Articles - Entrevistes

FERNADO CLIMENT. HOMENATJAT D'AQUEST ANY DURANT LA DIADA DE SANT MARTIRIÀ

FERNADO CLIMENT. HOMENATJAT D

Club Natació Banyoles. Revista d'informació al soci
núm.49, desembre 2013, pp.22-23

Com ja va sent habitual en els darrers anys, el Club aprofita la diada de Sant Martirià per retre homenatge a un dels seus socis. I enguany la persona escollida ha estat Fernando Climent Huerta, l'únic soci del Club posseïdor d'una medalla olímpica.
Nascut l'any 1958 a la localitat sevillana de Coria del Rio porta més de quaranta anys vinculat al món del rem. Va començar a practicar aquest esport als 14 anys al Club Nao Victoria de la capital andalusa, on el primer any ja va quedar Campió de Espanya. Des de llavors el seu palmarès esportiu ha estat realment impressionant. A nivell nacional, en Campionats d'Espanya, ha aconseguit deu medalles d'or i onze de plata. A nivell internacional ha participat en més de 250 regates, aconseguint en els disset Campionats del Món on ha pres part, un total de dues medalles d'or, dues de plata i cinc de bronze. Així mateix ha participat en tres Jocs del Mediterrani, on s'ha penjat una medalla de plata i una de bronze, i juntament amb Luís Maria Lasurtegui, el seu company de bot, és l'únic remer espanyol que ha aconseguit una medalla olímpica, en aquest cas la de plata a Los Angeles 84, havent pres part en un total de quatre Jocs Olímpics: Los Ángeles 84, Seül 88, Barcelona 92 i Atlanta 96.
A nivell federatiu porta vint anys al front de la Federación Española de Remo, càrrec pel que va ser escollit l'any 1993, quan era el Director Tècnic de la Federación Andaluza de Remo. Així mateix ha estat durant dotze anys membre de l'executiva del Comité Olímpico Español (COE), i fa dos anys va ser escollit, per unanimitat, President de la Confederación Iberoamicana de Remo
.

En una ciutat com Sevilla, amb una llarga tradició futbolística, on fins i tot hi ha la regata de rem Sevilla-Betis, de la què aquest any s'ha dut a terme la 47a edició, per què vas escollir el rem i no el futbol? Bé, de fet, jo practicava futbol, handbol i atletisme, però de tant travessar el riu quan anava a casa meva, em vaig anar fixant en les embarcacions que passaven i al final em va picar la curiositat i em van venir ganes de pujar en una d'elles. Fou així com vaig començar a practicar el rem, i el primer any ja vaig quedar Campió d'Espanya, de manera que li vaig agafar el gust de seguida, vaig començar a viatjar a altres ciutats espanyoles... i vaig deixar els altres esports de banda.

Del Club Nao Victoria al Real Circulo de Labradores i d'aquí al Club Remo Sevilla des d'on vas fer el salt al Club Natació Banyoles. Feia poc que s'havia creat el Remo Sevilla de la mà de Pedro Abreu. Va ser una època en que hi havien moltes tibantors, ja que al Remo Sevilla, el que era el meu entrenador, en Felipe del Valle, no estava d'acord que anés a Banyoles, que en aquella època hi estava concentrat el bo i millor de tot el rem espanyol. Però la veritat es que les perspectives que hi havia a Banyoles eren impressionants, i fins i tot el mateix Pedro Abreu va venir a parlar amb mi i amb el meu pare, ja que jo llavors ajudava a l'economia familiar. En Pedro va arribar a un acord amb ell i jo vaig poder venir a Banyoles. Vaig deixar de treballar, i a banda de tornar a estudiar, nomes feia allò que més m'agradava: remar.

Però arriba un moment que decideixes deixar de remar. Era una època en que jo tenia l'esperança de formar part de l'equip absolut, però l'entrenador que jo tenia, en Thor Nielssen, sempre em feia anar amb els lleugers. Al final semblava que es podia fer realitat i podria formar part de l'equip que anés al Campionat del Món de 1978, que s’havia de celebrar el setembre a Karapiro (Nova Zelanda). Aquest era el primer pas per dur a terme el somni de qualsevol esportista: anar a uns Jocs Olímpics. Però desprès de competir en el mundial lleuger d'aquell any en Thor no em va convocar i la meva reacció, en veure que el meu somni de ser olímpic s'allunyava, fou la de deixar el rem.

