Artículos - Historia local

"JO ESTIMO ELS LAVABOS"

"JO ESTIMO ELS LAVABOS"

Revista de Banyoles
núm.977-978, març-abril 2015

Amb aquest eslògan de «Jo estimo els lavabos» estampat sota el dibuix d'un lavabo públic, aquesta mateixa revista, en data juliol de 1989 deia que l'Ajuntament de Banyoles trauria al mercat pòsters i samarretes a fi de que tothom prengues consciencia de que s'havia «de miccionar als lavabos i no darrera els arbres o dintre l'aigua». Un tema del que feia molts anys que se'n parlava i sobre el que costava de trobar una solució, una solució que passava per educar la població, i no tan sols la de Banyoles, sinó la d'arreu. Jo mateix recordo que de petit no era cosa estranya veure en les grans ciutats algú orinant en un arbre. Com també recordo els rètols en els transport públics que deien «prohibido escupir en el suelo». Dues coses que avui en dia han passat gairebé a la història, si més no pel que fa a la gent del nostre país, encara que no podem dir el mateix a nivell global, doncs son molts encara el països on avui en dia no tenen accés a instal·lacions sanitàries adequades, un fet que va dur a l'Assemblea General de les Nacions Unides, a declarar el 19 de novembre «Dia Mundial del Retrete» per tal de conscienciar al món de que aquesta problemàtica encara perdura avui en dia.
Doncs bé, si a casa nostra aquesta campanya amb slogan inclòs passava fa mig segle... que no deuria passar en fa un, quan a les cases com a molt hi havia un únic «retrete», quan com deia el doctor Josep M. Mascaró en la seva Topografia Médica de Bañolas (1914) «las acequias procedentes del lago, además de servir tambien para lavaderos, se utilizan para cloacas en ciertas calles [...] algunas de cuyas casas [es refereix a la plaça Major] no tienen otro escurridero de las aguas sucias y de las letrinas que el rec Major». Aquest va ser un dels motius que varen dur a l'Ajuntament a publicar l'any 1903 unas Ordenanzas Municipales de la Villa de Bañolas en la que entre moltes altres disposicions dedicava tres articles a aquest problema. L’article 42 deia que «todos los edificios tendran las letrinas debidamente cerradas, con facilidad de extracción de las sustancias fecales», el 94 que «queda prohibido el que vayan a parar a las acequias las letrinas de los escusados [...]» i el 114 que «queda asismismo prohibido extraer letrinas exceptuando desde media noche hasta la salida del sol, y las portaderas y aparatos que sirvan para la conducción de materias fecales, deberán estar bien tapadaos al objecto de que no despidan malos olores ni vicien el aire».

Els retretes dels burots
En fi, que ens podem fer una idea del que era aquella primera dècada del segle passat. Una època que no és com avui en dia, que encara que no hi hagin serveis públics per tot arreu, arribat el cas sempre hi ha algun bar on fer el cafè i aprofitar per anar al «excusat». Però tampoc no és que sigui del tot cert que no hi havien «retretes», doncs de l'any 1917 hi ha una instancia presentada a l'Ajuntament pel constructor Jaume Casellas, que demana que se li rescindeixi el contracte que té amb l'ens públic sobre «el establecimiento de retretes en los antiguos fielatos de Guemol, Gerona y Olot». Els anomenats «fielatos» o burots, eren unes casetes que hi havia a l'entrada de les poblacions, on es cobrava els drets d'entrada de certs articles, normalment queviures, i pel que sembla ser, si més no en el cas de Banyoles, en aquest lloc hi havia també uns lavabos, suposadament d'ús privat, però que arribats el cas podien donar servei a la gent que feia parada en aquests burots, encara que segons diu la instància no feien molt de servei, sinó tot el contrari: «teniendo en cuenta la inutilidad de tales retretes que actualmente mas bien afean el ornato público que no prestan servicio alguno».
La rescissió del contracte, que és aprovada per l'ajuntament, juntament amb el poc servei que feien, comporta que el 17 de maig de 1917 en sessió ordinària «acordose la immediata demolición y desaparición de los fielatos y retretes de la calle de Gerona y de Guemol». Però paral·lelament a aquest dictamen, el mes següent, en la sessió del 5 de juny, «visto el curso que ha tenido y sigue teniendo la epidemia tífica» a proposta de la Junta de Sanitat, l'alcalde de Banyoles, Lluís de Ameller Baquedano, va promulgar un bàndol en el que per «evitar la propagación de cualquier enfermedad de caracter infeccioso y a la vez procurar el saneamiento de esta villa» ordenava entre d'altres «la desaparición de los actuales orinarios retretes publicos», una afirmació aquesta que ens fa dubtar de si realment eren privats o si ja se'ls considerava públics.
Aquestes noves disposicions sanitàries fa que en la sessió del 22 d'octubre de 1918, l'alcalde de la ciutat informi «del estado sanitario de la población, que, según el parte facilitado por la Inspección municipal de Sanidad, es satisfactorio en comparación con el resto de la peninsula», una afirmació que contrasta amb la donada pel regidor republicà federal, Jaume Dilmer, en la mateixa sessió en que es fa ressò de «la queja producida por los vecinos de la calle de Guemol referente al hedor insoportable que despide el retrete público instalado en el extremo de la mencionada calle», per la qual cosa s'acorda «sea convenientemente limpiado y desinfectado». I es que hem de recordar que el clavegueram no era el d'avui en dia, i els vàters s'havien de buidar manualment, d'aquí que la normativa de l'any 1903 incidís en la manera i hores en que s'havia de fer.
El que no sabem és si aquest «retrete» és el mateix que hi havia al burot d'aquest carrer, que no es va arribar a tirar a terra, pel motiu que fos, o bé es va readaptar en «retrete público», però el que si que podem afirmar es que si que varen existir i de fet la idea de fer-ho va sorgir del mateix Jaume Casellas que fou qui el 1917 va demanar la rescissió del contracte. Tot va començar el 20 de gener de 1910 quan es va dirigir a l'Ajuntament per demanar autorització per «construir retretes publicos en los fielatos, cuya construcción hará a sus costas y de conformidad con los planos presentados, mediante la sola condición de que pueda aprovechar los residuos de los mismos». Una setmana més tard el mateix Ajuntament li responia dient que «Examinados los planos de los Retretes que se propone construir [...]» li demanen que faci un pressupost del seu cost «por si pudiera convenir al Ayuntamiento en alguna ocasión rescindir lo que se pactase».
Un cop presentat el pressupost, que ascendia a 125 pessetes cadascun, el 20 de febrer «Se acepta la proposición del Sr.Casellas y se le concede autorización necesaria para construir tres retretes adosados a los respectivos fielatos [...]», que recordem el tenia que pagar de la seva butxaca, però a canvi «[...] tendrà el derecho de aprovechar las materias fecales y demás, que se depositen a cada uno».
I tot i que havia una clàusula que senyalava un termini de 25 anys per amortitzar l'obra, de tal manera que en cas de que l'ajuntament decidís rescindir el contracte abans d'aquest termini, tindria que abonar «a raiz de cinco pesetas anuales cada uno como demerito de las obras», al final se les va estalviar tota vegada que qui va voler rescindir el contracte fou en mateix Casellas.

