Artículos - Entrevistas

60.000 KILÒMETRES I 40 PAÏSOS EN BICICLETA

60.000 KILÒMETRES I 40 PAÏSOS EN BICICLETA

CNB. Revista d'informació al soci. Club Natació Banyoles
núm.74, abril 2022, pp.19-23.

Feia temps que tenia ganes de parlar amb l'Anna Viñolas Massegur (1974) i en Jordi Carbonés Cabrera (1969). Aquest tàndem (i permeteu-me que faci servir una paraula de l'argot ciclista) al llarg dels darrers 20 anys ha pedalat més de 60.000 kilòmetres, visitant a una quarantena de països. L'Anna, una promesa de la natació
Vaig conèixer l'Anna l'any 1994 a la piscina del Club Natació Banyoles, quan jo feia un curset de natació i ella va venir a reforçar la plantilla d'entrenadors de natació. Hauria de passar una dècada perquè tornéssim a coincidir, però en un àmbit força diferent. Ella va ser una de les primeres persones que em va fer costat formant part de la candidatura que em va dur a la presidència del Club.
L'Anna era una jove a qui ja amb 10 anys se li havia pronosticat un bon futur com a nedadora. L'Ajuntament de Fontcoberta deia llavors que "malgrat els seus deu anys, ja té un historial que esperem que la seva joventut el faci créixer", un pronòstic que va ser força encertat perquè amb els anys, a banda de ser escollida el 1987 la Millor Esportista Femenina de Banyoles i Comarca dins la Setmana de l'Esport, aconseguiria pujar al podi en força ocasions. I no tan sols en l’àmbit autonòmic, sinó també en l'estatal. Però per a aconseguir-ho es necessita molta disciplina, la mateixa que va demostrar el 1997 quan va assolir un dels objectius més cobejats per als nedadors de tot el món: la travessia de l'estret de Gibraltar.
Aquesta disciplina aconseguida any rere any, amb hores i hores d'entrenament, la va dur a desitjar noves aventures, ara ja fora del món de la natació. Però no sabia com encarar-ho, fins que finalment va trobar el fil a seguir. Aquest va ser fer el Camí de Santiago en bicicleta. Una experiència que la va deixar tan satisfeta, que l'any següent va fer una nova ruta ciclista, aquest cop per terres de Navarra. Eren sortides en les que sempre anava acompanyada, però al tercer any es va quedar sola i va ser quan va decidir fer-ho en solitari. Qui la va animar força va ser en Jordi, tot i que ho va fer d'amagat de la seva mare, la qual creia que hi anava amb una amiga. No va ser així, ja que durant tot un mes va recórrer Itàlia amb motxilla, sola, fent un Interrail. Va ser una experiència de la qual en guarda molts bons records, tret de l'angoixa que experimentava cada cop que els joves italians s'adonaven que viatjava sola.
L’any 2013 es va atrevir a fer un mes tota sola amb bicicleta per França per conèixer Normandia, Bretanya i País del Loire i li va quedar clar que prefereix fer els viatges acompanyada, ja que tot es gaudeix doblement si es comparteix amb una persona que té els mateixos interessos i gaudeix de la mateixa passió de veure paisatges nous i conèixer noves cultures.

