Articles - Història local

ANEM AL MERCAT

ANEM AL MERCAT

Revista de Banyoles
núm.981, juliol 2015, pp.18-19. pp.26-35.

Com és de sobres conegut, a l'edat mitjana, sobretot en l'anomenada baixa edat mitjana, que aniria dels segles XI al XIV, l'abat de Banyoles, era el senyor de la població, i tot i que era un senyor eclesiàstic, el seu poder abraçava tant el poder religiós, com el civil i militar, de manera que entre d'altres atribucions, com a senyor civil, controlava el mercat local, tenia el monopoli del forn, ja que només es podia coure pa en el seu, i de la carnisseria, i mantenia el dret exclusiu de vendre carn.
En aquells anys, Banyoles, com moltes altres viles i ciutats estava rodejada d'una muralla, amb la qual cosa l'espai interior quedava molt delimitat, donant a les ciutats aquest aspecte tan característic de carrers estrets i polsegosos ?l'empedrat no era un fet habitual? amb uns espais aprofitats al màxim, de tal manera que les diferents cases estaven amuntonades unes amb altres i a les que, amb l'objectiu de guanyar espai, se li afegien balconades i porxos.
I a tot això, caldria afegir la manca de salubritat en general, tant als mateixes habitatges, on les famílies vivien compartint espais amb el bestiar, com als carrers, on anaven a parar bona part de les deixalles en general.

La plaça de la Vila
És en aquest context que es configura la vila medieval al voltant d'un centre neuràlgic, que deixant de banda el monestir es situa a la plaça de la Vila, l'actual plaça del Teatre i que anys més tard rebria el nom de plaça de la Vila Vella en contraposició a la de la Vila Nova (l'actual plaça Major). Aleshores és normal que s'aprofités aquest espai, per dur-hi a terme diferents actes socials, entre ells la celebració del mercat, cosa que evidentment anava associada al fet que al seu entorn hi haguessin els diferents locals on poder-se proveir d'allò que habitualment no es tenia a casa, com podrien ser la carnisseria, el forn i perquè no, la peixateria, tot i que des d'un bon començament i com es desprèn de l'acta de consagració dels altars de Sant Esteve i de Nostra Senyora de l'Escala, de data setembre de 1086, els monjos del monestir tenien tots els drets sobre les diferents transaccions comercials que es duien a terme a la Vila.
I tot i que no és del tot segur, possiblement aquestes primeres transaccions es deurien fer dins del mateix clos monacal, fins com a molt tard l'any 1183 en que consta que l'abat Guillem va cedir uns terrenys davant de les cases d'en Bernat Ortalà, situades a la plaça on es feia el mercat de la vila, al sagristà. Una plaça aquesta que ja era la de la Vila.
És en aquesta plaça on va haver-hi un dels primers punt de venda de carn, a la casa que avui en dia coneixem com a Can Buch. Aquesta primera carnisseria, en la que de bon començament tothom hi anava a comprar-hi la carn, amb el pas dels anys, i amb el conseqüent creixement de la ciutat, deuria acabar fent el mateix paper que els actuals escorxadors, venen la carn a diversos comerciants, que eren els que en realitat la venien després als vilatans per mitjans de les diferents «taules de venda de carn» que tenien en aquesta plaça i que per aquest motiu, anys més tard també seria coneguda com la plaça de les Carnisseries.
Però poc a poc, el poder del Comú de la Vila va anar agafant força, en detriment del que ostentava l'abat, i en el tema de les exclusivitats del comerç no podia ser menys. La Vila va anar obtenint propietats sobre aquestes taules, de manera que si bé l'abat en tenia l'exclusivitat de la venda, la Vila i altres particulars ja les gestionaven, donant lloc a vertaderes famílies de carnissers, com els Palma, els Llorenç, els Baurt o els Pau, que possiblement habitaren la casa on hi havia la carnisseria de l'abat. Les «taules» anaren passant de pares a fills al llarg de diferents generacions, primer a la plaça de la Vila Vella i més tard a la de la Vila Nova.
Però a banda de la carn, serà en aquesta plaça, parcialment porxada, on també es durà a terme la venda del pa i del peix, tot i que aquest últim, segles més tard, es va traslladar a l'actual placeta de Sant Pere, fet que va fer que sigues coneguda amb el nom de plaça de les Peixateries.
Pel que fa als forns de pa, si bé en un principi igual que amb las carnisseries, en deuria d'haver-ne un de sol, el de l'abat, poc a poc es varen anar multiplicant, situant-se prop de la plaça de la Vila, al llarg del carrer d'en Peraseca o de la Porta del Forn, un carrer que anava des d'aquesta plaça a l'anomenada porta d'en Peraseca i que més tard va prendre el nom de Porta del Forn, on hi havia precisament una plaça que duia el nom de plaça del Forn o dels Forns, tal i com es pot llegir en diferents documents: «lo carrer de Pereseca en la plassa del Forn» (1581) o be «casa i hort al carrer den Peraseca, a la plaça dels Forns» (1619).
Amb el pas dels anys, aquest primitiu forn de començaments del segle XII, al que caldria afegir els de propietat particular, ubicats a les cuines o annexats als estables, es deuria quedar petit, ja que amb el creixement de la vila n'eren moltes les famílies que no en tenien, per la qual cosa havien d'anar a coure el pa al forn monacal, cosa que podria haver dut a que n'hi haguessin més d'un, que si be n'eren propietats de l'abat, tal i com passava amb les primeres taules de les carnisseries, n'eren arrendats. És així que trobem que l'any 1389 les carnisseries d'en Francesc Pau i d'en Pere Palma, ambdues a la plaça de la Vila Vella, afronten per la part de migdia amb edificis destinats a forns. Aquest mateix any n'eren forners en Joan Teixidor i en Joan Muradell, que ja vivia a Girona i que tenia la casa situada «in vico quo itur de la plaça de Vila Vella in monasterium», es a dir al carrer del Puig.
En les excavacions dutes a terme a la plaça del Teatre es va poder constatar que sota l'espai que havia ocupat el Teatre Municipal on molt abans hi havia diferents habitatges, enderrocats al llarg del segle XVI en construir-se les carnisseries municipals, hi havia tal, i com diu la memòria que va fer-ne Arqueolític «un gran retall de forma circular amb un farcit de blocs de travertí i gran quantitat de cendres que hem interpretat com un forn, la cronologia del qual sembla que s’ha de situar, com a mínim, entre els segles XIII – XV». Un fet que ve a constatar aquesta possible proliferació de forns, ja sigues d'us public o privat, però amb la incògnita plantejada pel mateix informe que afegeix que «desconeixem si es tracta d’un forn ceràmic, de pa, o bé un forn metal·lúrgic».
I sobre el tercer dels negocis que hi havia en aquesta plaça, la de les peixateries, sabem que l'any 1337 en Bernat Martí i en Castelló Prat, exercien l'ofici de peixater i que els dos tenien casa «al carrer que va de la plaça de la Vila Vella al portal de Peraseca», el que no sabem era si n'eren els propietaris o els arrendadors, tot i que de ben segur deurien de ser-ne el segons cas, ja que de poc temps després és la concòrdia signada el 3 de desembre de 1343, entre Arnau Casadevall de Cutzach i l’abat del monestir de Banyoles, segons la qual aquell tenia que donar a l'abat una tercera part de les anguiles pescades a l'estanyol, unes anguiles que, presumiblement, es deurien de vendre en les peixateries monacals.

