Articles - Entrevistes

DUES VISIONS DELS JOCS DE RIO: EDO MARÉS I ESTHER GUERRERO

DUES VISIONS DELS JOCS DE RIO: EDO MARÉS I ESTHER GUERRERO

Club Natació Banyoles. Revista d'informació al soci
núm.58, desembre 2016, pp.26-28

Per l'Edo aquesta és la seva segona olimpíada mentre que per l'Eshter és la primera. Quan sona el tret de sortida, l'Edo descansa, la seva feina ja està feta. Uns quilòmetres més enllà passa el contrari. Sona el tret de sortida i l'Ester arranca a córrer. Els dos són banyolins i socis del Club. Tots dos van estar a Rio de Janeiro el passat mes d'agost. Tots dos van vestir l'equipament olímpic. Però un d'ells estava, fent servir un símil teatral, darrera el teló, mentre que l'altra estava a l'escenari. Són dues maneres força diferents de viure uns Jocs Olímpics.

L'Edo Marés, de 51 anys, ferrador d'ofici, podríem dir que ve d'una família on es respira l'olimpisme, doncs si bé ell ja va participar als jocs de Barcelona i es va quedar a les portes dels de Londres, el seu germà Jaume va prendre part en els de Barcelona, Atlanta i Sidney. O sigui que per ell no és una novetat i de fet quan li pregunto sobre com es viu la pressió d'uns jocs em contesta dient que anar als Jocs Olímpics és una experiència, és la sensació d'estar en un esdeveniment important, però que en el seu cas després d'haver participat en moltes proves internacionals és una prova més, doncs la pressió és la mateixa, tot i que reconeix que per un atleta, o en el seu cas, per un genet, no és el mateix, ja que ells, com a esportistes és al què aspiren. És la màxima fita a la que poden arribar i per la que lluiten. I això ja ens dóna una pista que la seva participació, tot i anar equipat amb la vestimenta de l'equip espanyol i tenir accés a totes les zones on el seu esport està implicat, no és la d'un esportista i d'aquí que el següent és preguntar-li de quina manera forma part de la família olímpica. I la seva resposta és molt concreta «ferrant cavalls». I suposo que l'expressió de la meva cara fa que afegeixi «la meva feina és amb els cavalls que participen en les proves d'equitació» tot i que puntualitza que el seu compromís «és privat amb els genets, de la mateixa manera que ho és l'entrenador, i només al darrer moment passo a formar part de la federació». I és que com ens explica, un any abans de la competició estava ferrant un 80% dels cavalls seleccionats per Rio en l'especialitat de doma, una especialitat, en la què reconeix que es valora més la feina del ferrador, ja que és una disciplina molt acurada, amb uns moviments molt precisos, i és on un professional com ell pot afinar les ferradures per tal d'aconseguir en un moviment concret les dècimes necessàries per guanyar.

Aquest seguiment dels animals, que el duu a desplaçar-se allà on estan els cavalls, ?en aquesta ocasió tenia cavalls a Espanya, Dinamarca i Alemanya?, fa que quan s'és seleccionat per representar a Espanya siguin els propis genets que demanin que sigui ell qui els acompanyi fins el final.

És així com un mes abans de la celebració de les proves l'Edo es va traslladar a Alemanya on els 8 o 9 cavalls seleccionats, estaven concentrats i on es van ferrar. D'ells se'n van haver d’escollir cinc, comptant el de reserva, que van ser els que van viatjar cap al Brasil on van arribar 10 dies abans de la competició. Un cop allà, segueix explicant l'Edo, tant ell com el fisioterapeuta i un entrenador, es van allotjar a Copacabana, i no a la Vila Olímpica com la resta, cosa que en principi diu que li va agradar més, ja que els donava més llibertat de moviments, tot i que en contrapartida tenien el problema del desplaçament que en alguns moments, tot i no estar molt lluny, els podia portar fins a tres hores.

Els tres primers dies, van ser d'aclimatació, no per ells, sinó pels cavalls, ja que amb el canvi d'horari i un viatge tant llarg els animals arriben força malament, però a partir del quart ja van començar a entrenar i aquí començava la feina de l'Edo, mirant i valorant si s'havia de canviar alguna cosa. Una feina que no tant sols la duia a terme amb els que participarien en la prova de doma, sinó que juntament amb un altre ferrador, es van haver de fer càrrec també de l'equip de salts i del cavall que participava al què ell anomena «complert», una prova que consisteix en tres modalitats juntes: doma, salt i un recorregut amb salts fixes.

Són uns dies d'una forta pressió per tal de que els cavalls estiguin a punt fins que arriba el moment de la competició, que és quan l'Edo es relaxa ja que com diu «la meva feina, al moment de començar la prova ja està feta, i aleshores la pressió passa al genet».

Un cas totalment diferent del de l'Esther Guerrero, doncs quan comença la prova és quan realment pateix la pressió.