En Jordi, un viatger solitari
Pel que fa a l'altre 50% del tàndem, he de dir que la meva coneixença d'en Jordi va ser una mica més tardana, a finals de 1998 en una de les primeres reunions que diversos socis del Club vàrem dur a terme per a la creació de l'Associació d'Amics de l'Aventura. Es tracta d’una associació que, com deien els seus estatuts, tenia entre els seus objectius "agrupar a totes aquelles persones que, practicants de diferents esports tenen com a vincle comú l’aventura". I és que en Jordi, de la mateixa manera que l'Anna, ha estat una persona vinculada al Club des de sempre, tot i que al ser atleta en lloc d’un nedador i no formar part d'un equip, això l'ha dut a ser més individualista. Amb 19 anys va fer la seva primera escapada, en bicicleta, i com l'Anna també acompanyat. En aquesta primera experiència van recórrer Cantabria i Astúries, un recorregut que a l'any següent varen completar pedalant per Galicia. I, de la mateixa manera que li va passar a l'Anna, al tercer any es va quedar sense company d'aventura i va ser quan va decidir intentar-ho en solitari fent un recorregut que el va dur des de Galicia fins a Extremadura passant per Portugal. A partir de llavors, ja que com ell mateix reconeix "ja vaig perdre la por", es va dedicar a fer diversos viatges en solitari: Argentina des del nord fins a Ushuaia, al sud amb motxilla i, després, vindrien Alemanya, Turquia i Escòcia amb bicicleta. Aquests viatges que li van fer veure que "viatjar sol fa que t'apropis més a la gent, ja que el fet d'anar bicicleta fa que no et vegin com un perill".

Pedalant pels cinc continents
En aquest temps de viatges en solitari va ser quan va conèixer a l'Anna i, tot i que encara va estar dos anys viatjant sol, finalment el 2001 van fer la seva primera sortida conjunta i el país escollit va ser Dinamarca.
A partir d'aquest moment és quan te n'adones que Anna-Jordi o Jordi-Anna formen un tàndem perfecte. Les frases les comença un i l'altre les acaba. Les experiències les expliquen els dos a la vegada, però sense trepitjar-se en cap moment, de tal manera que sembla que estiguin llegint un guió cinematogràfic.
D'aquell primer viatge conjunt, amb un material força precari, recorden que van passar força fred i els va ploure molt. No menjaven res calent i dormien a la intempèrie perquè no es podien permetre pagar un càmping (ella encara era estudiant). Van dormir en boscos, platges, cementiris... I sempre enyorant el menjar casolà. Van passar de viatjar en solitari a fer-ho en conjunt. Com a parella, feia un temps que sortien, però no vivien junts i aquella experiència requeria conviure 24 hores seguides durant un mes i això no els posava les coses fàcils. A més, cal afegir que l'Anna no estava acostumada a anar amb els peus fixats als pedals, de manera que quan havien de parar, per exemple en un semàfor, el contrapès de les alforges i el fet de no pensar que havia de fer un petit gir per deslliurar els peus dels pedals, feia que acabés a terra.
Però sembla ser que ho van superar força bé, perquè des de llavors han pedalejat pels cinc continents. A Amèrica han recorregut el Canadà i Estats Units i, en aquest darrer cas, en set ocasions diferents pedalant per Alaska, Califòrnia, la mítica ruta 66que va de la costa est a la oest o la ruta 61 (també coneguda com la ruta del blues que travessa el país de nord a sud, des de Chicago a Nova Orleans, seguint el riu Mississipí). També han pedalat per Madagascar (Àfrica), Nova Zelanda (Oceania), Japó, Jordània, Síria, Sinaí (Egipte) i Vietnam (tot ells a l'Àsia) i, evidentment, per Europa: Bulgària, Finlàndia, Rússia, Sèrbia, Bòsnia-Herzegovina, Croàcia, Eslovènia, Itàlia, França, Portugal, Turquia, Espanya, Islàndia... i així fins a arribar a la vintena de països.

