Artículos - Entrevistas

OLÍMPICS A TÒQUIO 2020

OLÍMPICS A TÒQUIO 2020

CNB. Revista d'informació al soci. Club Natació Banyoles
núm.73, desembre 2021, pp.25-27

Ara fa cinc anys, a la tornada dels Jocs Olímpics de Rio de Janeiro (vegeu el número 58 d'aquesta mateixa revista), vam entrevistar a dos socis del Club que en aquella ocasió hi van prendre part. Un, l'Edo Marés, en la que era la seva segona olimpíada com a responsable dels millors genets de l'estat i, l'altre, una jove Esther Guerrero que per primera vegada assolia el bitllet per a poder participar en una Olimpíada.
Enguany, dels sis socis que han format part de la família olímpica a Tòquio -els esportistes Esther Guerrero (atletisme), Manel Balastegui (rem) i Mario Mola (triatló) i els tècnics Carles Grabulosa (rem), Dani Rodríguez (rem) i Edo Marés (hípica)-, n'hi ha tres, l'Esther, en Manel i en Carles, que tenen una estreta relació amb el Club. És per això que els hem anat a trobar perquè ens expliquin la seva experiència. L'Esther, perquè tot i no córrer amb els colors del Club -ho fa amb els del New Balance Team-, és l'entrenadora d'atletisme. En Carles, perquè a banda de ser l'entrenador de rem del Club, ha estat el responsable del doble escull lleuger que es va fer amb un diploma olímpic després que el seu bot traspassés la línia d'arribada de la final B en primer lloc. I en Manel, per ser un dels dos esportistes que tripulava aquest bot.
L'Esther (Banyoles, 1990), és la més veterana dels tres, ja que aquesta ha estat la seva segona olimpíada. Es tracta d’una atleta formada al Club que amb 7 anys ja va començar a practicar l'atletisme. El 2004, amb 14 anys, ja va quedar campiona d'Espanya i des de llavors i fins a complir els 22 va anar assolint cada vegada més bons resultats. I va ser llavors quan un canvi d'entrenador va fer que es replantegés el seu futur com a atleta i s'hi comencés a dedicar de ple. El 2015, el mateix any que queda campiona d'Espanya d'estiu i d'hivern, és escollida per participar al Campionat d'Europa de seleccions i al campionat del Món. I, el que és més important, assoleix la marca que li obria les portes a poder participar als Jocs Olímpics de Rio. Ha batut en tres ocasions el rècord estatal i ha estat 12 vegades campiona d'Espanya. Ha participat en dos Jocs Olímpics (Rio Janeiro i Tòquio), en quatre Campionats del Món (Pequín, Londres, Birmingham i Doha), en cinc Campionats d'Europa (Amsterdam, Belgrad, Berlín, Glasgow i Turí), en quatre Campionats d'Europa per seleccions (Cheboksary, Lille, Bydgoszcz, Chorzow), en uns jocs del Mediterrani (Tarragona) i en uns Campionats Iberoamericans (Trujillo), entre d'altres. En Carles (Banyoles, 1986), igual que l'Esther, és un esportista que des de ben petit s'ha anat formant al Club en rem, un esport que podem dir que l'ha vist des de tots els angles possibles: com a remer, com a timoner i com a entrenador. El 1994, a l'edat de vuit anys, ja va disputar com a remer la seva primera regata amb un quatre escull aleví, construït per en Joan Collell, arribant a participar en un Campionat del Món (Banyoles) i dues Copes de la Joventut (Montemor i Hazewinkel). Com a timoner va actuar internacionalment a Macon on com ell mateix recorda "era tant petit que per donar el pes em lligaven claus fixes al pit o bé em posaven pedres a les butxaques". I finalment, des del mes de juny de 2008, quan va entrar com a entrenador del Club de la mà de Manolo Bermúdez, exerceix com a tal.
Per últim, en Manel (Lladó, 1999), que amb la seva edat (22 anys) no té un ampli currículum internacional. Tot i així, ha participat en tres Campionats del Món (Trakai, Poznan i Linz), un campionat d'Europa (Lucerna) i una Copa de la Joventut (Poznan).

Una de les primeres preguntes que els faig és saber com i quan van saber que estaven classificats i les respostes són d'allò més variades. El primer a saber-ho va ser en Carles: - El 2016 em varen proposar fer-me càrrec del 2x lleuger i del 2x pesat de cares a Tòquio. Però el 2x lleuger va anar tan bé que va quedar a les portes de poder-se classificar per a Rio. Però com dic l'objectiu era Tòquio, vam seguir treballant fins que finalment a Linz el 2x lleuger, amb Manel Balastegui i Rodrigo Conde, va obtenir el passaport per a Tòquio i és en aquell moment quan la federació em va dir que jo seria el tècnic per anar-hi.

