Articles - Entrevistes

TEUN I IRÈNE LEIJTEN, UNS HOLANDESOS ENAMORATS DE BANYOLES I DEL CLUB

TEUN I IRÈNE LEIJTEN, UNS HOLANDESOS ENAMORATS DE BANYOLES I DEL CLUB

Club Natació Banyoles, revista d'informació al soci
núm.47, abril 2013, p.29

Entre els usuaris habituals del Club, hi ha una parella d'holandesos, en Teun i la Irène Leijten, que tot i que viuen habitualment a Breda (Holanda), fa més de quaranta anys que sovintegen la ciutat de l'estany.

Era un jove quan en Teun hi va venir per primer cop l'any 1971, acompanyat dels seus pares, els quals havien escollit aquest destí vacacional, a resultes de la recomanació d'un seu oncle que l'any abans, buscant un lloc tranquil i sense turistes, s'havia desplaçat des de la Costa Brava, on estiuejava, a Banyoles. I aquest fou el començament d'aquest enamorament. Els hi va agradar. Hi van tornar l'any següent, i l'altre, i l'altre... i un any s'hi va afegir la Irène, aleshores la xicota d'en Teun, a qui li va transmetre aquesta passió per Banyoles i el seu entorn... desprès van venir els fills... i així han seguit fins el dia d'avui, venint no ja un cop, sinó tres o quatre cops l'any.

I és que a Banyoles gaudien d'una gran tranquil·litat, s'hi passaven moltes hores al Club "banyant-se, gaudint del fet d'estar estirat a l'herba llegint un llibre o simplement xerrant amb els amics i coneguts mentre feien una cervesa" ja que com diu "fos l'hora que fos sempre trobaves algú a qui coneixies". I d'aquestes llargues hores passades al Club van sorgir amistats que encara avui perduren, i amb les quals no tant sols s'hi troben a Banyoles, sinó que també ho fan a la seva casa de Breda.

Però no tot era descans, sinó que també hi havia temps per l'esport, arribant fins i tot a entrenar amb l'equip de waterpolo de Club. Tot i que a vegades la pràctica de l'esport li va comportar un bon ensurt, com "una vegada estava fent windsurf, però bufava poc vent, doncs quasi no em movia. I de cop i volta vaig sentir una fressa rere meu i quan em vaig girar vaig veure que un avió se m'estava tirant a sobre. No sabia que fer. No em podia moure perquè no feia vent i els avions no podien agafar aigua perquè jo em trobava al mig. Sort que al final algú se’n va adonar i una barca motora va venir a rescatar-me".

D'aquells primers anys de contacte amb el Club, recorda que eren uns anys "sense regles, on tot o quasi tot estava permès". Tenien una llibertat per fer el que volien perquè ningú els ho impedia, però també recorda que a diferència d'ara, en què l'estany i la ciutat és un tot, durant aquells anys "es podia gaudir molt més de la natura i de l'estany, doncs el club estava totalment integrat a l'estany".

I així va ser, diu, fins que Banyoles fou nomenada subseu olímpica. Aleshores sí que es van produir els grans canvis. Primer amb l'entrada en vigor del Reglament d'usos de l'estany i la prohibició de circular-hi barques a motor, que tot i no estar-hi en desacord, si que reconeix que la desaparició de l'esquí nàutic va donar un nou aspecte a l'estany. També foren uns anys en què a Banyoles "s’hi va construir molt i el Club va començar a formar part de la ciutat" i remarca sobretot que la millora de les comunicacions va fer que molta més gent s'apropés a Banyoles de manera que "va passar de ser una comunitat familiar a una petita ciutat on tot és molt més anònim".

Ja a manera de cloenda li demano que em digui un parell de paraules sobre aquesta relació amb Banyoles i el Club. No s’ho pensa dues vegades i em diu "hi ha moltes coses que em lliguen a Banyoles i al Club. Es una ciutat increïble. M'encanta!!!".

Bookmark and Share