Articles - Entrevistes

UNA CONVERSA AMB ANDREU CARULLA

UNA CONVERSA AMB ANDREU CARULLA

Club Natació Banyoles. Revista d'informació al soci
núm.53, abril 2015, pp.22-23

Nascut a Banyoles l'any 1979 ha estat i està lligat a la secció de piragüisme del Club des de fa més de 25 anys. Retirat de la vida professional, esportivament parlant, actualment exerceix de dissenyador industrial, en el seu propi taller, professió que pel que sembla se li dóna força bé tal i com ho demostren els diferents premis que ha guanyat fins ara: l'any 2012 la revista Elle Decor el nomena millor dissenyador jove de l'estat espanyol i rep el Premi Delta —avui en dia el millor referent del disseny industrial al Sud d'Europa— per unes baldufes que són com fruites i que va dissenyar per a una empresa banyolina; el 2013 rep una distinció a nivell europeu, l'European Consumers Choice; el 2014 la ciutat de Banyoles el nomena Banyolí de l'Any i tot just fa uns dies rep el premi Red Dot, un dels gallardons més importants del món, dins del seu sector, i que permet als guanyadors exhibir el producte premiat en el museu que Ret Dot té a la ciutat alemanya d'Essen.

Com va ser que vas començar al Club?. Va ser l'estiu del 1990, en un casal esportiu, on es practicaven diferents disciplines. Era a les basseroles del piragüisme, amb en Ramon Costa, Pere Tarrades, Jose Luis Gonzàlez, Eduardo Routier,... i era també el primer any de l'Atilio Vásquez, que va ser qui em va animar a seguir.

I des de llavors, sempre lligat a la secció de piragüisme?. Si, sempre practicant piragüisme fins que vam començar amb el caiacpolo, l'any 1998, tot i que durant uns anys vaig combinar ambdues modalitats esportives.

O sigui que ets dels fundadors del caiacpolo al Club?. Podem dir que sí. En Pere Tarradas des de la catalana ens va aconseguir unes piragües i nosaltres que érem els més grans, vam ser com qui diu jugadors i entrenadors al mateix temps. Vam muntar com una subsecció dins del piragüisme, amb gent d'altres esports, com en Martí Vilarnau que venia del rem i en Marc Teixidor que ho feia del handbol.

Que té de particular el caiacpolo?. Que juntament amb el waterpolo és l'únic esport de grup que es practica al club, i ara també s'hi afegeix el rugbi. Com tots els esports, es guanya o es perd. Però és tot l'equip el que guanya o el que perd. I això fa que et comportis d'una altra manera.

Segueixes en actiu?. Segueixo entrenant, però des de fas dos anys, amb el relleu generacional, ja no competeixo. Vaig un parell de cops al matí, a dos quarts de set, i coincideixo amb altres veterans, i el dissabte al matí aleshores entrenem a l'aigua.

I no has deixat mai d'entrenar?. No, i fins i tot quan vaig escollir universitat, tot i que podia anar a Barcelona, vaig preferir anar a Girona, per estar a prop de l'estany. Després, per motius laborals vaig viure a Barcelona i aleshores gràcies a un acord entre el Club i el C.N. Mediterrani, vaig poder anar a aquest club, on entrenava juntament amb l'equip de waterpolo... i els caps de setmana ja venia Banyoles o a on fos que jugués l'equip.

I ara, amb la feina i una nova família,... ja tens temps de fer-ho tot?. Per poder suportar el dia a dia, necessito entrenar. És com anar al psicòleg. A mi el club i l'esport, m'ha donat molt. M'ha donat disciplina, mètode, rigor, constància... i tot junt m'ha ajudat tant a nivell d'estudis, com professional.

Quins són els teus millors resultats esportius?. En K1, essent cadet, 10è al Campionat d'Espanya de llarga distància, el millor resultat en aquella època d'un cadet del club. També 4t al descens del Sella i altres pòdiums en campionats de Catalunya en velocitat i resistència i en la setmana internacional. Però on he destacat més ha estat en caiacpolo. L'any 2003, coincidint amb el projecte final de carrera vaig aconseguir entrar a formar part de la selecció nacional, essent el primer català en entrar a la categoria absoluta estatal.

Parlem ara del teu entorn laboral. Vaig estudiar Disseny Industrial a la politècnica de Girona i la meva primera feina va ser el 2002 a Bombes Espa, a Banyoles, al departament d'I+D2, un nou departament on es dissenyaven altres productes que no fossin bombes, ja que l'empresa volia obrir altres línies de negoci relacionades amb l'aigua. Per mi va ser com un màster: vaig aprendre de materials, processos,... vaig aprendre a com portar a la realitat les coses: límits de fabricació, mètodes,...

I el teu esperit creatiu?. Bé, encara que treballés per a una empresa, en el meu temps lliure jo seguia fent coses per la meva banda i el 2004 vaig participar en un concurs de disseny, que vaig tenir la sort de guanyar, i un membre del jurat, en Ramon Benedito, que tenia un estudi de disseny em va dir si volia treballar amb ell, a Sant Cugat. Vaig dir que sí, i vaig estar-hi dos anys, dissenyant coses que ja formaven part de la vida domèstica: cadires, làmpades,... Vaig aprendre des de l'altre banda. Vaig aprendre de la part més estètica i de la manera de funcionar d'un estudi de disseny.

