Articles - Entrevistes

25 ANYS DESPRÉS

25 ANYS DESPRÉS

CNB Revista d'informació al soci
núm.61, desembre 2017, pp.16-17.

Aquell matí del dia 2 d'agost de 1992, el públic assegut a la grada que en motiu de les proves de rem dels JJOO de Barcelona s'havien instal·lat a la zona de Lió, tot just davant la línia d'arribada, varen vibrar com mai ho havien fet, ja que acabaven de presenciar la que està considerada com una de les millors finals olímpiques en la història d'aquest esport, la final del «dos con», i encara es preguntaven què havia passat, com era que un bot pràcticament desconegut, que al llarg del primers 1.500 metres no havia inquietat a cap dels equips capdavanters, de cop i volta, en els darrers 200 metres, com qui diu havia sortit del no res per tal d'aconseguir allò que ningú s'esperava: desbancar als fins llavors virtuals guanyadors, una de les grans tripulacions de la història del rem, els germans Carmine (1962) i Giuseppe Abbagnale (1959) i Giuseppe Di Capua (1958) al timó, campions olímpics a Los Angeles 1984 i Seül 1988 i set vegades campions del món.
I tot just 25 anys desprès, el passat dimecres 2 d'agost a les 9 del matí aterrava a l'aeroport de Barcelona, provinent de Londres, un avió que entre els seus passatgers duia als que ho varen fer possible: els germans Jonathan «Jonny» (1969) i Gregori «Greg» (1972) Searle i el timoner Garry Herbert (1969), juntament amb el que n'era el seu entrenador, l'Steve Gunn, i el psicòleg de l'equip, en Brian Miller. Unes hores després, aparcaven davant del Club Natació Banyoles, on els esperaven l'Àngel Dutras, vicepresident de Club, i Xavi Boix, membre de la secció de rem, a qui sincerament li he d'agrair l'ajuda prestada per dur a terme aquesta entrevista.
Va ser un viatge que havien programant feia temps, doncs si bé han passat molts anys des de llavors i tot i que en Brian viu a Austràlia, un cop a l'any es troben per dinar a Londres, però aquest any va ser en Jonny qui va dir que «ja que ens hem de trobar per dinar, tant per tant agafem un vol i anem a Banyoles». Una proposta que va estar acceptada per tots ells.
Després de les paraules de benvinguda i després de fotografiar-se davant el panell que commemora aquella fita olímpica, tot lluint les medalles que tant justament havien guanyat ara fa 25 anys, es va dur a terme un breu acte protocol·lari de lliurament d'obsequis, així com el de signar el llibre d'honor del Club, al que va seguir un dinar informal a la terrassa del Club, moment en que vaig aprofitar per fer-los aquesta breu entrevista. Una entrevista en la que el que durà la veu cantant serà en Jonny, davant l'atenta mirada dels seus companys, que normalment aniran assentit, tret dels moments en que els records i les emocions els fa parlar a tots a la vegada.
Els dos germans varen ser alumnes del Hampton School, on varen prendre contacte per primera vegada amb l'Steve Gunn i amb el rem, però des de quan comenceu a competir junts?: «va ser l'any 1990 en que vàrem quedar quarts, amb un vuit, en el campionat del món, i va ser una pena, ja que qualsevol altre any hauríem quedat tercers, però aquell any va ser el darrer any que la República Democràtica Alemanya (RDA) competia com a país, i varen ser ells els que varen fer el bronze. Però l'any següent ja vàrem quedar tercers».

