Articles - Història local

CAN LEAL

CAN LEAL

Revista de Banyoles
núm.963, gener 2014, pp. 18-19.

El segle XIX fou propens a que les famílies distingides, tant de Girona com de Barcelona, vinguessin amb les seves famílies a passar uns dies a Banyoles. Algunes d'aquestes famílies, residents a fora, eren d'origen banyolí o amb considerables propietats a la Vila, com els Puig de la Bellacasa, els Perpinyà o els de Pineda. Eren els anys de l'esplendor de la Font Pudosa i del descobriment social de l'estany. Així podíem trobar passejant per les vores de l'estany l'industrial barceloní Agustí Pujol, el dentista gironí Lleó Audouard, el veterinari Francesc d'Assís Darder, l'enginyer industrial barceloní Eladio Pérez del Castillo i molts altres com els Martí, els Molins, els Carreras o els Vilahur.

Molts d'ells, però, tot i no tenir-hi cap vinculació familiar, poc a poc es varen anar integrant dins l'entramat social, escrivint en les publicacions locals o pagant de la seva butxaca algunes distraccions, com sardanes o altres actes festius; o bé participant en l'organització de festes, com la Festa del Peix, o en diferents regates, intervenint-t'hi com a jurats o com a remers.

Una d'aquestes famílies que tot i no tenir cap relació amb la ciutat varen acabar comprant-hi propietats i participant dels diferents actes socials foren els Leal.

D'origen portuguès, l'Antonio Leal Da Rosa, fou un dels que es beneficià de la bonança imperant al llarg del segle XIX, a la nomenada perla del Carib, la illa de La Habana, enriquint-se amb els seus productes: el sucre i el tabac.

Era doncs, el que aquí coneixem com un indià, un comerciant que després d'haver emigrat a Amèrica, va tornar a Europa establint-se en una gran ciutat, en aquest cas Barcelona, una vegada ja havia fet fortuna.

Accionista del Banco Hispano Colonial, una entitat creada a Barcelona l'any 1876 amb l'objectiu inicial de finançar el costós domini de les possessions colonials espanyoles, s'havia casat amb Modesta Silva Pérez, amb qui va tenir diversos fills: Antoni (que va morir l'abril de 1924, i que estava casat amb Adela de Oliver y Méndez), Josep (que va morir el març de 1904, a la població francesa de Durtol, i que estava casat amb Mercedes Vives, de la raó social Hijos de J. Vives Bonamusa), Llucià, Dolors (que va morir a Barcelona, 30 de desembre de 1926), Digna (nascuda a la ciutat cubana d'Holguín), Clara, Modesta i Narcisa.

Serà cap a mitjans del darrer quart del segle XIX quan l'Antoni i la seva família faran cap a Banyoles, però l'any 1886, l'Antoni ja va formar part de la Comissió de Festes d'Agost, juntament amb una de les seves filles —que formava part del «Jurado de Honor»— i el seu futur gendre, en Ramon Saldes, motiu que fa pensar que la filla que formava part d'aquesta Comissió de Festes fos la que l'octubre d'aquell mateix any de 1886 es convertiria en la seva dona, la Digna.

En Ramon Saldes Unsé, era un barceloní que segons publicava La Dinastia, diario politico, literario y mercantil el 23 de març de 1884 havia «[...] recibido en esta Universidad Literaria el grado de Licenciado en la Facultad de Derecho, sección de civil y católico». Aquest títol el va dur a exercir de secretari de l'Ajuntament de Banyoles, des d'aquell mateix any de 1884 fins a l'octubre de 1891. Possiblement aquesta destinació va fer que coincidís a Banyoles amb la Digna Leal, amb qui acabaria casant-se i anant a residir a la casa que els Leal s'havien fet construir a l'actual avinguda dels Països Catalans, enfront de l'actual plaça Perpinyà.

La construcció era un edifici de dues plantes —amb una galeria porxada a nivell del primer pis que era on s'hi trobaven els dormitoris dels «senyors»—, rodejat per un gran jardí que arribava fins al carrer Pere Alsius i on varen reproduir un jardí caribeny amb plantes que amb molts dels casos eren desconegudes pels banyolins. Era aquest un dels trets més característics de les cases indianes, jardins de caire romàntic, adornats amb diverses fonts i estanys amb peixos de colors i camins rivetats amb plantes aromàtiques, magnòlies, canyes de bambú, caquis,... i naturalment la palmera, símbol de la casa americana i que encara avui en dia podem veure en moltes de les edificacions del litoral català, on els indians varen aixecar forces cases.

Per una notícia apareguda a El Bañolense el 14 d'agost de 1887, sabem que la casa ja estava edificada en aquella data «[...] se bailaron sardanas en la calle de Alvarez, costeadas por algunos vecinos: terminado el baile publico, se celebró una reunión de confianza en casa de los Sres. Leal [...]».

L'Antonio Leal va morir a Barcelona, el 14 de març de 1902, i fou sepultat al Cementiri de Montjuïc de la ciutat comtal, en una tomba —en el que també esta enterrada la seva esposa, que va morir el 4 d'octubre de 1915— obra de l'arquitecte Leandre Albareda Petit, que està coronada per una estàtua femenina de l'escultor Enric Clarasó Daudí que com diu la guia del mateix cementiri «[...] presenta una d’aquestes escultures que fan del cementiri de Barcelona quelcom excepcional».

Tot i que en Ramon Saldes a partir de 1891 va ser secretari de Sant Martí de Provençals (un petit municipi annexionat a Barcelona l'any 1897) no varen perdre el seu contacte amb Banyoles, on va morir l'any 1920, de la mateixa manera que tampoc no ho varen fer la família Leal, doncs en la Comissió de Festes d'Agost de l'any 1911 surt com a component de la mateixa l'Antoni Leal Silva, fill de l'Antonio Leal Da Rosa.

La casa i els seus jardins varen restar en mans dels Leal fins al començament dels anys trenta del passat segle XX, quan l'Antoni Gimferrer Hereu, aleshores en ple proces d'expansió de la fàbrica coneguda com Les Saques, va comprar la propietat.

L'any 1933, seguint un projecte de l'arquitecte banyolí Francesc Figueras, es varen dur a terme diverses reformes a l'habitatge. Unes reformes que varen anar a càrrec dels anomenats Soviets, una Cooperativa del Ram de la Construcció creada a Banyoles per aquells anys i que estava integrada per en Pere Pla Bosch, en Xuliu, Joaquim Coma Castañer, Pabana, Amadeu Fabra Canadés, Joaquim Roca Font, Josep Terradelles Carré, Jaume Trullàs Canadés, i Josep Riera Soler, Pujals, entre d'altres.

A partir de llavors, la casa fou el lloc on varen passar a residir l'Antoni Gimferrer i els seus descendents, fins l'any 1989 en que es va enderrocar i, en el seu lloc s'hi van alçar pisos.

Bookmark and Share