Però decideixes tornar a Banyoles. Si, era l'any 2006, quan vaig tornar a Banyoles, i mentre seguia treballant pel meu compte, amb els clients que poc a poc m'havia fet, cosa que em permetia sobreviure, vaig iniciar una col·laboració amb en Martirià Figueres, el paisatgista, durant un any i mig, en un departament que havia fet de disseny industrial.

Tres treballs, tres conceptes ben diferents. La veritat es que sí. A Bombes Espa vaig aprendre de processos, tècniques i materials. Amb en Benedito vaig aprendre d'estètica i com moure'm dins del sector. I amb en Martirià, a tenir una visió més àmplia, a no pensar en mil·límetres, sinó a pensar en metres.

Amb tot aquest bagatge adquirit, ja estaves preparat fer el gran salt: instal·lar-te pel teu compte?. Jo no havia deixat de treballar pel meu compte, però l'any 2008 vaig decidir que ja havia arribat el moment i vaig començar a treballar al cent per cent pel meu compte. Els dos primers anys en una habitació del pis on vivia; desprès em vaig traslladar a un pis i ara, ara a principis del 2015, a on estem ara.

Un antic molí de ciment, on encara queden restes de la seva maquinaria. On una biga, que formava part d'un antic pont de ferrocarril, suporta l'estructura del primer pis,... Com definiries aquest nou lloc de treball? Com un laboratori creatiu, en el que a diferència d'altres estudis, que s'especialitzen en un tipus concret de disseny, en el nostre abracem un gran ventall.

On feu ...?. Som un equip de treball, on jo porto la direcció artística i creativa, i on dissenyem objectes, ja sigui dins del món industrial, amb objectes funcionals i de treball, fins a l'altre extrem, que poden ser objectes gairebé decoratius, però sempre tenint en compte que han de complir una funció.

Però arribar a aquest extrem de tocar totes les tecles, vol dir que el teu cap sempre dóna voltes?. Jo no puc anar per carrer i veure una cadira al costat d'un contenidor d'escombraries sense pensar en la persona que ha dissenyat aquella cadira i en la persona que s'ho ha estat pensant. Em pregunto què hi fa, com ha acabat allà, ja que si ha tingut aquest fi, és que no ha estat ben dissenyada i no se'n han escollit bons materials i per això s'ha trencat. I si l'han tirat perquè s'han cansat d'ella és que l'objecte no l'han acabat d'estimar. Nosaltres intentem posar poesia i usabilitat en els productes, perquè la gent s'enamori d'ells, se'ls estimi i en faci bon ús.

Hi ha cultura de disseny? Algú et truca a la porta i diu: vull una cadira?. A nivell local no hi ha massa cultura d'utilitzar els serveis el dissenyador, però a nivell mundial sí. En un món competitiu, per diferenciar-se de la competència sí. Amb els mateixos costos del producte, pots fabricar-lo i donar-hi una forma diferent, el que comporta que generi nous usos i adaptacions a l'entorn. A més de la pròpia estètica, reciclabilitat i sostenibilitat dels materials.

El teu és un món molt competitiu en el que cal saber aprofitar qualsevol ocasió per saber captar el client. Crec que això et va passar amb un famós restaurant gironí, no?. Doncs sí, va ser l'any 2009, quan vaig tenir un encontre casual amb Joan Roca, un dels germans del Celler de Can Roca. Vam parlar, vam quedar en tornar a trobar-nos i des de llavor col·laboro amb ells.

Fent què?. Cada producte que ells fan, requereix d'una presentació especial. Necessiten suports especials, per les seves elaboracions, ja que són menjars que no poden anar en un plat tradicional. Ells venen l'experiència, no tant sols gustativa, sinó també visual. I aquí és on entro jo en joc.

I parlat de joc, parlem del «Gol d'en Messi». Va ser l'any 2009, en què ells van voler crear un plat que transmetés la màgia del futbol, i en concret del gol. El futbol és barroer, és cuir, és espectacle,... i aquests conceptes es va intentar posar en un plat. En Jordi Roca volia cuinar quelcom que recordés en Messi, els seus orígens argentins, l'experiència de fer un gol rebentant una xarxa de caramel,... A partir d'aquí, el veure un gol d'en Messi, generava una sensació i s’havia que saber visualitzar i transmetre-la en un plat. Jo faig fer un conjunt, amb una pilota, amb resines, gespa artificial, perfum de gespa, una gravació d'en Puyal de manera que quan et porten el plat a taula s'està retransmeten una jugada,... És un postre, unes boles, uns merengues. És com un circuit, et vas menjant els merengues, i al final arribes a la darrera bola, que és de «dulce de leche», que tires a una xarxa de sucre i quan te la poses a la boca..., tens sabors de l'Argentina, el «peta-zeta» de l'explosió del gol,...

I segueixes treballant amb ells?. Si, treballem de forma continua amb ells, en aquests moments estem treballant en projecte que causarà sensació.

Com veus el futur?. Actualment estem en un procés d'internacionalització: amb una galeria de Milà, tres clients al Japó i estem intentant obrir mercat a nord-america.

I allà al deixo, desitjant-li un bon futur, amb el seu quadern a les mans, un quadern que està ple d'esborranys de copes, baldufes,... alguns dels quals l'han dut al lloc on està ara, l'han dut a guanyar fa pocs dies l'Oscar del disseny: el premi Red Dot.

Bookmark and Share