La plaça de la Vila Nova
A partir del segle XIII, amb la construcció de la que seria anomenada plaça de la Vila Nova el mercat es va traslladar a aquesta plaça, on els dimecres el dia escollit des de temps immemorials per a dur a terme aquest mercat, s'hi podia trobar de tot: no tant sols carn, peix i pollastres, sinó també fruita, verdures, roba, terrissa, cistells, i molts altres productes, tal i com va deixar escrit l'any Francisco de Zamora l'any 1790 en el seu Diario de los Viajes hechos en Cataluña: «Nos volvimos a la Villa viendo el mercado que hay todos los miercoles de cada semana, donde abundan los cerdos, la terrisa que se hace aquí, huevos y otras mil cosas, y telas».
Poc a poc, aquest canvi d'ubicació va comportar que la que avui en dia n'és la plaça Major, es convertís en el punt de trobada de tota la gent de la comarca, que esperaven a aquest dia de la setmana per venir a Banyoles, amb els seus carros, on hi carregaven el que volien vendre o bé el que havien comprat, a trobar-se amb amics i coneguts i assabentar-se de l'actualitat social de la comarca. Era el dia en que a les entrades de la ciutat es col·locaven els burots per cobrar a la gent un arbitri dels productes que portaven a vendre.
De la diversitat de productes i transaccions que es duien a terme a la nova ubicació en tenim forces referències. L'Any 1700 les collites de cereals eren venudes a la plaça, on també eren mesurades amb quarteres i on també se'n fixava el preu. Dins del primer quart del segle XVIII la venda del peix n'era només potestat de l'arrendatari de les peixateries, però a partir de 1723 s'autoritza a vendre peix salat o fresc a qualsevol persona que pagués el corresponent impost, però això deuria portar a un creixement de llocs de venda ja que l'any següent el batlle diu que havia decidit treure les peixateries de la plaça Major pels inconvenients que causen als veïns. Un peix que ja feia anys que s'hi venia en aquesta plaça segons consta en el capbreu de 1389 on es separava la plaça de l’Oli (davant les voltes de ponent) de la del Peix (que podríem situar entre on hi havia hotel Mundial i les voltes de migdia).
Uns altres que tenien el seu lloc n'eren els venedors d'ous, gallines i pollastres, però de l'any 1767 hi ha una queixa a l'Ajuntament per part d'aquells per que resulta que no els deixen vendre els seus productes sota les voltes de dalt «como de esta parte de ciento y mas años ha acostumabrado en dicha villa...». El cas es que se'ls va traslladar sota les voltes de ponent ja que es volia controlar els revenedors, que en lloc e vendre els ous i gallines els dimecres, el guiardaven de forma encoberta a casa seva i els venien a un preu més elevat «lo ocultan y lo venden en segunda mano a los arrieros de Barcelona».

