Artículos - Entrevistas

“EL CONTROL DE LA PANDÈMIA JA NO ÉS UNA QÜESTIÓ SANITÀRIA, SINÓ SOCIOLÒGICA”. ENTREVISTA A MOISÈS COSTA, METGE I ESPORTISTA.

“EL CONTROL DE LA PANDÈMIA JA NO ÉS UNA QÜESTIÓ SANITÀRIA, SINÓ SOCIOLÒGICA”. ENTREVISTA A MOISÈS COSTA, METGE I ESPORTISTA.

CNB. Revista d'informació al soci. Club Natació Banyoles
núm.69, agost 2020, pp. 28-29.

El passat 8 de juliol, la junta del Club Natació Banyoles, després d'escoltar el dictamen fet pels membres de la Comissió de la Travessia, va prendre la decisió de suspendre la Travessia de l'Estany que s'havia de celebrar el diumenge 20 de setembre d'enguany. Un fet mai inèdit en els 77 anys d'història d'aquesta prova esportiva.
Aquell mateix dia 8 vaig voler parlar amb el doctor Moisès Costa. En ell conflueixen tres raons per les quals crec que és la persona ideal per parlar sobre aquesta decisió, que possiblement més d'un trobarà desproporcionada.
La primera raó és el fet de ser un consumat esportista, doncs a més de triatleta és un expert esquiador. La segona, que és membre de l'esmentada comissió i, per últim més important, és metge de l'àrea bàsica de salut del CAP de Banyoles. Es tracta d’una persona que des de dies abans que es declarés l'estat d'alarma per la Covid-19 ha estat a primera línia lluitant contra aquesta pandèmia.

Evidentment, abans de preguntar-li el perquè d'aquesta decisió, és saber sí, amb les condicions actuals, es podia haver fet la Travessia?
Penso que en l’àmbit sanitari, en aquests moments a dimecres 8 de juliol i tenint present que en principi al Pla de l'Estany no hi ha transmissió comunitària, si es decidís fer-la, es podria organitzar. Ara, el problema seria com tractar la gent que vingués de fora, ja que no hem d'oblidar que és “la festa de la natació catalana" i si tan sols fóssim nosaltres, aleshores ja perdria el sentit.

Però la Travessia és la suma de tres elements: esportista + voluntari + public.
Sí, i aquí és on comencen els problemes perquè els hem de tractar a cada un d'ells per separat. Pel que fa a l'esportista, en principi estem parlant de gent sana, relativament jove, i que és una activitat que es fa l'aire lliure. Aleshores, es podria demanar algun tipus de document de responsabilitat segons no han tingut contacte previ amb cap cas positiu i coses per l'estil, i d'això se'n podrien responsabilitzar els propis clubs. Podríem garantir una bona sortida, per onades, garantint una distància entre atletes, garantint una arribada àmplia, però sense els avituallaments als quals estem acostumats. També hauríem de garantir la traçabilitat a posteriori, en el cas d'un esportista afectat, amb la qual cosa s'hauria de poder fer un seguiment d'aquest cas i garantir-ne els contactes i això ho complica molt.
Llavors, si poguéssim garantir tot aquest procés i la gent complís al 100% les recomanacions, podríem arribar al mes de setembre amb una possibilitat d'una molt baixa transmissió comunitària i es podria fer. Però, com va dir en unes recents declaracions un metge arran dels actuals nous brots de la pandèmia, "no busqueu sanitaris, busqueu antropòlegs, busqueu sociòlegs, busqueu psicòlegs. Perquè són aquests els que han de fer entendre a la població que hi ha una situació determinada i no s’estan complint una sèrie de normes que en principi haurien de quedar molt clares".

I pel que fa als voluntaris?
També és un tema complex. Hem de tenir present que al voluntari se l'ha confinat d'una manera agressiva a casa seva i ara se li demana que surti, que organitzi i que es posi al capdavant i, el que és pitjor, que s'exposi...