I quan comenceu a remar amb el 2+?. «La primera vegada va ser el 1992, a Colònia, on vàrem quedar tercers, però amb un altre timoner».
I el mes d'abril de 1992 a Nothingham, en les proves classificatòries, aconseguiu guanyar a Steven Redgrave, medalla d'or als JJOO de Los Angeles i Seul, i Matthew Pinsent. «La veritat es que per nosaltres va ser un moment molt important ja que ningú els guanyava».
A partir d'aquell moment l'Steve Gunn us agafa sota el seu paraigües, però en aquella prova en Jonny s'havia trencat una costella, una lesió que va fer que en la regata de Lucerna quedessin quarts. I desprès en el camp d'entrenament que vàreu fer a Àustria, en la primera pressa de temps el vostre bot va ser el més lent dels bots britànics en relació als temps previstos per la federació. La veritat es que semblava que no teníeu un bon futur. «Era part de l'entrenament d'altura i no tenia més importància. El problema era que dins l'equip anglès, nosaltres tres juntament amb l'entrenador, fèiem un bloc a part, amb programes d'entrenament diferents, cosa que no estava molt ben acceptat i creava una certa fricció dintre de l'equip, sobre tot per part de la directiva... però evidentment quan al final varen veure els resultats aleshores tothom va estar molt content. Eren uns moments molt complicats ja que havia entrat com a entrenador en.Jurgen Grobler (1946), que portava el sistema d'entrenament de l'antiga RDA, que consistia en entrenaments molt llargs a baixa intensitat, mentre que nosaltres veníem d'un cercle londinenc, on hi havia molts estudiants, i on es feia tot el contrari, entrenaments de menys durada de temps però amb més intensitat. Eren dos sistemes que es tenien que compaginar i que si bé va costar al final va donar els seus resultats».
Però centrem-nos en aquell dia del mes d'agost de 1992 i en aquella prova que, segons diuen, és una de les millors finals de la història dels JJOO. Hi esteu d'acord?. [Es posen a riure i evidentment diuen que estant totalment d'acord].
Al final sí que sembla que va ser així, però al començament no crec que ho veiéssiu tant clar. Una mala sortida?. «Nosaltres sabíem que la sortida no era la nostra millor qualitat, a diferencia de l'arribada que sí que ho era, d'aquí que entre la copa del món de Lucerna i Banyoles, ho varen voler treballar de valent i de fet aquella sortida no va estar malament, ja que fins els 500 metres varen estar relativament a prop dels germans Abbagnale. Menys d'un bot de diferència. Per tant la sortida en sí mateix, podem dir que va estar bé. Les 10 o 15 primeres palades bé i en general fins els 500 metres força bé».
Però als 1000 metres, els italians us duien 4 segons i mig. Anàveu per darrera d'ells i del bot d'en Dimitru Popescu i en Nicolai Taga I Dumitru Raducan, de Romania. «A veure, als 1000 metres nosaltres ens vàrem trobar que estàvem fent el que havíem de fer. Remar a 38 – 39 palades per minut, que és el que podíem fer i és el que teníem previst fer. Sabíem que ho fèiem bé i fins i tot sabíem que anàvem rapits, però tot i així els italians se'ns escapaven... va ser llavors quan en Garry va pensar que allò s'estava complicant, que fèiem el que podíem fer, fèiem el que teníem que fer, i els italians se n'anaven».
I suposo que en aquest punt va ser quan vàreu començar a reaccionar. «De fet, nosaltres als 1250 metres teníem previst fer una sèrie dins la mateixa regata. Sabíem que els italians ens tenien ben estudiats, però nosaltres també a ells i sabíem que als 1250 se'n anirien i que a partir d'aquell moment aguantarien. I així va ser. Ells van fer el que estava previst i nosaltres vàrem fer dos series seguides de 10. Vàrem sobrepassar les 40 palades per minut i amb això vàrem evitar que els italians ens traguessin més avantatge».
Sí, però als 200 metres finals, vàreu venir del darrera i vàreu aconseguir allò que ningú s'esperava: desbancar als virtuals guanyadors, guanyar al bot italià. Que va passar?. «Des de ben joves al nostre club estàvem acostumats a pujar el ritme als darrers 200 o 250 metres, per tant en aquell moment per nosaltres va ser una cosa molt natural. No vàrem fer res d'especial, però el que sí que recordo (i això ho diuen a tall de broma) és que quan fèiem els darrers metres, estaven les canadenques del 8+ al pontó d'arribada esperant per rebre les medalles i totes es varen posar a animar en Garry, doncs era molt popular entre les canadenques».
Es veritat que va ser el vostre timoner qui us va fer reaccionar? Que us va dir per que tinguéssiu aquella reacció que ningú s'esperava?. «La veritat és que no recordo “que” ens deia en Garry però recordo “com” ens ho deia i amb la claredat amb que ens deia que podíem guanyar aquella prova. Recordo la confiança que em va generar les seves paraules. Però en general el fet de que això funciones va ser el resultat d'un equip de cinc persones que realment varen treballar molt, de manera molt unida, amb un objectiu molt clar: guanyar aquesta regata. Això ens va generar una gran confiança en nosaltres mateixos, una manera de fer, que quan va arribar el moment de la veritat, va fer que en Garry ens sabés transmetre allò que el psicòleg i l'entrenador li havien transmès» [cal a dir, que en un to més distès, una estona més tard, mentre el dos germans i en Garry estaven a l’aigua, l’Steve, el seu entrenador, comenta que tots ells tenien clar que podien guanyar l’or, i que per això. i només per això, van remar a Banyoles el 1992].
Desprès de les abraçades, una altra imatge que va donar la volta al món i que s'ha convertit en un clàssic de la història olímpica britànica es quan en Garry no es pot aguantar i en sonar l'himne esclata a plorar. «De fet va haver-hi molta més gent que va plorar. Però el que va passar —i és en Garry qui agafa la paraula— és que veníem de sis setmanes de molta tensió. Jo vaig veure tota la regata. Vaig veure com remuntaven. Sabia que podíem guanyar. I al final vaig veure com tot això es materialitzava i va ser llavors quan de cop varen sortir totes les emocions viscudes i no em vaig poder controlar».
I ja per acabar, em queda una pregunta: més enllà de la competició, quins records teniu de Banyoles?. «Recordo que tot era molt fàcil i sobretot el fet de tenir els bots a 150 metres d'on dormíem... Recordo uns equipaments molt nous i que feia molta calor... Uns voluntaris molt simpàtics... i la crema catalana i els gelats.... » i en aquest punt en Greg puntualitza que «tot i que molta gent considera Luzerna el millor lloc per remar i competir, per a mi és Banyoles, no només pel lligam emocional que hi tinc, sinó que sincerament crec que esportivament és el millor lloc per remar i per fer-hi regates».

I de fet la conversa s'ha allargat més enllà dels postres i ja els veig nerviosos perquè el que els ha dut de nou a Banyoles encara no ho han fet: tornar a rememorar aquella regata, però des de dins de l'aigua. O sigui que m'acomiado d'ells, camí dels hangars, on els espera un 2+.

Bookmark and Share