L'expansió del mercat
I si aquest indret es va convertir en el centre comercial, no ens ha d'estranyar que ben a prop d'ella, al final del carrer del Born, a tocar el baixant de plaça, en una petita plaça anomenada plaça dels Porcs, des d'abans de l'any 1581 s'hi concentressin els homes per fer les transaccions d'aquest tipus d'animals, tot i que un parell de centúries més tard, aquest mercat porcí es va traslladar a l'actual plaça dels Turers, on ja hi era l'any 1775, i on s'hi celebrava el Firal del Bestiar, motiu pel que l'any 1822 rebia també el nom popular de El Firal.
I aquí va seguir, fins que la carretera de Girona o Olot hi va passar pel mig. A partir d'aquí varen començar els problemes ja que es va començar a plantejar el fet de que no quedava molt bé que aquesta plaça, que poc a poc s'anava convertint en lloc d'aturada dels visitants que venien a Banyoles, estigués ocupada pel bestiar. Fou així com després de moltes discussions, el 13 d'agost de 1932 (i en contra de l'opinió del poble que per votació popular havia decidit que es traslladés a la plaça del Monestir), la «Junta Provincial de Foment Pecuari» de Girona acordà que el mercat de porcs s'havia de celebrar a la Plaça de les Rodes, on pel seu caràcter rural i la seva grandària tradicionalment ja s'hi celebraven altres mercats de bestiar, com era la fira de Sant Martirià, s'hi esquilaven animals davant de la casa dels Ferrer (els «Xavó», família gitana d'esquiladors) i fins i tot no feia tant que s'hi mataven els porcs, malgrat la prohibició municipal, tal i com ja apuntava el el diari El Pueblo, l'any1896: «los tocinos en última temporada eran sacrificados por las calles y plazas y hasta se llegó a utilizar para lecho de la víctima un banco de piedra público».
I abans de seguir endavant, només un comentari per recordar que durant anys, la venda d'alguns dels productes varen configurar el nomenclàtor banyolí. Així, a banda de la plaça dels Porcs, tenim que l'actual placeta dels Estudis, era coneguda com la plaça de les Olles, de la mateixa manera que la placeta de Sant Pere, ho era per la de les Peixateries Velles. I segons consta en un acord municipal de l'any 1774, hi havia una placeta anomena de les Cols, mentre que la de la Font, va rebre el nom de la placeta de les Patates i també de plaça del Vi. Igualment hi ha constància d'una plaça que duia per nom la de l'Oli i una d'altre que era coneguda com la dels Sabaters. I evidentment el portal de Forn, per haver-hi a tocar els forns de pa.
Seguint amb el mercat, altres que també tenien el seu lloc a la plaça Major eren els venedors de teles, els quals l'any 1921 es dirigeixen a l'Ajuntament per queixar-se d'intrusisme per part de venedors de fora. Així l'acta municipal del 12 de maig diu «se da lectura a una instancia suscita por varios comerciantes del ramo de los tejidos de esta ciudad solicitando del Ayuntamiento acuerde señalar la plaza del Monasterio como punto de mercado para los comerciantes forasteros para la venda de los generos de tejidos, confecciones, generos de punto, merceria, alpargatas y demas similares». Un «caos», podríem dir, que no es que sigui precisament culpa dels comerciants sinó que la causa és, com diu un dels regidors del consistori «del arrendatario de arbitrios sobre puestos publicos que permite a los vendedores forasteros de tejidos, parar en el suelo, colocar piezas en unas cuerdas que sujetan en los arboles y ocupar el sitio destinado a los vendedores de hortalizas, encontrandose alguno de estos sin sitio para sus mercancias [...]».
Davant d'aquesta queixa el 24 de maig l'Ajuntament es pronuncià dient que «se desestima la petición formulada por varios comerciantes de tejidos y similares, de que sean trasladados a la plaza del Monasterio los vendedores ambulantes que concurren al mercado con generos de aquella especie», però tot i amb això reconeix que tenint present que el mercat es distribueix entre la plaça Major i la dels Turers, i que «en la primera se ofrecen dificultades para situar el crecido numero de vendedores ambulantes que al mismo concurren, se acuerda estudiar la forma practica de distribuir [...]» i al final sembla ser que troben la sol·lució i «se acuerda trasladar a la plaza de la Fuente a los ambulantes forasteros vendedores de generos de punto, tejidos y similares» a la vegada que també «se acuerda trasladar a la plaza de los Estudios el mercado de hortalizas».
Al final i desprès de més queixes, i per tal de posar ordre a aquests tres espais, el juliol de 1921 en el butlletí municipal es publica la distribució final dels comerciants, ordenant que «el mercado de ganado de cerda, lanar y cabrio, que venia celebrandose en la plaza de los Turers y calle del mismo nombre, se traslade a la plaza del Monasterio». Per la seva banda «En la plaza de los Estudios se celebrará el mercado de cacharreria, hierro viejo, esteria y cestos». I pel que fa a la plaza Major, en aquella època de la Constitucion «Los hortelanos se colocaran en la acera Oeste, llamada vulgarmente de Can Nenas; los vendedores de generos de punto, merceria y similares se situaran en dicha plaza formando hilera frente a los porticos de casa Gabañach [...]» i per la seva banda «en los arroyos sud y este (llamados vulgarmente de can Margarit y de Can Figueras) se colocaran los compradores de huevos y volateria que actualmente tienen sitio señalado en dicha plaza», mentre que «los vendedores de tejidos se colocaran en el centro de la plaza de la Constitución, los forasteros a continuación de los vecinos».
Una distribució que com hem vist va dur molts problemes, sobre tot al mercat del bestiar porcí, i que no es va solucionar fins l'any 1932 en que es va focalitzar a la plaça de les Rodes.

