Articles - Costums i tradicions

GOIGS DEL GLORIOS ABAT SANT GRAU QUE'S VENERA EN LA PARROQUIA DE CRESPIA. ARXIPRESTAT DE FIGUERAS. BISBAT DE GIRONA

GOIGS DEL GLORIOS ABAT SANT GRAU QUE

Revista de Banyoles
núm.1048, març 2021, pp.12-13.

Vostre pàtria afortunada /// fou França, que us te per fill /// de virtud sempre preuada
Sant Guerau d'Orlhac, Sant Guiral o Sant Grau va néixer al Castell de Sant Esteve, a Orlhac, —Orlhac, en occità; Aurillac, en francès; o Ourlhat, en alvernès— vers l'any 855 o 856. Un municipi al departament de Cantal a la regió d'Alvèrnia-Roine-Alps).
Fill i hereu del comte Guerau II d'Alvèrnia, senyor d'Orlhac, d'origen merovingi, i d'Adeltruda, d'origen carolingi.
La dinastia merovíngia fou una família d'estirp germànica que va governar els territoris que comprenen l'actual França, Bèlgica i part d'Alemanya entre els segles V i VIII. Eren descendents del cap militar franc Meroveu, fundador de la dinastia, Per la seva banda la dinastia carolíngia, descendents del Carles Martell, va controlar el Regne Franc entre els segles VIII i X, essent com qui diu, els successors dels merovingis.

La carrera militar /// vol que seguiu vostre pare /// per a saber honorar /// la noblesa com suara [...]
Com a fill que era d'un noble va rebre l'educació adequada per al càrrec, amb instrucció sobre armes, cavalleria, caça, etc. tot i que també va aprendre gramàtica, cant, dret romà i Santes Escriptures, ja que la família era molt religiosa.
A la mort del seu pare, ocorreguda als voltants de l'any 892, en Guerau va esdevenir senyor d'un gran territori a la Roergue, una regió històrica d'Occitània que limitava al nord amb Alvèrnia, i al sud i sud-oest amb Llenguadoc. En fer-se'n càrrec, no va voler delegar en ningú tot allò que tenia relació en la justícia que s'impartia en aquell bast territori, fent-se famós per exercir-la amb equitat, protegint els seus súbdits i fins i tot, posant-se, quan calia, al front de les tropes en la lluita contra els bandolers i les bandes armades que atacaven els pagesos.

Luxe, sugestions, noblesa /// xafa valent vostre peu /// d'amor vostra ànima encesa /// vol viure sota la creu.
De ben jove, els eclesiàstics que freqüentaven el palau de la família se sorprenien dels coneixements que en Guerau tenia sobre temes religiosos un fet que a la llarga el va portar a plantejar-se el dedicar-hi la seva vida, però el bisbe de Cahors, Geusbert, el persuadí que no ho fes, ja que, atesa la seva posició social, podria fer més bé continuant com a senyor que no pas si es feia monjo. Tot i així, va dur sempre una vida evangèlica, lliurada a la devoció, dedicant-se a la pregària diverses hores al dia, fent caritat, alliberant serfs i donat-lis terres i a les guerres en les que es veia obligat a prendre part, intentava evitar la violència gratuïta. No va voler casar-se ni deixar el celibat, tot i que Guillem I d'Aquitània volia que esposés la seva filla.
L’any 894 Guerau va viatjar a Roma on va aconseguir el vist-i-plau del papa Formós I per la fundació d’un monestir a Orlhac, aconseguint el 899 del rei franc Carles el Simple la protecció reial per a la nova casa de la que l’any 907 es va consagrar la seva primera església monàstica. Un edifici de proporcions modestes, que va dedicar a sant Pere i que va posar sota la regla de Sant Benet.
Va refusar l'oferta de protecció a l'abadia que va fer-li Guillem I d'Aquitània, ja que Guerau volia que l'abadia fos autònoma i no tingués vincles amb els senyors feudals ni eclesiàstics, i per això la va posar sota la protecció directa del papa i del rei, els quals varen donar a la nova fundació sengles diplomes d'immunitat. Per això, l'abat d'Orlhac portava mitra i bàcul i tenia el títol de comte.
Guerau, que al final de la seva vida es quedà cec, va morir Sant Cirgues, al voltants de l'any 909, essent enterrat a l'església de l'abadia que ell havia fundat. La seva tomba esdevingué lloc de pelegrinatge; fou canonitzat vox populi i declarat patró de l'Alta Alvèrnia.
Vint anys desprès de la seva mort, Odó de Cluny, que va ser el tercer abat d'Orlhac, va escriure la seva biografia, convertint Guerau en un model de cavaller cristià.
La seva festivitat litúrgica és el 13 d'octubre i se'l representa amb corona comtal o espasa; amb atributs de pelegrí i l'habit negre dels benedictins; i amb una església a les mans, símbol de l'abadia que va construir.

Com un favor sens igual /// nostra terra catalana /// reb del bon Déu Eternal /// vostra vinguda galana /// que mercès heu dispensat [...]
Segons una tradició, el sant visità Catalunya vestit de pelegrí i fins i tot, però sense cap mena de fonament històric, es diu que va passar una temporada a Tossa de Mar, on va viure retirat en una cabana, dedicat a fer penitència. La cabana fou convertida en ermita on es diu que hi ha una relíquia del sant i la gerra on el sant guardava l'aigua. Sigui cim sigui, el cas es que cada 13 d'octubre es beneeix aigua i es reparteix entre els fidels.
És venerat com a sant per l'Església catòlica i l'Església ortodoxa i va ser tingut com a model de cavaller cristià que renunciava als seus béns per la fe i la justícia. I al Pla de l'Estany se'l venera a Falgons i a Crespià.

Com se fonen les tenebres /// poc antes de sorti'l sol, /// en fugen les epidèmies /// al rebre vostre socors /// de maigne enfermetat /// els nostre bovins lliurau.
La tradició també explica que en vida del sant hi hagué una epidèmia que afectà al bestiar boví. Sant Grau va beneir un bou que tot just s'acaba de morir i el va reviure. Aleshores tots els pagesos van desenterrar els seus bous morts, Sant Grau els beneí i varen ressuscitar. Des de llavors aquest bestiar es troba sota la seva protecció.

Com punt i final, comentar que com Pep Vila deixà escrit en el seu article Un fragment de la vida de Sant Grau, la pietat popular barreja sovint, vida, llegenda i iconografia de sant Grau d'Aurillac, amb la del frare Grau de Bronya, nascut a la localitat belga de Namur vers l'any 895. Un fet que el podem constatar en el goigs que la parròquia de Crespià on en la sisena estrofa diu: Broña de Namur estada /// i per Vós lloc d'oració [...]. Un fet que com hem dit, no té res a veure amb el sant occità.

Bookmark and Share