Els urinaris del carrer del Born
Però no tant sols la problemàtica afecta a aquesta zona, sinó que també es dóna en ple centre de la ciutat tal i com queda constància en la sessió del 28 d'agost de 1919 en la que el mateix Dilmer, proposa que «a fin de evitar abusos y molestias que se producen con motivo de convertir en urinario público parte de la calle del Born» es construeixi un urinari públic, en aquest carrer, en el carreró que comunicava el mateix amb la plaça Major, i que en aquells moment estava ocupat en part pel quarter dels serenos.
La proposta sembla que fou acceptada ja que el 30 d'octubre, un altre regidor, en aquest cas el republicà radical Nicolau Batlle, es queixa de la manca de neteja del nou rentador i demana «se le dote del agua y luz correspondiente y se castigue con la multa de 25 pesetas a cuantos individuos sean denunciados de utilizarlo para usos distintos del que ha sido construido».
Si va durar molt de temps o no aquests «mingitorios rudimentarios» no ho sé, però el que sí que és cert es que l'any 1931, tot i ja haver desaparegut, «por falta de vigilancia y limpieza» la gent seguia fent servir aquest lloc per a la mateixa finalitat, segons comenta el diari local El Banyolí de 10 d'octubre d'aquell any: «Darrera el Banco Urquijo hi ha un recó convertit en urinari públic. Semblant porqueria en un lloc tan céntric, a més de molestar als veïns amb la mala olor,...».

Un nou intent de «waters públics»
Tot i que breu, l'any 1937 hi ha un nou intent de dotar a la ciutat de «waters públics». Si més no, aquest és el prec municipal que surt reproduït a La Veu del Poble del 31 de juny d'aquell any, on desprès de lloar la bona feina que havia suposat enderrocar l'edifici comprès entre el carrer Major i el de Mercadal, l'articulista demana que s'aprofiti que aquest espai no està del tot acabat per fer uns «waters públics», ja que considera que a banda de ser una modernització per la ciutat «evitaríem l'espectacle dels Waters públics a les cantonades i recons de la nostre ciutat».
Però la cosa no va passar d'aquí i s’haurà de deixar passar encara dues dècades més perquè es faci realitat el fet de poder disposar de «retretes públicos».

