Articles - Entrevistes

UN NOU COMENÇAMENT (una taula rodona amb alguns dels socis més antics)

UN NOU COMENÇAMENT (una taula rodona amb alguns dels socis més antics)

Club Natació Banyoles, revista d'informació al soci
núm.45, agost 2012, pp.28-29

Tot i que ja feia temps que ho portàvem de cap, no fou fins aquest passat juliol que per fi ho vam poder dur a terme: fer una taula rodona amb una representació dels socis amb més antiguitat. Per això vam quedar una tarda del mes de juliol, amb la Mercè i la Pilar Cruells, en Jordi Gimferrer, en David Moner, en Raimundo Planells, la Joanna Reder i en Miquel Vila. Tots ells amb més d'una seixantena d'anys com a socis a les seves esquenes, uns com a directius, altres com a esportistes i altres, simplement, com a socis.

Sentir-los parlar d'aquells anys en què el club - si entenem per club una palanca i poca cosa més - només era un club d'estiu, ha estat una experiència indescriptible, però tot i això intentaré transmetre-us aquest "amor" al club que senten aquestes persones quan expliquen les seves vivències, aquestes persones que quan senten la paraula "CLUB" en majúscula, emeten primerament una lluentor d'ulls, com a preàmbul d'una llarga i amena conversa.

I per animar la conversa, vaig deixar anar unes quantes frases extretes bàsicament del llibre que es va fer en motiu del 75 aniversari del Club: "El 17 de setembre de 1944 es dóna la sortida a la Primera Travessia de l'Estany. El 1946 es legalitzà de nou el CNB. El consistori va permetre que el "Cementiri dels gossos" es convertís en el centre d'operacions dels homes i dones que anaven a nedar a l'estany". I comencen els records ... s'instal·laren dues palanques que delimitaven una piscina natural de cinquanta metres; estava ubicada just davant de l’Horta del General, paral·lela a la mota de l’estany ... la zona on ara hi ha els banys vells era la zona "esportiva", i només funcionava a l'estiu, mentre que la seu social era a la plaça, a Can Grillo. Aquells "Banys Vells" que en aquella època estaven gestionats per en Lero, i al qual també teníem accés les 20 o 30 famílies que formaven el Club, consistien en uns vestidors i dues plataformes, una per homes i una altre per les dones, que a la vegada era la familiar. La de la dreta, la dels homes, servia de paret per lligar les sureres del camp de natació de manera que formaven una piscina natural, i que va ser la que varem tenir fins que no es va fer, l'any 1967, la piscina coberta. O sigui que durant més de vint anys, en línies generals, el club, com club social, va ser un club d'estiu. També hi havia, en una plataforma aïllada, on s'hi havia d’arribar nedant, un trampolí per fer-hi salts, des de 3 i 5 metres ... i on s'hi podia veure tot sovint en Pere Mari, que era un gran saltador de trampolí ... i tot això amenitzat per una música de fons, que sempre era la mateixa, i que sortia d'un tocadiscos que en Lero hi tenia, i que quan li demanaves que canviés el disc sempre responia, "perquè, si la gent ja va canviant?".

"El nou edifici, obra, de l’arquitecte Francesc Figueres, s’acabà de construir l’any 1952, al davant de la pesquera de l’Oca. Després d'entrar per una gran porta de ferro, els homes havien d'anar cap a la dreta i les dones, cap a l'esquerra "... als començaments dels anys 50 hi havia tot una colla de socis, com en Jordi Gimferrer, David Moner, Pepe Costa, Josep Tresserras, Llorenç Castañer, Ramon Hostench, Raimundo Planells, Josep Pons (que n'era el porter de waterpolo), els germans Narcís, Josep i Joan Malagelada... que veien el club d'una altra manera... volien fer canvis, però tenien un fre amb l'Anton Prat, que n'era el president en aquells moments i que en les reunions de junta només parlava d'excursionisme, i ensenyava fotos de sortides a la muntanya. Al final van aconseguir que deixés la presidència i entrés el seu germà Xavier, amb el qual ja van poder fer els nous projectes (l'Anton fou escollit president del Centre Excursionista l'any 1956). Van comprar uns terrenys a la família Agustí i gràcies a unes gestions d'un cunyat d'en Jordi Gimferrer van aconseguir una subvenció de 50.000 pessetes del Govern Civil. D'aquesta manera el 1952 aconseguien inaugurar el primer edifici de propietat, que estava al davant de la pesquera de l'Oca, de la que quedava separat per el camí que donava la volta a l'estany, i que es va tenir que desviar per darrera del nou edifici. Tot aquest espai es va tancar, i la gent de la família Campolier, que n'eren els propietaris de la pesquera en tenien dret de pas. Però a les "nenes", cada cop que passaven, els hi fèiem la "vida impossible" perquè anaven molt tapades. Al nou club, hi havia un encarregat que guardava la roba en una perxa i et donava un número que servia després per recuperar-la ... i també hi havia un cartell que deia "cuidado con las carteras" ... i evidentment palanques d'homes i palanques de dones, en les quals una vegada va aparèixer un rètol que tenia en Lero i que - ves a saber qui - va despenjar i va posar davant la palanca de les dones. Aquest rètol deia: "visiten las carpas gigantes".

"Les activitats públiques del Club es limitaven als festivals de natació i la travessia al mes de setembre. Els primers cursets de natació. L'any 1947, s'organitzaren los Campeonatos Nacionales de Remo. A començaments dels anys 50 un grup d’esportistes, del Club de Rem de Barcelona, van començar a entrenar a l'estany" ... organitzats pel Club i pel GEiEG, l'any 47 es va fer el campionat d'Espanya de Rem, on en Raimundo Planells, n'era el timoner del bot d'en Juncà i d'en Prat, que varen competir contra dos germans gironins, els Franch, i als que van guanyar. I fins i tot l'alcalde de Banyoles els va anar a acomiadar al tren, a Girona - ja que estudiaven a Barcelona - per felicitar-los ... anys més tard, a començaments dels cinquanta va venir l'Omedes amb un equip, que podríem dir que era professional ja que cobraven, per entrenar per les Olimpíades de Helsinki. Primer es van instal·lar en una gran tenda de campanya, mentre no es va construir la "caseta de fusta". Formaven part del club de rem Ruber i havien que suportar una disciplina militar, els feia remar fins a 44 estropades per minut, menjar carn crua, ... Això si, van ser la revolució de les noies de Banyoles ...

Però la natació seguia sent el nexe d'unió de tots ells, que es reunien a Barcelona, al cafè Rigat, que era un cafè concert, i on planificaven futures estratègies que consistien bàsicament en intentar portar tot el que podien cap a Banyoles. Organitzaven un parell de festivals de natació i participaven en els diferents campionats que es feien, desplaçant-se en tren i amb l'entrepà sota el brac, tot i que a vegades ho feien en un taxi en què hi cabien 8 o 9 persones, d'en Bartolí, i també el taxi d'en Molera. L'any 1952 en David "importa" des del Club Natació Barcelona els cursets de natació, i amb la col·laboració d'en Josep Tresserras, a qui li va ensenyar una mica de gimnàstica que ell havia après a Barcelona, ensenyaren a la mainada de Banyoles. De tots els que varen passar per les seves mans, en David recorda en Branyes i l'Oliva ... el primer no en va aprendre mai, i el segon ... desprès que un dia el van portar a una plataforma que ell i en Tavi Gratacós, havien instal·lat a l'estany ... varen començar a veure que pujava i baixava ... s'estava negant ... el varem agafar pels cabells ... al final sé que es va fer capellà.

Bookmark and Share