Articles - Entrevistes

LA PISTA OLÍMPICA, LA PISCINA COBERTA I LA SECCIÓ CULTURAL DEL CLUB (una taula rodona amb alguns dels socis més antics)

LA PISTA OLÍMPICA, LA PISCINA COBERTA I LA SECCIÓ CULTURAL DEL CLUB (una taula rodona amb alguns dels socis més antics)

Club Natació Banyoles, revista d'informació al soci
núm.47, abril 2013, pP.26-28

Tercera i última entrega d'aquesta "taula rodona amb alguns dels socis amb més antiguitat del Club": la Mercè i la Pilar Cruells, en Jordi Gimferrer, en David Moner, en Raimundo Planells, la Joanna Reder i en Miquel Vila.

A començaments dels anys seixanta el nou edifici del Club ja era una realitat, però encara li faltaven un "parell de detalls" per tal de que el Club estigués al complert. Un d'ells era tenir una piscina coberta, de manera que deixés de ser un "club d'estiu" i l'altra era que teníem un estany al que encara se li podia treure més profit, o si més no, convertir-lo en un referent mundial. Fou així com al llarg de la dècada dels seixanta es van dur a terme dues grans iniciatives més: allargar l'estany, per convertir-lo en pista olímpica (1964) i la construcció de la primera piscina coberta (1967) ... La pista olímpica, es va fer l'any 1964, amb una subvenció de 900.000 pessetes que ens la va aconseguir en Joan Antoni Samaranch. Per a la inauguració van convidar a diversos equips espanyols, com l’Urkirolak de San Sebastián, però per un espectacle com aquell van pensar en convidar els equips de rem de les universitats d'Oxford i Cambridge, que fins llavors mai havien remat fora del seu país. Primer van trucar al doctor Josep Trueta, que encara es trobava a Londres, perquè els ajudés a aconseguir-ho, però l'home no sabia de què li parlaven i al final van enviar al secretari de la Federació Catalana, a Londres - en aquells moments David n'era el president d'aquesta federació - i al final van aconseguir que diguessin que si. El que no sabien era, que els tocaria patir força doncs es donava el cas que els equips anglesos eren tripulacions d'arreu del món, i cada remer venia pel seu compte des del seu propi país. Arribat el dia de la inauguració, l'expectació fou tant impressionant que l'estany va quedar col·lapsat de gent i la caravana de cotxes arribava fins a Cornellà.

Tot i la pista olímpica, el club seguia sent un club d'estiu. El president era en Llorenç Castañer, un home molt diplomàtic, però en aquells moments feia falta un home més llançat per tal de tirar endavant un nou projecte: fer una piscina, però no una piscina qualsevol, sinó una piscina coberta. I la persona indicada per abanderar aquest projecte n'era en Jordi Gimferrer. Va ser un projecte que va comptar amb moltes institucions en contra. El primer que s’hi va oposar fou l'Andreu Agustí, alcalde de Banyoles, però van decidir tirar-ho endavant igualment. És més, li van dir que començarien les obres el dia de la Mare de Déu d'Agost, el dia de Santa Maria, que era com es deia la seva dona. I així va ser, el dia 15 a les 5 del matí començaven les obres de la piscina. Van trobar un arquitecte de Girona, Joaquim Maria de Masramón, de l'Opus, degà dels arquitectes de Girona, que els va dir que els faria la piscina gratuïtament, però amb la condició de que tingues llibertat total d'execució. I la sorpresa d'ells fou quan volia construir la piscina al mig del carrer, on posava la carretera. Però era terreny propietat del Club. El per què? Perquè no passés el mateix que estava passant a la Costa Brava amb el creixement urbanístic desmesurat. Aleshores si es tallava la única via de circumval·lació, possiblement es frenaria (en aquella època hi havia el projecte de construir un edifici de 20 plantes). I una vegada més, per tercera vegada en la història es tornava a tallar la carretera que envolta l'estany. La Caixa de Girona - que era la Caixa de la Diputació - els va deixar els 5 o 6 milions de pessetes que és el que va costar. I els interessos, gracies a l'ajut del mateix director de l'entitat bancària i al diputat de cultura, els van anar pagant amb les subvencions que els donaven.

