Articles - Costums i tradicions

ELS GOIGS DE SANTA QUITÈRIA A SANT MARTÍ DE CAMPMAJOR

ELS GOIGS DE SANTA QUITÈRIA A SANT MARTÍ DE CAMPMAJOR

Revista de Banyoles
núm.1028, juny 2019, pp.12-13.

Antigament, en el veïnat de Sant Martí, dins del municipi de Sant Miquel de Campmajor, va existir una capella dedicada a aquesta santa, però amb el pas del temps la seva veneració es va traslladar a l'església de Sant Martí, on la seva devoció va ser tal, que actualment l'església és més coneguda per el nom de Santa Quitèria, que no pas pel de Sant Martí, bisbe de Tours.
De la que n'és la patrona contra la ràbia, el mal de foc i els mals de cap poca cosa se sap i fins i tot es dubta de la seva vertadera existència doncs amb el que ens ha arribat fins a dia d'avui és pràcticament impossible discernir que és realitat i que llegenda, tot i que sí que és cert que el seu culte es perd en la nit dels temps.

[...] Filla de Reys y Pagans // foreu per la vostra gracia, // y aborrá tota desgracia // per amor als Christians: // Del Etern foreu Infanta // per ser de son Fill Esposa [...]
Si comencem pel seu lloc de naixement, aquest se'l disputen espanyols, portuguesos i francesos. Unes versions diuen que era filla d'Aeci, rei visigot de Tolosa, qui la va voler casar amb el general romà Germà. Però ella el refusà i fuguí disfressada de cavaller. Poc després es convertí al cristianisme i feu vot de castedat. Germà la va trobar i la va decapitar cap al 472 al palau reial d'Aire-sur-l'Adour. Diu la llegenda que portà el cap en les mans fins a arribar al baptisteri de la ciutat; en deixar-lo caure, va sorgir una déu del terra. A les aigües de la font s'atribueix la virtut de guarir els mals de cap i les migranyes, com també la ràbia. Això es basa en el fet que Quitèria havia amansit dos gossos rabiosos només parlant-los.
Una altra, la fa filla del consul romà Lucio Castelio Severo, governador de Lusitània, i de Calia. Nascuda d'un part múltiple [la llegenda diu que n'eren nou], la mare es va voler desfer de totes elles (Genoveva, Liberata, Victòria, Amèlia, Germana, Gemma, Marcia, Basilisa i Quitèria) i manà la seva serventa que les llancés al riu, però aquesta que havia abraçat la fe cristina les va donar en adopció a altres famílies cristianes.
Passats els anys, sembla ser que van ser reconegudes pels seus pares i admeses a palau, però totes les germanes ja havien consagrat a Déu la seva virginitat, per la qual cosa es negaren a seguir els manaments dels seus pares pel que fa al matrimoni per la quals cosa varen fugir. Perseguides, es van veure obligades a amagar-se fins que foren capturades i martiritzades.
En el cas de Quitèria, a qui el seu pare pretenia casar amb Germà (de nou surt el mateix nom però en un altra indret geogràfic) la llegenda diu que desprès de viure un temps apartada a les muntanyes gallegues, perseguida pel seu pretendent, pel seu pare i per Adrià, un altra noble romà, va recórrer Hispània i la Gàl·lia. De retorn a Hispània, es descoberta a Anfragia (Margeliza-Toledo) per Domicià, el botxí d'Adrià, que d'un cop d'espasa li talla el cap. Llavors, davant l'horror del seu botxí, Quitèria va agafar el seu cap fins al lloc assenyalat per un Àngel, en el mateix lloc on avui en dia hi ha una font anomenada Fuente Santa.

[...] En un Santuari Majór // diguereu fos sepultát, // lo vostre Cos venerát [...]
Que va passar amb les seves despulles? I de nou portuguesos, espanyols i francesos se les disputen. Els portuguesos se les fan seves a Felgueiras, al peu d'una muntanya que du el nom de la santa i on hi ha una església amb el mateix nom. Els espanyols, evidentment, diuen que estan prop de Marjaliza, en concret en una església visigòtica que hi havia a la propera Casalgordo. I els francesos que les seves relíquies van ser a la cripta de l'església d'Aire-sur-l'Adour (a les Landes) fins al segle XVI, en que les seves relíquies foren dispersades per el hugonots, però mentre van estar-hi van atreure nombrosos pelegrins durant l'Edat Mitjana, que feien una etapa de la Via Podiensis, un dels camins de pelegrinatge que duien a Compostela, un fet que va dur a expandir la devoció de la santa a llocs com Loarre, Zubiri, Uncastilo, Biscarrues, Bolea o Alquezar.
Però encara ens queda un quart lloc per esmentar i on sembla que també tenen relíquies de la santa segons podem llegir en un goigs de l'any 1956 que porten per títol Goigs de la gloriosa verge i màrtir Santa Quitèria, que amb la relíquia insigne es venera en la Parroquial Església de Sant Esteve de Vilanova de La Roca.
Però en aquest cas les relíquies no provenen ni de la zona de Toledo, ni de Portugal, ni de França, sinó que venen d'Itàlia, en concret del cementiri de San Chirriando de Roma. Segons podem llegir el Cardenal Gaspar Carpineus vicari general del Papa Clemente XI, les va donar al jesuïta Francisco Badía, el 3 de gener de 1701, el qual el 18 de octubre del mateix any, a la seva vegada les va donar a mossèn Rafael Más Montagut, rector de la parròquia barcelonina.

[...] Venera vostra capella // Sant Martí de Campmajor, // celebrant ab gran amor // los favors quels feu en ella [...]
No sabem com, però el que sí que podem afirmar és que el culte a Santa Quitèria va arribar a la Vall de Campmajor al llarg del segle XV. I aquest fet queda avalat per la noticia de que el 1512 el bisbe Pere Coll ja va donar llicència a Joan Coma per que podés erigir un altar i un retaule dedicat a aquesta santa dins l'església de Sant Martí.
Pel que fa als goigs que ens han arribat, més o menys una trentena, tenim que si bé els més antics es remunten a començaments del segle XIX pràcticament tots ells han mantingut un mateix redactat de manera que en línies generals no han canviat al llarg dels anys, tot i que hi ha algunes coses que criden l'atenció.
Una d'elles, és que en els més antics diu «En lo Convent de Agustinos diguereu fos sepultat lo vostre Cos venerat» per desprès canviar-ho per «Convent de Bernardas» tot i que en un temps intermedi digué «Convent de Camp Majo», «Santuari Majó» o «Iglesia Camp Majó». I això ens duu a la segona curiositat, i és que si bé en els primers diu que es venera al «Santuari de Camp Major» al cap de pocs anys ja diuen que es venera en la seva «Capella de Sant Martí de Campmajor». I la tercera d'aquestes curiositats és que si bé en els més antics, segons diuen les estrofes, qui veneraven a la santa eren la gent de Sant Martí de Campmajor, desprès ja canvia i aclareix que són «dos pobles» els que la veneren: el de Sant Martí i el de Sant Miquel.

Bookmark and Share