Articles - Costums i tradicions

L'ESPARDENYA

L

L'Agenda
núm.66, gener 2018, pp.52-53.

L'espardenya és una peça de calçat, amb sola de fibra d'espart, cànem o jute, amb la puntera i taló de roba gruixuda, amb l'empenya feta o bé amb vetes o bé també amb roba gruixuda i quasi sempre amb dues vetes que la subjecten al turmell.

I si bé tradicionalment ha estat el calçat de la gent de pagès, sobretot a les zones poc humides, així com de les classes populars urbanes, actualment es troba relegada als balls tradicionals com els balls de bastons, sardanes i jotes.

Se suposa que el seu origen s'ha d'anar a buscar en la sandàlia egípcia, en la que desprès es varen inspirar els romans per tal de fabricar les seves «soleae», consistents en una sola de cuir unida al peu i/o al turmell per mitjà de vetes també de cuir. I possiblement d'aquí esdevindria l'espardenya, la qual ja surt esmentada com a tal en un document datat l'any 1322. Tot i això, aquest tipus de calçat és tradicional no tant sols dels antics territoris de la Corona d'Aragó, Occitània i País Basc, sinó que el seu ús es va estendre a Amèrica. Al ser un calçat lleuger i fresc, fou adoptat en països com Argentina i Uruguai pels treballadors rurals. A Colòmbia les fabriquen també amb pell d'animals i reben el nom de «cotizas» o «cocuizas». A Veneçuela es també un calçat força estès encara avui en dia. I fins i tot, al ser un element que ha estat associat moltes vegades al món obrer, va formar part d'eslògans polítics, com per exemple en la carrera electoral prèvia a les eleccions argentines de 1946 on es es va fer servir el «no a la dictadura de las alpargatas» i que va donar origen al seu oposat «alpargatas sí, libros no».

Per la seva lleugeresa fou utilitzada per les tropes lleugeres de la corona catalanoaragonesa, i el 1694 fou imposada per decret reial a la infanteria hispànica.

La fabricació d’espardenyes fou tradicionalment feta en obradors de caire familiar arreu dels Països Catalans on es conreava cànem. Tingué especial importància, però, la indústria espardenyera al País Valencià (Vall d’Uixó, Elda, Elx), precedent de la gran indústria moderna del calçat. Foren també centres importants espardenyers Sant Llorenç de Cerdans (Vallespir), Tortellà (Garrotxa), Benavarri (Ribagorça), etc.

Aquest ampli ventall d'obradors ha comportat que determinades poblacions o àrees tinguin la seva pròpia espardenya. Així trobem per exemple l’espardenya de Valls, amb set vies de veta per banda; l’espardenya valenciana, amb dos parells de vetes unides al centre de la puntera; l’espardenya empordanesa, blanca i que cobreix amb tela tot el peu; l'espardenya tarragonina, amb les vetes de color negre i punta blanca i l'espardenya vigatana, del tot negra i envetada. Cinc tipus d'espardenyes, per descriure'n algunes, per que la llista de varietats es interminable: amb aletó, barcelonina, d'un cosit (típica mallorquina), de cama alta, de capellà, de cara ampla, de careta (típica valenciana), de dos cosits, de pinxo, de ramalet o envetada, de taló alt, escotada, rodona, russa (que tot i el nom, no és russa), sencera, tapada, etc.

Evidentment, una peça com aquesta no defuig d'estar present tant en l'art com en el costumari. És habitual veure-la en moltes fotografies del segle XIX, de la mateixa manera que ho és també en pintures que representen fets ocorreguts en aquells anys reculats i on es poden veure trabucaires, carlins i guerrillers, que en la gran majoria dels casos surten abillats amb espardenyes, com el quadre Un model, de Francesc Galofré (1894), on es veu un home assegut fumant la seva pipa i calçat amb espardenyes (Biblioteca Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú).

I com es pot esperar, també està present en el nostre refranyer: així trobem dites com «Lligar-se bé les espardenyes» en el sentit d'agafar coratge; «A on Deu perdé les espardenyes», referint-se a un lloc molt llunyà; «Pel Setembre, el dia duu espardenyes», el qual s’interpreta com que es tracta d’un mes de clima suau, en què es pot anar vestit frescament durant el dia; o bé «Per Sant Joan, agafa les espardenyes i fot el camp, si no, passaràs fam», en el sentit de que és el moment idoni per a fer la sega dels cereals, ja que tenen les espigues madures, i encara no fa massa calor per a treballar al sol i fer-ne la batuda.

Bookmark and Share