Els retretes públics en la plaça dels Turers
Serà la Comissió d'Obres municipal, la qual després de debatre la necessitat de construir uns lavabos públics degut a la «importáncia turística de la ciudad y las aglomeraciones periódicas de habitantes de la comarca en los dias de mercado» i de que decidís que «si habian de ser utiles, habría de ser su situación en sitio céntrico», va portar al Ple Municipal la proposta, la qual es va aprovar en el Ple Municipal de 9 de febrer de 1955, de destinar 125.000 pessetes per a la seva construcció i es va encarregar a l'arquitecte municipal Francesc Figueras de Ameller, que fes un projecte «de unos retretes públicos [...] en la Plaza de los Turers, entre la parada de autos y las casas números 21 y 22».
El projecte, que «comprende la construcción de unos retretes completamente subterraneos, para caballeros y señoras, con dos escaleras para entrada independiente» i que estaven conformats el d'homes «por dos placas a la turca, un lavabo, cuatro urinarios, un armario y un sitio para el limpiabotas [que tenia a més a més les funcions de vigilància i neteja]», i el de senyores per «dos inodoros y dos lavabos», fou aprovat definitivament el 4 de maig del mateix any, concedint la llicència d'obres a Amadeo Planas Surroca, el 15 de febrer de l'any 1956.
Les obres van començar l'abril de 1956, però la duresa de la pedra que s'havia de foradar (i no hi havia obrers especialitzats per a dur a terme aquesta tasca i a més no es podien fer servir explosius), juntament amb que hi havia canalitzacions de recs, aigua potable i clavegueres que s'havien de canviar, va fer que l'obra s'endarrerís més de l'esperat. Finalment el 23 d'octubre de 1956 es recepcionava l'obra amb caràcter provisional, ja que el definitiu no serà fins el 14 d'abril de 1959. Era el mateix mes ?octubre del 1956? quan a la revista Horizontes en Segundo Mompió publicaba el següent anunci: «Salon de Limpiabotas (Modelo Americano). Instalado en los lavabos públicos (Caballeros)», tot i que no serà fins el mes d'octubre de 1957 que la revista Horizontes parlarà de la seva inauguració «Han entrado en pleno funcionamiento, los retretes subterraneos construidos en la plaza Turers. Con su inauguración se ha evidenciado la falta que hacia, en nuestra ciudad, un servicio de tal naturaleza, contandose por miles las personas que los han utilizado. Muchas poblaciones importantes de la provincia, y aun de la region, no cuentan con un servicio de tal calidad, resuelto con todas las comodidades y detalles de limpieza e higiene, que son necesarias en una instalacion de condición tan especial».
Encara que l'incivisme ciutadà seguia igual que l'any 1919, ja que al mes següent, l'encarregat de la neteja dels mateixos ja feia palesa la seva queixa a la mateixa revista: «se queja de que ciertos sujetos que echan puntas de cigarro, cáscaras de avellanas y cacahuetes, etc, en los urinários, obstruyendo las tuberias de desagüe. Seria de desear que los aludidos se abstuvieran de esa mala costumbre, impropia de personas bien educadas».
El mes de setembre de 1986, poc desprès de que l'ajuntament dues a terme un arranjament força complert d'aquestes instal·lacions, un cotxe s'hi va encastar i la banda de les dones va quedar força malmesa. Deu anys desprès, el 1996, es varen haver de tancar per l'esfondrament d'un tram de formigó de les clavegueres tot i que l'any següent es varen tornar a arreglar de nou.
A començament del segle XXI, varen deixar de funcionar definitivament.

Els retretes del passeig Dalmau
Al mateix temps que s'aprovava aquesta obra, a principis de juny de 1955 la Comissió d'Obres «teniendo en cuenta la necesidad cada dia más apremiante de instalar retretes públicos en el paseo del Lago, por la creciente afluencia de personas en dicho lugar, especialemnte en dias que se celebra algun festival, y careciendo el Ayuntamiento de terrenos apropiados a dicho fin, se acuerda sol·licitar de doña Teresa Malagelada Butiñá, permiso para construir los retretes en el angulo que forman los paseos Dalmau y Darder, sobre unos veinte metros cuadrados de terreno propiedad de la expresada señora [...]». Un proposta per a la que l'arquitecte municipal va realitzar aquell mateix mes un Proyecto de retretes publicos en el Lago... però que al final no van veure la llum i van quedar en això, en un «Proyecto».

Altres projectes
El mes de març de 1983, la revista Horizontes comentant com s'havia anat adaptant la ciutat, suprimint barreres urbanes i construint rampes, deia que s'estava pensant en construir a la Plaça Pau Casals uns lavabos públics adaptats.
El mes d'agost del mateix any, una altre revista, El Bagant, comentava que després de la visita que havia fet a la ciutat el conseller Plantés per parlar sobre l'esborrany del reglament d'usos de l'estany, entre d'altres deia que s'havia de dotar l'estany de lavabos públics.
Però ni una ni l’altra varen tirar endavant i aquestes propostes de nous edificis van quedar en no res. A partir de llavors el problema es soluciona amb «mòduls prefabricats» com ja anunciava la Revista de Banyoles el mes de juny de 1989: «aquest estiu entraran en funcionament tres lavabos públics en les zones més concorregudes de l'estany, utilitzades sobre tot per fer pícnic. A la zona de la font del Rector, a la caseta de fusta i als desmais s'instal·laran unes cabines amb waters perquè els turistes i usuaris en general que freqüenten aquestes àrees no defequin i orinin dins l'aigua de l'estany. Aquesta és una de les causes de contaminació de l'aigua».
Actualment se n'han construït dos: un a la caseta de fusta i un altre al final del parc de la Draga.

Bookmark and Share