Anècdotes, curiositats...
Evidentment, després de 20 anys anant amunt i avall, són moltes les anècdotes que tenen per explicar. A Jordània, per exemple, no entenien que si l'Anna era la dona d'en Jordi, que feia allà i perquè no estava a casa. Per això deduïen que seria una amiga, però no la seva dona, i aleshores intentaven lligar amb ella. Per la seva banda en Jordi recorda un viatge que el va dur a tocar del Kurdistan, on el van acollir uns homes que hi havia en una benzinera i que el van fer entrar a la casa. Però abans d'anar a dormir li varen donar una escopeta carregada per si de cas s'havia de defensar dels veïns kurds, amb qui estaven a matar.
Més que una anècdota, però sí com una curiositat, és el record que els va quedar quan varen arribar a Potocari (Bòsnia Herzegovina) on varen ensopegar amb l'aniversari de la matança de Srebrenica. Es varen assassinar 8.000 persones d'ètnia bòsnia musulmana, la gran majoria barons, amb l'objectiu d'aconseguir la neteja ètnica de la ciutat. Aquell dia van ser testimonis d'un seguit de camions que transportaven en taüts tots els cossos que s'havien trobat al llarg del darrer any, per tal de donar-los sepultura al Memorial Centre Potocari.
Aquest és el tarannà quan viatgen: deixar-se portar i anar descobrint els llocs per on passen, de manera que com qui diu no saben on arribaran la nit següent. I tot i que no acostumen a fer turisme, ja que els agrada molt més la natura, no defugen de visitar coses concretes que els hi crida l'atenció. Per exemple, la casa natal de Hemingway a Illinois o la Casa Farnsworth, una casa de vidre projectada per l'arquitecte Mies van der Rohe, a Plano, a l'oest de Chicago. També el museu d'Orsay a París, l'avinguda dels Baobabs a Madagascar, la presó d'Alcatraz i la llibreria on publicaven els escriptors de la Beat Generation, com Jack Kerouak, Allen Ginsberg o William Burrough a San Francisco i o els "pedregots" que s'aixequen al mig de la badia de Ha-Long a Vietnam.

Un dia qualsevol
Per norma general, el que els agrada és la improvisació: aixecar-se al matí i no saber on arribaran aquell dia, "doncs pot anar molt bé, però sempre hi ha factors com el vent, la pluja, problemes mecànics... que et poden fer anar tard". I aquesta incertesa comença de bon matí, ja que depenent del lloc on han passat la nit, el dia comença d'una manera o altra. Si és un lloc agradable, com pot ser un paratge al mig del bosc o un càmping, i tenen quelcom per menjar (per això ho han d’haver comprat el dia abans), esmorzen, estenen la tenda i si hi ha humitat esperen a que s’assequi. I, si no és el cas o bé no tenen res per menjar, aleshores endrecen tots els estris a les alforges i pedalen fins trobar un poble on, o bé compren quelcom, o bé esmorzen en algun establiment. Això últim fora d'Europa ja no és tan fàcil i aleshores "has d’anar més en compte i sempre has de dur menjar de reserva. Per exemple, en el cas d’Amèrica, podem pedalar 100 kilòmetres sense trobar res de res".
I parlant, del menjar, és on més han evolucionat. Els primes deu anys tot el que menjaven era fred i va ser en el viatge a Islàndia on es varen adonar del que podria representar menjar calent. Els càmpings estaven molt ben equipats amb cuines comunitàries, però ells tan sols se les miraven "i ens dèiem que si haguéssim portat estris de cuina podríem escalfar el menjar enlloc de menjar pa amb formatge". El mateix els va passar al Japó on "tant als càmpings com a les benzineres hi havia microones i aleshores compràvem menjars deshidratats i altres coses que podien escalfar". Però no va ser fins al 2011, al viatge que van fer al Canadà, que varen van per primer cop amb els estris de cuina. I a partir de llavors ja mengen calent.
Seguint amb el dia a dia, van parant on veuen quelcom que els atrau fins arribar al migdia, moment en què paren per dinar. És un àpat força lleuger, ja que després han de seguir pedalant. I així van fent, pedalant, parant... fins que comença a fosquejar, moment en què ja pensen en passar la nit. Acostumen a anar a dormir força aviat, ja que no duen cap tipus il·luminació tret dels frontals. Per això no s'entretenen molt buscant un lloc. Si arriben a algun poble on hi ha un càmping, perfecte, però si no és així no els preocupa muntar la tenda en un bosc i així estar en contacte amb la natura.