Aleshores va començar un joc entre el jutge que venia de Girona disposat a parar les obres i els membres de la junta, que no van parar fins que van aconseguir "cubrir aguas". Els van "acribillar amb interdictes" i els membres de la Junta es passaven el dia anant a Girona, normalment al despatx del Governador Civil, ... la piscina no avançava, per culpa dels impediments que els posaven des de Girona, però al final en Pepe Costa "Moltfort's" va tenir una idea brillant. La seva família era amiga del capità general Muñoz Grandes, que era el vicepresident del govern. En Pepe i en Jordi el van trucar a Madrid i van parlar amb el seu secretari a qui li van explicar el motiu pel qual volien entrevistar-se amb el Capità General: que eren un club esportiu que volien fer una piscina, però que no els deixàvem, ... els va dir que no fessin res i que esperessin. El cas es que o bé ell, o el seu secretari, va trucar al Governador Civil ... i es van acabar els problemes.

"A partir del 1960, coincidint amb la puixança esportiva i un cert benestar econòmic de la ciutat, el Club Natació Banyoles fou el promotor de moltes manifestacions culturals, catalanistes i d’avantguarda que s’organitzaren a la ciutat i que eren fruit de les inquietuds artístiques de molts joves de la comarca: cinema, concerts, exposicions, etc" ... Aquells anys, la cultura catalana no tenia cap reconeixement i gràcies a la "cobertura legal" que oferia el Club, i al padrins que tenia, els artistes podien fer les seves actuacions. Es van fer actuacions per tot Banyoles, però les que es feien al club, es duien a terme al gimnàs, com per exemple, amb decoració i escenografia d'en Lluís Güell i de la mà dels actors Martirià Coll i Pep Cruz - molt conegut avui en dia a TV3 - es va "representar" Antigona, de Jean Paul Sartre, i Morts sense sepultura, d'Albert Camús, en una època en què ambdós autors estaven vetats pel règim. Aquest fet va causar una gran commoció en la cultura catalana d'aquells anys, i feia que vingués gent de tot Catalunya. Al Cine Victòria, va actuar un grup tribal de Guinea Equatorial que va ballar danses del seu país. També es va dur a terme el que s'anomenava Cine Club, un cicle de pel·lícules d'Art i Assaig, entre elles una pel·lícula de cinema abstracte, obra del director canadenc Norman McLaren. Es van fer recitals de jazz, amb intèrprets com Tete Montoliu, als que coneixien del Jamboree de Barcelona, i el pianista americà Lou Benet ... Recitals de Cançó Catalana, com el d'en Raimon ...

L'any 1963, a la Pia Almoina, amb col·laboració amb el Centre d'Estudis Comarcals, i organitzat pel grup Presencia 63 – que estava compost per quatre socis del Club: Antoni Mercader, Lluís Güell, Jeroni Moner i Jordi Gimferrer - es va fer la Primera Exposició d'Art Abstracte de Catalunya. Entre els visitants il·lustres van venir: el poeta Joan Brossa, els pintors Antoni Tapies, Modest Cuixart i Joan Joseph Tharrats, l'escultor Moisès Villelia, ... El catàleg de l'exposició va ser presentat per en Joan Brossa. El gran crític d'art, Alexandre Cirici Pellicer – un dels "mal vistos" pel règim i al qual se'l "convidava" a visitar la presó Modelo de Barcelona, cada cop que el dictador visitava la ciutat comtal - va dir que era "la millor exposició de l'any 63 als Països Catalans".