El bot ja estava classificat, però ara faltava la tripulació, ja que en rem el que obté la plaça és el bot i no la persona, i és aquí on en Manel puntualitza dient:
- És més fàcil arribar-hi que quedar-s'hi, d'aquí que a partir de llavors comencem a treballar de valent. El bot comença a anar molt bé i obtenim molts bons resultats. El problema és que el 2020 no es van poder fer proves definitives per culpa de la Covid i fins al mes d'abril del 2021 no es va configurar el bot definitiu, amb mi i en Caetano Horta.

Però, si no estic equivocat, no van acabar aquí els problemes.
- El problema -respon en Carles- va venir a partir de quan, un cop definit el bot, no vam poder anar a dues copes del món per culpa de la Covid-19. A la primera perquè jo vaig donar positiu i, a la segona, perquè van donar positiu ells dos. Després d'allò gairebé em vaig aïllar del món: tot el dia amb la mascareta, sense veure'm amb la família i durant els 10 darrers dies confinat en un pis jo sol, sense relacionar-me amb ningú i anant de casa a la motora i de la motora a casa. I, en el cas d'ells dos igual: vivien aïllats en una casa, amb la por que si un donava positiu, aleshores l'altre s’havia de confinar igualment.

Encara que en atletisme la incertesa de saber si hi vas o no encara és pitjor:
- La veritat és que sí, diu l'Esther, doncs si bé des del 2019 jo estava classificada per rànquing, les llistes definitives no van sortir fins l'1 de juliol, un mes abans de la competició.

Finalment, però, i després de moltes hores de vol... Tòquio i la Vila Olímpica.
- Feia molta calor, molta humitat, es suava molt, es feia de dia a les quatre del matí... És el primer que els hi ve al cap tant amb en Carles com en Manel. Després en Carles afegeix que: és a la Vila Olímpica quan t’adones que allò va de debò. Veus entrenadors i esportistes del TOP 10, esportistes mediàtics...

Rio de Janeiro - Tòquio... són molt diferents?
- Un cop estàs dins la Vila Olímpica -diu l'Esther- les diferències són poques. Ara, vist des de fora, són dos Jocs Olímpics totalment diferents. Els de Rio, tal i com estava el país, pocs dies abans gairebé estava tot per fer, mentre que Tòquio és tot el contrari. El tema Covid-19 ha marcat molt: els protocols, la seguretat... Estic convençuda que en un altre país no s'haguessin fet. D'altra banda, han estat uns Jocs Olímpics sense espectadors, tot al contrari de Rio, i això també els fan diferents. Ara tinc moltes ganes de París, ja que allà segur que veurem uns Jocs autèntics.

Per a l'Esther, com hem comentat, és la seva segona olimpíada i li demano com va viure una i l’altra:
- Rio va ser un premi, ja que quan em van dir que estava classificada per a anar-hi no m'ho esperava i la visió que vaig tenir de Rio és molt diferent de la de Tòquio. Allà vaig anar a gaudir-ne perquè no tenia cap expectativa de resultats, mentre que a Tòquio va ser molt diferent: he viscut les Olimpíades. Des del 2019 que tenia molt clar on anava i què s'esperava de mi. Arribava molt motivada, amb unes marques molt bones i amb unes expectatives de resultats que no tenia a Rio.

Però malauradament els resultats no van acompanyar:
- Doncs no. El dia de la cursa tot va sortir al revés. Jo no em trobava bé i és d'aquells dies en què tot surt malament. Però tot i així he de dir que si bé a Rio vaig dominar la meva eliminatòria fins gairebé al final, al còmput global vaig quedar la 35a, mentre que aquí, tot i fer una mala cursa, he quedat la 26a.

Cosa que no podem dir d'en Manel, que ha tornat de Tòquio força satisfet:
- La veritat és que sí. Jo em vaig prendre la competició com una altra competició internacional, en què els altres bots eren els de sempre, però amb la diferència que eren menys, i més bons. En tot moment em vaig voler treure del cap que eren uns Jocs Olímpics. I, tot i que la semifinal no va anar bé, quan va arribar el moment de la final B vam voler demostrar que ho podíem fer millor. Ho vam aconseguir quedant els primers i això ens ha fet tornar molt satisfets.

I els deixo a tots pensant amb París 2024. En Manel, amb 22 anys, i en Carles com a entrenador són molt optimistes, mentre que l'Esther ja no ho és tant. Com ella mateixa reconeix, “com atleta d'alt nivell ja començo a tenir una edat”. Però el que sí que té clar és que ha deixat endarrere córrer els 800 metres i ara es centrarà en els 1500:
Va ser un encert passar de 800 a 1500 i això és responsabilitat del meu entrenador, que va ser qui m'ho va aconsellar fixant-se en les meves condicions. Ara em trobo molt més còmode i la veritat és que com a ambició personal els 1500 són molt més competitius, tot i que el 2020 per la Covid-19 he competit molt poc en aquesta distància.

Bookmark and Share