Entrebancs i perills
Al llarg de tots aquests anys són moltes les anècdotes i experiències per les quals han passat. A l'Anna sempre li quedarà en la memòria la vegada que li van robar la bicicleta, amb tot l'equipatge, la documentació i, el que és pitjor, amb el bitllet d'avió de tornada en uns anys que encara no s'empraven sistemes digitals. Recorda que estaven a Modesto (Califòrnia). Van parar, van recolzar la bici en una paret per fer una fotografia i la va perdre de vista no més d'un minut i quan se'n va adonar ja no hi era. L'ensurt va ser indescriptible. Corrents amunt i avall buscant-la, amb una desesperació que ratllava la histèria. En aquell moment va passar un pickup de la policia, amb el sherif de la població, que en aquest cas era una dona. La va veure plorant i amb un atac d'angoixa que gairebé bé no li permetia ni explicar el que li passava. Finalment, quan ho va entendre, va agafar l'emissora i va manar posar controls a totes les sortides de la ciutat. I en 20 minuts varen localitzar un mexicà muntat amb la bicicleta. Quan en Jordi hi va arribar, ja que no va deixar anar-hi a l’Anna perquè seguia amb l'atac de nervis, ja el tenien al terra i ben emmanillat amb la bicicleta al costat.
Però va ser un fet aïllat, per això no han defugit de tornar-hi i de fet els encanta viatjar pels Estats Units: "és un país ple de contrasts on encara es conserva l'essència americana. És molt fàcil de recórrer i, fins i tot, si vols entrar amb la bicicleta en un hotel no hi ha problema. L'únic inconvenient són les distàncies, ja que passes kilòmetres i kilòmetres sense trobar-te res, però per sort els cartells t’ho indiquen i t’ avisen que et proveeixis".
I si bé amb les persones, tret d'aquest cas comentat, no hi han tingut cap problema, no passa el mateix amb els animals. "A priori sembla que no fan res, però no per això et quedes tranquil". Al Canadà han topat amb ossos, a Alaska, amb ants (alces) amb àmplies banyes, als Estats Units amb enormes bisons que els rodejaven la tenda al mig d'un prat... Al Japó, estant acampats als peus del Mont Fuji, van viure la seva pròpia pel·lícula de por quan un grup de micos, atrets per l'olor del menjar, s'hi varen començar apropar saltant d'arbre en arbre i emetent uns crits esfereïdors que ells arraulits dins la tenda van suportar com van poder. A Istanbul en Jordi va ser perseguit per una gossada salvatge, de la qual se'n va lliurar pedalant el més fort que podia fins que els gossos es varen cansar de perseguir-lo. A Madagascar, les serps se'ls posaven dins les sabates, tot i que això no era res comparat amb les que hi havia a Jordània. Allà un policia fronterer, en veure que dormien al terra, ja els va avisar que no ho fessin i que si ho feien que busquessin unes construccions que hi havia amb una mena de pis on assecaven el blat. I sort de l'avís, per que en un moment que en Jordi va aixecar una pedra, li va sortir de sota una serp que es va posar ben dreta. Després es va assabentar que si li arriba a mossegar no haguessin pogut fer res, ja que el seu verí era mortal. I evidentment mosquits. A qualsevol lloc prop de l'aigua són un malson però sobre tot a Finlàndia, Rússia i Plano (Illinois), llocs en que "quan sortíem de la tenda ens havíem de vestir ràpidament i començar a moure'ns perquè si no ens picaven".
Però al perill al qual li tenen més por és als cotxes, i de fet, l’única vegada que han patit un accident ha estat per culpa d'un vehicle. Va ser a Madagascar on una camioneta va fer caure a l'Anna de la bicicleta, provocant-li una ferida en un colze que després se li va infectar i va estar gairebé tot el mes així fins que va arribar a casa. A Rússia ja no van esperar a tenir un accident i varen marxar de seguida del país per culpa del trànsit. I, generalitzant, tenen molt clar que a tots els països musulmans el trànsit és caòtic i a les bicicletes les tenen mal vistes, "ja que si vas en bici és per que ets pobre".

