Articles - Entrevistes

XERRANT AMB NIL CARDONA

XERRANT AMB NIL CARDONA

Club Natació Banyoles. Revista d'informació al soci
núm.50, abril 2014. pp.20-22.

Subcampió d'Espanya l'any 2006 d'esquí de muntanya per equips, en categoria cadets i subcampió de Catalunya, també en equips, el mateix any. Des de llavors s'ha fet un lloc en la majoria de pòdiums. L'any 2008 fou Campió d'Espanya en cronoescalda, per equips i individual i vuitè en el campionat del món en cronoescalada. L'any 2009, com a júnior fou campió de Catalunya per equips en categoria sènior i segon al campionat d'Espanya en cronoescalada. El 2010 primer, tant a nivell de Catalunya com d'Espanya, on va guanyar en cronoescalada, per equips i individual, així com la Copa d'Espanya, i essent setè en la Copa del Món. El 2011, el seu primer any com a sènior sub-23, va acabar subcampió d'Espanya en cronoescalada i individual, i sisè a la Copa del Món. El 2012 primer a nivell nacional individual, primer al Campionat de Catalunya en cronoescalada, i vuitè en la seva categoria en la Copa del Món. I el 2013 és l'any de la seva eclosió: primer a Espanya en individual i per equips, fent parella amb Marc Pinsach, i primer també de Catalunya, fent parella amb Gerard Vila; participa en sis proves de la Copa del Món, quedant sempre per sota del novè lloc; i en els campionats del món, quart fent equip amb Kilian Jornet, Marc Pinsach i Miguel Caballero, sisè en cronoescalada i novè individual. I aquest 2014, el primer any com a sènior absolut, entre d'altres ha aconseguit posicionar-se en una onzena posició, juntament amb en Marc Pinsach, en la Pierra Menta, la prova d'esquí de muntanya més important del món, i en la que el seu germà Oriol, el petit dels Cardona, va quedar en primer lloc en categoria júnior.

Aquest és en Nil Cardona i Coll, un jove nascut a Banyoles el 7 de febrer de 1990, fill d’en Joan Cardona i la Dolors Coll, dos noms que per si sols ja ens aboquen a les muntanyes. I per arrodonir-ho és nebot d’en Salvador i en Joan Coll. Per això no ens ha d'estranyar que gairebé aprengués abans a esquiar que a caminar.

Es cert que no tinc un primer record de quan vaig començar a esquiar, però m’han dit que va ser amb tres o quatre anys. El que sí que recordo es que sempre estava a la muntanya. Amb els meus pares i els meus oncles. I a banda de l’esquí alpí, que vaig practicar, en la modalitat de competició, fins els 16 anys, amb ells vaig començar a fer altres activitats, com l'esquí de muntanya, l'escalada i l'alpinisme.

Aquest contacte setmanal amb la muntanya i amb diferents disciplines esportives relacionades amb aquest entorn, el va dur a assolir el seu primer 4.000 amb 11 anys, el Dôme de Neige de 4015 m. als Alps francesos i dos anys més tard, el primers 6.000, als Andes argentins: el Cerro Plata de 6.300 m. i el Cerro San Francisco de 6.100 m.
Això era a l'estiu, ja que a l'hivern, a banda de l'esqui alpí, amb el meu pare ja practicava l'esquí de muntanya, de manera que amb 14 anys, tot i no tenir l'edat reglamentària, ja vaig començar a participar en competicions d’aquesta modalitat d’esquí.

És per aquests anys quan vas formar part de l'equip d'atletisme del club i en concret de l’equip de cros?
Doncs sí, era quan feia ESO que vaig entrenar durant dues temporades amb el club en la secció d'atletisme, però el problema és que els diumenges anava a la muntanya i no podia prendre part en les competicions, per això ho vaig deixar, i vaig començar a jugar a bàsquet.

I també és quan entres al Centre de Tecnificació d’Esquí de Muntanya?
Si, tenia 15 anys. L'esqui de muntanya va molt relacionat amb la filosofia de la muntanya. L'has de conèixer molt bé. Has de tenir una bona base de coneixements, cosa que jo ja tenia. I això juntament amb el bon ambient que hi vaig trobar em van decantar de ple en aquest esport.
Allà vaig coincidir amb en Marc Pinsach i en Killian Jornet, que feia poc que hi eren, però que pel fet de ser més grans, sempre anaven un pas per endavant... però gairebé vam començar tots junts. I amb ells, juntament amb altres esportistes com en Guillem García i la Mireia Miró, vam fer una bona pinya ja que tots ells eren gent que tenien moltes ganes de millorar.

Però com tu mateix dius, tenies ganes de millorar
Doncs sí, i aquestes ganes de millorar em va dur fa quatre anys a instal·lar-me a Font Romeu, a la Cerdanya francesa, on ara visc i estudio. Estic al Centre d'Alt Rendiment en Alçada i estudio INEF (CAFE) a la Universitat Francesa d’Educació Física, que depèn de la de Perpinyà. És un carrera de tres anys que desprès, fent un any més, puc convalidar a Espanya.
A Font Romeu vaig anar-hi per la neu. Per poder-hi entrenar a fons, ja que si vols competir amb els millors del món, has d'esquiar cada dia. I puc combinar els entrenaments amb les classes, però tinc la sort que als esportistes d'alt nivell ens deixen canviar les classes i fins i tot saltar-les.