Els botiguers de «casa»
Hem parlat dels venedors de fora i de les queixes per part del podríem anomenar comerç local. I es que no tots els venedors que muntaven parada el dia de mercat eren forasters. N'hi havien que eren de «casa». Per exemple un dels que muntava parada n'era el Cisteller del carrer Major. En Joan Olivas recorda com el dia de mercat, «amb un carretó ple de coves, cistells i cabassos» feien viatges amunt i avall cap a la plaça. De la mateixa manera que ho feien els de Can Comalat, també del carrer Major, que «venien pantalons de vellut de pagès, faixes, camises blaves i genere de punt interior». A aquests dos podríem afegir altres noms com la parada de forques, d'en Met Forcaire; i els ferrers com els Portella de la plaça del Teatre, i en Pla, més conegut com el ferrer de Mata.
Uns altres que eren habituals eren els polletaires, com els Llinàs, al carrer d'Àngel Guimerà, els Boschdemont, els Callís, els germans Brugada i en Martí Llorens. També hi havia els fruiters, con els de Can Saleri, la Barrala i en Xarito, i els verdulaires, com els de Can Bota.

El mercat en l'actualitat
Arrel de les obres que es varen fer per tal de canviar l'arbrat de la plaça Major, foren diferents les propostes que es varen posar al cim de la taula. Finalment, el gruix del mercat es va traslladar a la plaça de les Rodes, i d'allà, com si fossin braços, s'estenia d'una banda cap a la placeta del Carme, i d'altre cap el carrer de Jacint Verdaguer i de la Rambla, en direcció a la porta dels Turers. Acabades de les obres, i a causa de la creixent demanda de «posar parada» calia redistribuir de nou tot i al final es va optar per traslladar a la plaça Major les parades de roba, deixant en un primer moment la de les verdures repartides entre el carrer Gran i la plaça de les Rodes.
Finalment però, es va alliberar el carrer Gran i actualment podem dir que el mercat es troba repartit entre la plaça Major i la plaça de les Rodes, però amb parades als Turers, baixant de plaça i Àngel Guimerà. S'ha perdut un espai força emblemàtic, com eren els terrissaires a la plaça dels Estudis, però s'ha guanyat en varietat, amb la incorporació de nous productes.

Bookmark and Share