I, per últim, el tercer element: el públic.
Aquí hem de diferenciar dos tipus de públic. D'una banda, el públic en general, al qual es podria controlar retransmetent la prova, per exemple, en pantalles gegants amb la gent distribuïda en diferents espais. I després hi ha un altre tipus de públic: els pares i acompanyants. Si bé els segons es podrien agrupar dins del públic general, els pares és diferent, ja que a la travessia de menors han d'estar a peu de l'aigua i no se'ls pot "confinar" en una zona concreta, lluny d'on es duu a terme la prova esportiva. Fins i tot, s'havia plantejat la possibilitat de no fer el memorial Dolors Feixas.
I la suma d'aquests elements (sortides esglaonades + arribada sense els típics avituallaments + públic lluny dels nedadors o senzillament sense públic) ens dóna com a resultat una desnaturalització de l'ànima de la pròpia Travessia.

Però tot i així, hi havia solucions?
Per fer-la, sí. Seria un gran repte organitzatiu, però es podria fer. El problema és que seria amb solucions que requereixen un esforç organitzatiu molt important, amb molt de voluntariat i, sobretot, amb una gran responsabilitat per part de la gent. Comprenc que hagi tingut més pes molt més tot això que el tema estrictament sanitari.

I, aleshores, per què s'ha decidit no fer-la?
Hem d'entendre que la causa principal per no fer-la és l'excessiva normativa. Els tècnics i, en darrera instància els polítics tot i tenir bones intencions, marca unes normes i uns protocols basats en part en actituds defensives, que traspassa la responsabilitat a l'organitzador. Llavors és aquest últim qui té la darrera paraula i és ell qui ha de decidir si es veu o no amb capacitat per complir aquestes exigències. I tornem al que ja he dit, un cop tens les recomanacions i les normes, per molt que estiguis en condicions de complir-les, necessites una autoresponsabilitat de les persones.
Podríem organitzar un gran pla, i de fet estem capacitats per fer-ho, però si al setembre hi ha un nou brot comunitari, tot aquest esforç... D'aquí surt que, veient tot el conjunt, crec que la decisió és encertada. Tots sabem el que està passant, els nous brots que s'estan produint... i tot per manca de responsabilitat, o sigui que qualsevol acció que generi una imatge que l'anomenada "nova normalitat" no és ni de molt lluny una "normalitat total". Cal seguir treballant per aconseguir-ho, crec que és important. El fet de no disputar la Travessia pot fer reflexionar a tots aquells que pensen que "nova normalitat" vol dir "normalitat total".

I, ja per acabar, un parell de preguntes més personals. Com a esportista, com has viscut aquesta pandèmia?
El fet que com a metge em vaig haver d’implicar amb cos i ànima, nit i dia, a lluitar contra la pandèmia, va fer que quasi no tingués temps per pensar en fer esport. Però quan me'n vaig adonar i vaig veure que la cosa anava per llarg, vaig poder aconseguir una bicicleta d'espinning i muntar-me un petit gimnàs a casa. Tot i així, el més greu tenint present que la meva gran passió és l'esquí de muntanya i de fet tinc una escola d'esquí, era quan pensava en les muntanyes plenes de neu... A mitjan març les muntanyes estaven farcides de neu! A finals de març també celebràvem els 20 anys de l’escola d’esquí. En aquest moment és quan sol acabar la temporada d’esquí alpí i la gent ja pensa en la platja, però l’esquí de la primavera també té el seu atractiu i sobretot queda la neu a les altes muntanyes on pots seguir gaudint de l'esquí de muntanya.

I la segona és... com l'has viscut com a metge?
Personalment, crec que per mai havia tingut tant de sentit ser metge, com al llarg d'aquesta pandèmia perquè et senties útil... Curar en el sentit estricte de la paraula, no curaves, però alleujaves a la persona tot el que podies i per sobre de tot el que feies era consolar molt. Això personalment m'ha donat una visió molt més humana de la medicina. També m'ha ensenyat que no ens podem acovardir, sinó que hem de perdre la por però sense deixar de tenir-li respecte.

Bookmark and Share