Articles - Història local

A L'ENTORN DEL CAMÍ DELS EMBUSTEROS

A L

Revista de Banyoles
núm.971-972, setembre-octubre 2014

Si poguéssim fer un viatge en el temps, tal i com proposava l'escriptor britànic Herbert George Wells en la seva obra The Time Machine, i li poséssim: «Banyoles – 1910 – plaça dels Estudis» aniríem a parar a un indret que identificaríem fàcilment, ja que si deixem de banda els comerços, comparant-lo amb l'actualitat veuríem que hi havia uns quants arbres més, tot i que en fase de creixement, que la font era diferent i que l'espai que emmarquen els actuals carrers de la Canal, Sant Martirià, Mercadal i Valls, quedava molt més tancat. Tret d'això reconeixeríem que estàvem a la plaça dels Estudis, i que la causa d'aquest tancament hauríem d'anar-la a buscar en una edificació que gairebé venia a continuació de l'edifici que avui en dia alberga el Museu Darder: Can Zina, l'hostal de la família Palmada, conegut com a Ca l'Amanda, on també hi venien vins, i que estava separat de l'edifici municipal per un estret carreró que donava inici al que es coneixia com a Camí dels Embusteros. Tot i que el nom de Can Zina era el nom que rebia aquesta casa en la seva darrera etapa, degut a que el seu llogater es deia Joan Alsina, abans rebia el nom de Ca l'Amanda per l'Amanda Buch Careta, mare de la Josefina Palmada Buch, propietària d'aquesta casa que l'any 1920 portava el número 7 de la plaça dels Estudis i més tard, als anys trenta, l'1 del carrer de Sant Martirià. L'Amanda, nascuda el 21 de març de 1885 a Barcelona, s'havia casat possiblement a Mataró ?on el 26 d'abril de 1915 va néixer la seva filla? amb un dels fills del matrimoni format per Joan Palmada Dalmau i Josefa Casas Martí, família que en bona part ja havia emigrat a Mendoza (Argentina).
Als voltants de l'any 1917 l'Amanda i la seva filla, es varen instal·lar a Banyoles, a la casa de la família del seu marit, on hi varen romandre fins a finals dels anys 30, quan varen marxar cap a l'Argentina, llogant-la a en Joan Alsina que va seguir amb el negoci de venda de vins i de la gestió de les quadres.
En aquesta plaça, i tot just on hi ha l'edifici del museu, l'any 1817 el pares servites havien aixecat un convent, amb la seva corresponent església, que a la banda del darrere donava a una zona de camps on tenien els seus horts. D'aquí que aquesta zona que anava fins a tocar a l'actual carrer de la Llibertat fos coneguda amb el nom de l'Horta dels Frares, o també com Horta dels Servites o d’Horta del Convent dels Servites.
L'any 1835 els servites foren exclaustrats, marxaren de Banyoles i els seus béns varen passar a mans de l’Estat que els va vendre en pública subhasta, tret de l’edifici del convent que l’any 1842 fou cedit a l’Ajuntament de Banyoles, per a ubicar-hi l'escola municipal, un edifici que els avatars de les guerres d'aquell segle el varen dur a la seva total destrucció l'any 1874. Finalment l'any 1890 es va poder disposar d'un nou edifici escolar en el mateix indret, un edifici que després de patir diverses reformes encara es pot contemplar avui en dia.
Però a banda d'aquest edifici, la segona meitat del segle XX va comportar altres modificacions d'aquesta zona, sobre tot pel que fa a la seva banda est, on els frares hi tenien els seus horts. L'any 1852 es va obrir la nova carretera de Girona a Olot —l'actual carrer de la Llibertat— de manera que, juntament amb el rec Major, que ja feia de barrera natural, les cases que s'anaven construint a llarg del nou vial, i la mateixa Horta dels Frares, que estava tancada per unes parets, van fer que aquesta zona quedés força amagada.
Per això quan deia que si féssim un viatge en el temps i ens traslladéssim a aquest indret l'any 1910 el reconeixeríem fàcilment, no passaria el mateix si en lloc de la plaça dels Estudis aterréssim a la banda del darrere de l'edifici escolar, doncs en una carta enviada el 12 de juliol de 1909 a l'ajuntament de la ciutat per el que en aquella època era el director de l'escola, en Francesc Estartús, feia una descripció força esfereïdora del que era aquesta zona, tot demanant que es tragués «[...]el foco infeccioso adosado a la pared del edificio escolar. Los escombros que arrastran consigo los detritus de todos los hogares del barrio, son materia desinfectante comparados con las demás porquerias que a toca-nariz de los alumnos se depositan. Los perros que se matan, las gallinas que se mueren, los gatos que pagan con su vida sus atrevimientos, los ratones insepultos, todo viene a descomponerse aqui y todo contribuye forzosamente a inficionar [a l’original] el aire que han de respirar». Hi havia un tros de terreny municipal, de pas, entre el darrere de l'edifici de l'escola i l'horta dels Frares, que era on es llançaven les escombraries.