D'Orio a Piediluco, Itàlia, però després tornes a Banyoles, club amb el què vas aconseguir la medalla de plata al JJOO de Los Ángeles 1984. Ja havia deixat de remar i un dia que vaig anar a Orio a veure uns amics, era l'any 1979, em vaig trobar amb en Pedro Abreu. Em va convèncer que tornés a remar, amb el Club de Remo Orio, i m'hi vaig quedar tres anys, remant i donant classes d'educació física en una escola de la població, per tal de treure'm uns diners. Desprès va venir el segrest d'en Pedro, i la Federación Española, que de fet fins llavors depenia d'ell, va entrar en un període bastant dolent. Només van convocar uns quants remers i jo vaig tornar-ne a quedar fora. Fou aleshores quan en Pedro, que ja s'havia desvinculat del tot, va voler ajudar-nos a uns quants (Jesús Gonzàlez, Luis Arteaga y Manolo Vera) i ens va posar en contacte amb el club de Piediluco, a través d'en Thor Nielssen que estava d'entrenador a Itàlia.
Allà vaig estar-hi una temporada, remant i treballant (reparava embarcacions), fins que la federació es va assentar de nou i vaig tornar. D'entrada, com que la temporada ja estava començada, vaig anar al Club Náutico de Sevilla, però com que encara tenia al cap el fet de poder ser olímpic, al final vaig tornar a Banyoles, on era l'únic lloc on hi havia els mitjans per aconseguir-ho. Al mateix temps, com que no tenia cap tipus d'ajuda federativa, i per tal de poder tenir alguns recursos econòmics, vaig posar-me a treballar amb en Joan Collell, ajudant-lo en la reparació de bots.
Per fi, aquell any vaig poder participar en uns Jocs Olímpics i, a més, aconseguir una medalla.

I de nou a Sevilla, al Náutico, on acabes la teva vida com esportista, uns anys després d'haver començat la teva etapa federativa. Després de la medalla, van començar els reconeixements i tot i que en Dick Peeper va fer mans i mànigues buscant-me algun treball a Banyoles, l'Ajuntament de Sevilla em va oferir una feina que no vaig poder refusar. Ja que a part de la possibilitat de poder dirigir una Escola de Rem, que s'estava projectant, podia entrenar el temps que calgués i també estar fora, en concentracions, quan fos necessari. O sigui que em vaig afincar a Sevilla i vaig tornar a remar pel Náutico, on a més m'havien fet soci d'honor.
L'any 1993 em van nomenar President de la Federación Española, en una decisió que vaig haver de prendre en hores, doncs en principi jo no n'era el candidat, però per diferents circumstàncies em vaig trobar en primera línia. I és més, de fet en la reunió on es va prendre la decisió, jo no hi havia de ser, ja que hi estava en representació del que era el meu cap.
Aquella era una època en què esportivament em trobava molt bé, i no tenia aspiracions d'aquest tipus, de manera que tot i la feina que em comportava el nou càrrec, vaig seguir remant, i crec que dec ser l'únic president d'una federació que ha quedat campió del món (1993) essent-ne ja federatiu. I així vaig seguir, combinant la meva feina amb els entrenaments fins el 1996, en què desprès dels Jocs Olímpics d'Atlanta, vaig deixar el rem de competició.

A començaments dels anys noranta tenies el cor dividit entre Sevilla i Banyoles, però al final et vas decidir per Banyoles. Per què?. La veritat és que tot i estar remant pel Náutico de Sevilla, jo em passava quatre o cinc mesos entrenant a Banyoles, on l'any 1984 havia conegut a l'Anna. Ens vam casar l'any 1989 i els primer anys vam viure a Sevilla. Però arrel d'haver estat nomenat President, va començar per a mi una època de viatjar amunt i avall i fou quan ella em va plantejar el tema de venir a viure a Banyoles. I com que de fet jo no parava, em va semblar bé.

Al llarg de la teva vida has rebut moltes distincions esportives, tant de clubs com d'institucions, entre d'altres la medalla d'Andalusia (1994), el premi Andalusia al millor esportista (1989), el trofeu al millor esportista de l'any de l'Asociación Española de Prensa Deportiva (1993) i les medalles de plata i or de la Real Orden del Mérito Deportivo (1993 i 2011). Des de l'any 2011 ets membre de la Orden Olímpica del COE, però a la teva vitrina faltava la del CNB, tot i que l'any 2006, juntament amb els altres 22 olímpics del Club ja t'havien fet un primer reconeixement. De fet a Banyoles i en concret el Club, quan vaig guanyar la medalla ja em van fer un reconeixement. Recordo que la secció de rem i en concret el president de llavors, en Llorenç Castañer, en un sopar que va donar en honor meu, em va regalar un rellotge marca Rolex ... però l'homenatge de l'any 2006 va ser una altre cosa. Va ser un homenatge a tots, on ens vam retrobar companys que feia molts anys que no ens veiem, i fou un acte molt entranyable.
Però el que he rebut ara, és una altra cosa, ja que és a nivell individual, tot i que la veritat és que m'ha agafat per sorpresa, per que d'acord que una medalla marca molt, però crec que hi ha altra gent que també se la mereix, però evidentment que m'alegra que me l'hagin concedit i com dic va ser una sorpresa, però molt agradable, quan l'Àngel Dutras, el president del Club, m'ho va comunicar.

Bookmark and Share