L'Esther, de 26 anys, va començar a practicar l'atletisme amb 7 anys, i fins a complir el 22 va anar assolint bons resultats tant a nivell català com estatal. Va ser a partir de llavors, que un canvi d'entrenador la va dur a fer canvis en la seva manera de veure aquest esport i va començar a dedicar-s’hi de ple, de manera que als 24 anys ja va arribar a disputar les primeres proves internacionals, un fet que la va dur l'any 2015, amb 25 anys, —l'any que va quedar campiona d'Espanya d'estiu i de hivern—, a participar al Campionat d'Europa de seleccions i al campionat del Món. Fites totes elles que va repetir l'any següent.

Va ser aquell juliol de l'any 2015 quan realment va canviar el futur de l'Esther, en el moment d'assolir la marca que li obria les portes a poder participar en els JJOO. Ha passat poc més d'un any i com diu la mateixa Esther «Fins llavors ningú s'havia fixat en mi. Ni patrocinadors, ni mitjans, ni recolzament de la federació... i a partir d'aquell moment la cosa va canviar. La federació comença a fixar-se en mi: començo a passar revisions mèdiques, em fan un seguiment...» i és que s'ha de reconèixer que va ser una marca que va aconseguir per si sola, sense el recolzament de cap estament. I per aquest motiu, per aquesta podríem dir «ascensió meteòrica» és pel què reconeix que «encara no en sóc conscient,... en un període d'un any he fet el canvi,... des de que vaig fer la marca tant sols ha passat un any. No és com altres esportistes que fan un període de quatre anys de preparació».

D'aquí que com qui diu, sense pair-ho, es va trobar a dos mesos de marxar cap a Rio amb un seguit de sentiments, barreja entre felicitat i neguit: «els últims dos mesos els vaig gaudir molt a nivell esportiu, em trobava bé entrenant, veia que podia arribar,... però d'altra banda tenia l'angoixa de poder lesionar-me, ... i no poder-hi anar. Però pressió cap, ja que vaig seguir amb la meva vida normal i no vaig canviar res de la meva rutina».

I com l'Edo, va arribar a Brasil amb prou de temps per aclimatar-se. Va arribar 12 dies abans de la seva prova i com ella mateix reconeix li va anar molt bé ja que va poder veure altres competicions, altres esports i «i això et carrega d'energia». Però a diferència de l'Edo, ella sí que s'allotja a la Vila Olímpica, fet que recorda com una gran experiència «un cop allà no ets conscient de tot,... estàs en una bombolla,... convius amb altres esportistes que fa anys que veus per la tele... i allà fan el mateix que tu, viuen al mateix lloc,... els veus com es concentren, el que mengen,.... i tu ets un més. Ets com ells». Després arriba el dia de la inauguració «sis hores de preparació,... una hora fent cua per entrar a Maracanà,... dos minuts desfilant,... i s'ha acabat», fins que per fi, ara sí, arriba el dia de la prova, un dia que segons ens explica no li va afectar molt: vaig passar més nervis els 12 dies abans, veient com els altres competien i a mi no m'arribava l'hora. Però aquell dia no tenia cap pressió. No tenia res a perdre. En general la vaig viure com una prova més».

Però si bé les hores i minuts previs al tret de sortida el va viure tranquil·lament la cosa va canviar quan va començar a córrer: «la cursa la vaig córrer totalment desconcentrada. Surto,... elles van lentes i això em trenca els esquemes. Corro els 2 minuts pensant què passa, com es que no vénen, em falten 30 metres i no em passa ningú,...». D'aquí que reconeix que quan va traspassar la línia de meta no estava gens contenta: «em trobava molt bé físicament i m'agradaria més haver arribat l'última i aconseguir batre la meva marca, que no anar tota l'estona primera», ja que de fet aquest era el seu objectiu: baixar del 2'1''. I en no aconseguir-ho la feia sentir malament i més tenint present que «no em quedava cap més prova aquest any per treure'm el mal gust...».

I si bé, la seva gesta d'anar quasi bé tota la cursa en primer lloc, des de la llunyania la vam seguir amb un «ai» al cor, ella no en va ser conscient fins que no va baixar de l'avió que la va tornar, va ser llavors «quan torno a Banyoles, parlo amb la gent i em diuen "m'has fet saltar la llàgrima", i coses per l'estil, és quan realment veig que el que havia fet...».

Per això reconeix que «ara, vist amb perspectiva, elles tenien molt de rodatge... i jo porto tant sols un any i el que em van donar aquells dos minuts d'anar al davant no m'ho hagués donat una altra cosa... era una desconeguda i ara tinc recursos darrera, tinc gent que m'ha posat l'ull a sobre, Ara tinc tots els ajuts possibles i sóc la única mig fondista espanyola que ho té, perquè aquests quatre anys em pugui preparar».

I esperem que d’aquí quatre anys la tornem a veure córrer i ens torni a fer saltar les llàgrimes, de la mateixa manera que esperem veure a l'Edo abraçat a alguns del seus genets, ja que si bé ell no surt als mitjans ?tot i que segons em va confessar la gent que el coneix el va veure per televisió durant les proves, ja fos a les grades o ja fos abraçat a algun dels genets? el que sí que està clar és que a les seves mans estan els millors genets de l'estat i si algun d'ells es penja el metall al coll es bona part es gràcies a ell.

Bookmark and Share