Sembla ser que sí que li varen fer cas, perquè l'any 1912 el problema ja estava solucionat i aquest dipòsit d'escombraries il·legal ja havia desaparegut, amb la qual cosa possiblement recuperés, en més o menys mesura la seva funció d'hort, unint-se a tot el conjunt de terres que conformaven aquest espai delimitat pels carrers Canat, Canal, Sant Martirià, carretera i rec Major, i que, com hem dit, estava travessat per un estret i sinuós camí que sortia de la plaça dels Estudis, passava pel mig dels camps, travessava la carretera i es dirigia cap a la zona on avui en dia hi ha el camp de Futbol Vell, i que rebia el nom de camí dels Embusteros. Posteriorment, el 20 de juny de 1939, una part d’aquest camí es va aprovar que s’anomenaria de José Antonio (en honor a José Antonio Primo de Rivera, fundador de la Falange Española), però finalment es va optar per donar-li el nom de carrer dels Pares Servites i que és el que rep avui en dia, tret del tram del que queda d'aquell vell camí i que correspon al carrer que, bordejant el pati de l'escola Mossèn Baldiri Reixac va de la plaça Miquel Boix al carrer Llibertat, al qual el 29 de juny de 2010 l’Ajuntament de Banyoles va aprovar donar el nom de passatge del Camí dels Embusteros. Un nom que segons l'impressor i veí del carrer de Sant Martirià Albert Palmada se li va donar perquè al ser un carreró estret era un lloc on les parelles d'enamorats acostumaven a fer-se promeses que moltes vegades n'eren més falses que veritables.
A mitjan dels anys trenta, aquest camí que tenia el seu inici, com hem dit, a la plaça dels Estudis, al poc de començar i després de superar una petita pujada, ja girava cap a la dreta tota vegada que de front es trobava amb un portal que donava accés a l'horta dels Frares. Després, de nou a l'esquerra, en un pas molt i molt estret, que passava entre el mur que tancava aquesta horta i la part del darrere les quadres de Ca l'Amanda, que, en dues fileres, servien per deixar els carros i el bestiar dels pagesos que venien a mercat, i a les que s'accedia per un portal que hi havia tot just abans de començar el camí dels Embusteros, o camí petit, com també se'l coneixia.
Un cop s'acabaven aquestes construccions, el camí enfilava de nou a la dreta, cap el nord, passant pel darrere dels patis de les primeres cases del carrer de Sant Martirià, unes cases que com era habitual a la part del darrere tenien totes el seu hort que era regat per un ramal del rec Major, que anava paral·lel al mur que delimitava les finques a les quals s'hi podia accedir per un portal únic que donava precisament al camí dels Embusteros i que fins fa molt poc encara es podia contemplar. Després, a l'alçada de la sisè o setè d'aquests horts, girava de nou, seguia pel mig dels camps, dels que es trobava gairebé aixecat un metre, fent una doble gir, esquerra-dreta, per anar a trobar-se amb un petit corriol que venia de la dreta, i que donava accés a la part del darrere d'algunes cases del carrer del Canat i del carrer de Sant Martirià, de manera que en un sol camí desembocava a l'actual carrer de la Llibertat. Aquest dos últims trams encara es conserven.
Durant molts anys, aquest espai va seguir sent un conjunt d'horts fins a començaments dels anys quaranta, quan degut a la fundació l'any 1942 del Club Deportivo Banyoles, va caldre poder disposar d'un espai on poder-hi disputar els partits de futbol, de tal manera que es va construir el que popularment es coneixia com a camp dels Servites o de l'Horta dels Frares, inaugurat l'any 1943 amb el nom de Campo Municipal de Deportes.
Per tal de dur a terme aquest projecte, una de les coses que es va haver de fer fou enderrocar la primera de les dues quadres, i traslladar-la a continuació de l'altra, tot just a l'altre costat del camí del Embusteros (més o menys on avui en dia hi ha l'edifici de telèfons).
A la dècada següent nous projectes pretenen urbanitzar aquest indret, el primer dels quals preveia situar-hi una plaça verda i un passeig amb arbrat, però el primer que calia era dotar-lo d'un accés més ampli. Per aquest motiu, l'any 1956 el consistori va comprar la casa de can Zina, o ca l’Amanda, i la van enderrocar el mes d'abril d'aquell mateix any per tal d'ampliar el carrer Servites. L'any 1963, un avantprojecte pretenia emplaçar-hi l’edifici de correus (com finalment es va fer), un jardí, un parc i uns aparcaments, i en un altre pla, s'hi pensava instal·lar un mercat i unes peixateries. I a l’any següent, poc després que l’Ajuntament s'hagués venut el terreny de l’antic Teatre Principal, s'hi volia posar un teatre.
El 1965 un nou projecte col·locava la casa sindical, tot just fent xamfrà amb el que era el carrer d'Alfons XII ?l’actual carrer de la Llibertat?, i en un altre del mateix any, s’hi preveia un cinema, pisos, pòrtics i seients. I a la banda nord, prop del pati de l’escola Mossèn Baldiri Reixac, una plaça i una zona comercial. Tres anys més tard, es veia que el solar destinat a cinema (i teatre) no tindria sortida a causa de la competència de la televisió, i es va considerar dedicar-lo a cases particulars. L’any 1970, s’hi situava l’edifici de telefònica, i, el 1973, es cedien uns metres destinats a l’Hogar del Pensionista, l’actual Casal de la Gent Gran. Finalment, la casa sindical (l’AISS) es va situar més avall.
A partir d'aquí, tot el conjunt començava a agafar la forma que té avui en dia. El 31 d'octubre de 1973 s'aprovava donar el nom de plaça Pau Casals a l'espai on està ubicat el Casal de la Gent Gran. I poc després, en sessió plenària del 30 de gener del 1974, s'aprovava el nom de carrer de l'Escultor Josep Maria Bohigas, al carrer que separa aquesta darrera plaça de la part del darrere dels edificis del carrer de la Canal.
Ja només quedava la banda nord, la qual va rebre el nom de plaça de Miquel Boix en ésser aprovat aquest nom, pel consistori banyolí, el dia 29 d’abril de 1976.

Bookmark and Share