Quin tipus d’entrenament segueixes?
De fet només esquiar. Mentre hi ha neu, no fem cap tipus d’entrenament al gimnàs, només en pretemporada fem peses, per tal de reforçar la musculatura, i abdominals. Però en èpoques de competició, la base és la resistència aeròbica i hores. Esquio tres hores al dia.

Però d’un temps cap aquí t’has afeccionat a un altre tipus d’esport: les curses de muntanya.
Fa un parell d’anys que n’he començat a fer. A l'hivern esquí de muntanya i a l'estiu cursa de muntanya, i la transició entre aquests dos períodes la faig amb bicicleta, per tal de que el canvi no sigui tant brusc. No carregues tant les articulacions. L'esqui de muntanya no és traumàtic a diferència de la cursa de muntanya que sí que ho és, ja que hi ha impacte i et carregues molt ràpid. Per això per no fer un canvi tant brusc poc a poc vas alternant la bicicleta i el córrer.

Fa dos anys vares participar en la I Cursa de Muntanya de Banyoles on vas acabar segon. Hi tornaràs?.
Possiblement no, ja que la cursa de Banyoles es disputa massa aviat per nosaltres, ja que sortim de la temporada d'esquí i el mes de maig no estem preparats. Les primeres cronoescalades les fem al juny. I a més, és l’únic mes de l’any que m'agafo de descans.

Però això no és tot ja que fa poc, juntament amb en Gerard Vila, has encadenat les cinc canals del Circ de Cambre d’Aze, una gesta que ha sortit als diaris i on combinaves esquí de muntanya i alpinisme.
Fa dos anys, que acostumàvem a anar a Cambre d’Aze, però les canals les fèiem individualment ja que no sóc un tècnic en escalada en gel i ara estic començant a aprendre’n. I ara el que vam fer va ser encadenar-les totes.

Però vàreu haver de fer servir, a banda dels esquís, grampons, piolets, cordes,... tot això ho porteu habitualment?
En competició portem a l’esquena una motxilla amb un material que és obligatori: pala, sonda, grampons, paravents i pantaló paravents i l’ARVA. Entre dos i tres quilos. I a més a més el que portes posat: casc, esquis, bastons, pells de foca, que és una teixit antiderrapant que es fixa a l’esquí i que permet adherir-te a la neu, evitant que llisquis endarrere quan estàs fent una pujada.

Has dit ARVA. Que és això?
Juntament amb la pala i la sonda formen l’equip bàsic de seguretat. L’ARVA, son les inicials de Appareil de Recherche de Victimes d´Avalanches i el que fa aquest aparell és emetre un senyal que avisa de la posició de la persona que el porta i així en cas de que una esllavissada et deixi colgat et poden localitzar més fàcilment.

Des que vas començar, creus que el material i les tècniques han canviat molt?
La veritat és que sí. El material ha canviat molt en poc temps. Jo quan vaig començar, fa sis o set anys, ho vaig fer amb botes de plàstic i amb l'ajut del trepant li trèiem tot el que consideràvem superflu per tal d'alleugerir-les de pes. L'entrada del carboni ha revolucionat aquest món. I l'evolució del material ha fet que evolucionés la tècnica. No és el mateix pujar amb unes botes que pesen 500 grams, que amb unes que feien 2 kg. Els esquis s'han reduït. Hi ha una alçada mínima que és de 1,60 m. i tothom va amb aquesta mida, ja siguin alts o baixos, no com abans que depenent de l’alçada portaves uns esquís més o menys llargs.

El mateix que passa en les competicions, no?
Abans es fèiem rallis, curses llargues, normalment en parelles, però avui en dia, a banda d’algunes clàssiques que encara es mantenen, s'ha diversificat molt i cadascú s'especialitza en un tipus de competició: cronoescalada, que és pujada amb esquis i no te'ls pots treure; individuals, on al contrari de l’anterior, a vegades t'has de treure els esquís, i posar-te els grampons, ja que has de fer una aresta i no hi ha neu; curses d’esprint que duren només 3 minuts, relleus de 4 persones,...

Com t’ha anat aquest primer any en categoria sènior absoluta?
La veritat és que vaig començar bastant fluix però he tingut un final molt bo. Campió d'Espanya en cronoescalada i segon en individual. I a nivell copes del món bastants bons resultats. Un 18è en cronoescalada i 16è en individual en Campionat d'Europa i un 7è en Copa del Món.

I ja per acabar, quins objectius tens a curt termini
El primer d’ells és millorar en esquí de muntanya i entrar en curses de muntanya d'una manera més seriosa. I a banda també vull fer alpinisme a alt nivell, a l’Himàlaia, on a finals d’any tenim previst anar per intentar fer algun 7.000.

Estem segurs que tenim davant nostre un futur campió del món, doncs no hem d'oblidar que en Nil té nomes 24 anys i un llarg futur per endavant.

Bookmark and Share