La Covid-19
Acostumats com estan a viatjar amb plena llibertat m'encuriosia saber com els va afectar la pandèmia de la Covid-19, ja que la mobilitat no era precisament una de les coses amb les quals es podia comptar. Però sembla ser que a ells no els va afectar i, contràriament i això és el que m'agrada d'ells, hi veuen la part positiva. En aquest cas, com diuen, "la pandèmia ens ha anat bé, ja que si no fos per les limitacions de moviments no haguessin vist el que hem vist perquè sempre anàvem lluny". Va ser que gràcies a això, que varen fer un recorregut que els va dur des al Pirineu Aragonès, passant pel País Basc, Galicia i Portugal, on pràcticament estaven sols, fins a Sevilla.
Encara que no era la primera vegada que visitaven un país amb tanta poca gent, ja que em comenten que l'any 2005 quan varen anar a la part egípcia del Sinaí, s'havia produït un atemptat a la ciutat de Sharm el-Sheij, a tocar del mar Roig amb gairebé un centenar de morts. Arrel d'això tots els europeus van marxar i ells van ser dels pocs que varen atrevir-se a anar-hi. Els hotelers feien el possible per que dormissin en els seus establiments perquè els tenien buits.
Però, seguint amb la pandèmia, el 2021 van fer una altra cosa que fins llavors no havien experimentat mai: sortir i arribar a casa pedalant, sense haver d’agafar cap transport en un recorregut que els va dur per Franca, Suïssa i Alemanya, una experiència que només havien experimentat en part l'any 2017 quan es van proposar arribar pedalant a Banyoles. Per fer-ho varen sortir de Sofia (Bulgària) creuant els Balcans i passant per Sèrbia, Bòsnia-Herzegovina, Croàcia, Eslovènia, Itàlia i França fins a arribar a Banyoles.

Projectes de futur
I, ja per acabar, tan sols em faltava saber què n'han tret de tots aquests viatges i, evidentment, quins projectes tenen en un futur. Sobre la pregunta de què els han aportat tots aquests viatges (paisatge i cultura a banda), coincideixen tots dos a dir que els ha servit per trencar amb molts estereotips. A Jordània van poder adonar-se de com n’era realment la cultura musulmana d’acollidora. Al Vietnam, país que ells creien que era el paradís per les bicicletes, se'n van adonar que no ho era com es pensaven. Tothom anava en moto o en cotxe. En canvi, en bicicleta només hi anaven els pobres. Per això no comprenien que algú que tingués cotxe anés en bicicleta tal i com ho feien ells dos.
I el secret d'aquest contacte amb la gent rau, diuen, en què "com que no fem rutes turístiques, quan ens trobem amb gent del país ens acullen d’una manera diferent", i d'aquesta manera poden conviure i veure el país des d'un prisma diferent. Però el fet de viatjar per zones més despoblades també els ha dut a trobar-se cara a cara amb realitats com les viscudes quan varen resseguir el Mississipí, en època de la presidència de Donald Trump, on es varen trobar amb barriades en què hi havia unes marcadíssimes diferències entre blancs i negres.
Pel que fa a projectes, tenen pendent Sud Amèrica, i en concret els hi agradaria fer el Salar de Bolívia, però el principal problema és que l'estiu d'aquí és l'hivern d'allà i el que no volen és passar fred perquè aleshores no gaudeixen del viatge. Un altre projecte seria anar a la Columbia Britànica, on hi viuen dos canadencs que havien estat socis del Club Natació Banyoles i amb qui van fer amistat quan estaven aquí. La idea seria anar a Calgary i des d'allà recórrer la Columbia Britànica i els estats de Washington i Califòrnia. I l'altre projecte que tenen en ment és un que els duria per Istanbul, Gallipoli, Grècia , Macedònia i Albània, des d'on embarcarien al port de Durrës en un ferrí que els duria a Bari (Itàlia), acabant el viatge a Nàpols.
En fi, que haurem d’esperar uns mesos per saber si viatjaran a la part més occidental del Canadà o, per contra, ho faran a l'extrem sud-est d'Europa.

Bookmark and Share