Però si quan la piscina tocava anar dia si i dia també al Govern Civil de Girona, en aquest cas també hi tocava anar per respondre d'algun tipus de "desacato". Hi havia un periodista que es deia Barceló, que era el corresponsal de La Vanguardia, que va fer un article dient que Banyoles era la Capital de la Cultura Catalana. Aquest article el va llegir el Governador Civil, Victor Hellín Sol, i en Jordi va haver d’anar a Girona i allà el van esbroncar pel tema de la manca de l'espanyolisme. Una altra vegada, en una travessia, hi havia una bandera espanyola. Es va posar a ploure i la gent es va voler aixoplugar a sota, però entre tant estira i arronsa al final es va esparracar: o sigui que un altre cop a Girona per "injuries a la bandera". Per primera vegada a la península en un acte oficial es va aixecar la bandera d'Europa al costat de la catalana, no n'hi havien, i la van cosir a mà les filles d'en Tremoleda ... però com sempre, es veu que les estrelles grogues sobre fons blau no van agradar i van acabar a Girona, aquest cop acusats de "antipatriotismo".

Tot aquest "moviment" cultural, va fer que Banyoles respirés un ambient, no ja de catalanisme, sinó d'art i cultura. Una causa directa d'aquest ambient cultural, que s'havia generat gràcies a la iniciativa del club d'aixoplugar tot aquest seguit d'activitats, i que feia de Banyoles un referent dins del País, fou: que al Teatre dels Catòlics, l'any següent, es representés "Cals i ràjols" una obra de Joan Brossa, de caire més bé ateu, que va portar força problemes sobretot pel lloc escollit per fer la representació; que al Victòria, Antoni Tapies representés, com a primícia mundial, la projecció titulada "Fotoscop", un recull de la seva obra, fotografiada per Joaquim Gomis, seguint un guió d'en Joan Prats, que era un gran amic de Tàpies i Miró; que Salvador Dalí, juntament amb la Gal·la, es desplacés a Banyoles, on es va trobar amb en Jordi Gimferrer que li va ensenyar els cartells teatrals d'en Güell; la Gal·la s'interessà per l'obra d'aquest artista i el va voler conèixer, per això van anar a la que n'era la seva casa i a la vegada taller del carrer Sant Martirià on va poder veure la seva obra, i en acabar la visita, la Gal·la li va dir: "Si voleu ser un artista important i reconegut, el primer que heu de fer, és no regalar mai res"; que el claustre del Monestir es fes una exposició de pintura, on hi van aportar obres Modest Cuixart, Joan Miró, Antoni Tàpies, Joan Pons, Antoni Clavé (amic de Joan Picasso), Antonio Saura (aragonès), Manolo Millares (un canari que pintava sobre sacs d'arpillera, i que en Jordi coneixia ja que li proveïen des de la fàbrica de Les Saques) i d'altres, i a través d'en David Moner, es van fer gestions per portar un quadre de Picasso. Es va contactar amb en Jaume Sabartés, poeta català i secretari del pintor, qui va aconseguir que pogués venir a Banyoles una obra seva, "retrat d'una noia" – una néta o filla de l'artista Manolo Hugué, també exiliat a França, amic de Picasso, de l'època que els dos artistes s'estaven a Paris i Ceret. Es va aprofitar per convidar Picasso a venir a Banyoles, però va declinar l'oferta tot dient que mentre el dictador estigués al país ell no el trepitjaria. A l'acte d'inauguració no es va convidar a Victor Hellín Sol, Gobernador Civil de la província, però "escaldat" com estava per la suposada esbroncada que el Capità General Muñoz Grandes li havia donat, després que en Jordi Gimferrer i en Pepe Costa, anessin a Madrid a queixar-se del mal tracte rebut pel club, no perdia de vista tot el que es feia a Banyoles. Un cop va arribar al Monestir hi havia una filera de boy-scouts, els minyons de muntanya, pel mig de la qual va haver de passar. Un cop arribat al seu despatx, trucà al "Frente de Juventudes" de Banyoles, esbroncant-los, primer per no haver estat ells el que estiguessin en formació a l'entrada i segon pel fet d'haver estat rebut per una filera "de independentistas catalanes".

D'aquella iniciativa del club en sorgirien tots el moviments culturals que las anys seixanta es van viure a Banyoles, com la setmana de la Joventut del 1964 i els grups del Tint, ... però això ja es una altra historia.

Bookmark and Share