la nostra ciutat i al nostre estany "En la Villa de Bañolas ay una famosa laguna o estanque de aguas claras, y limpias que nacen en ella misma, y se distribuien en cinco copiosas acequias por donde se facilita el curso de los molinos harineros y a los de todas las fabricas y artefactos", i possiblement empès per les necessitats que com he dit hi havia de transportar mercaderies cap al mar, o be després d'assabentar-se del projecte de fer navegable el Ter de Girona a Torroella, el cas és que una cosa o altra el va portar a proposar el construir un canal navegable de Banyoles al mar: "Las abundantes aguas de esta Laguna permiten la construccion de un Canal que facilitaria con conveniencia el transporte por el, no solo de los fructos, y manufacturas hasta los Puertos de Rosas, La Escala, y Sant Feliu de Guixols, y otros de aquella Costa, sino la conduccion de la Maderas para la construccion de Navios, y otros usos del real servicio, y el riego de las tierras que se hallaren inmediatas al curso del Canal, si llegase a executarse".

Hem de tenir present que en aquella època el gran increment del nombre de vaixells i embarcacions destinats no sols a la pesca sinó també al transport comercial va fer que la demanda de fusta augmentés, i els boscos de l'interior eren els principals proveïdors de les drassanes de Lloret, Blanes i Palamós.

El Canal de Banyoles que cita Caresmar és un projecte que va elaborar el fiscal de la Audiència de Barcelona, Don Jacobo Mª de Spinoza, segons comunicació feta al que fou gran erudit i Secretari del Consell de l'Estat, Don Eugenio Llaguno y Amírola (1724-1799), el 15 de desembre de 1782, on explica: "Tengo ia concluido el plan terreno de mi proyectado canal de Bañolas, y estoi trabajando a toda prisa los calculos, y memoria que ha dado mucho que hazer por la dificil combinacion de tanta de tanta especie suelta como abraza. Tengo tambien muestra de todos los blanqueos que alli se hazen, habiendo executado io mismo la prueba con la maior exactitud y aseguro a Vs. que el todo de la costa presenta admirable aspecto y sin aquellas dificultades, que en los demas canales de España ham imposibilitado su continuacion. En fin Vs. lo juzgaran con mejores ojos, y maior pericia quando llege a sus manos, y esto será D.m. despues de Navidades".

Hi ha constància de que per Nadal d'aquell any el fiscal Spinoza va felicitar les festes a Eugenio Llaguno i li trameté una memòria sobre les possibilitats agrícoles i manufactureres de Catalunya, i sobre el projecte del canal li comunica que "mis tareas no me dejan el nezesario sosiego", per la qual cosa no se sap si es va arribar a fer o no aquest projecte, i molt menys quines condicions tècniques tenia ni quin recorregut feia fins el mar.

Encara que comunicar Banyoles amb el mar, poder no va estar només un somni, sinó que podria ser que molts anys abans hagués estat una realitat, doncs a la memòria em venen unes lletres escrites a finals dels anys vuitanta en aquesta mateixa revista per en Jordi Gimferrer fent esment a unes paraules que li havia dit el que fou gran arqueòleg gironí, en Miquel Oliva Prat: "... estic convençut i espero que els temps em vinguin donant la raó amb noves proves, que els grecs d'Empuries varen remuntar el curs del Fluvià i per Vilajoana i Serinyà arribarien fermament a l'estany de Banyoles...."

Bookmark and Share