Articles - Costums i tradicions

ELS GOIGS DE SANT MARTIRIÀ, PATRÓ DE BANYOLES I SA COMARCA

ELS GOIGS DE SANT MARTIRIÀ, PATRÓ DE BANYOLES I SA COMARCA

Revista de Banyoles
núm.1029, juliol 2019

[...] En la ciutat de Florencia // fill de nobles ascendents // ab molt pios sentiments // foreu nat ab opulencia [...]
Els Goigs de Sant Martirià, segueixen el patró de la majoria dels goigs, i comencen parlant de la seva vida, de la que sabem que va néixer a Florència a mitjans del segle IV, fill d’una família noble. De jove va regalar el seu patrimoni als pobres i es va fer batejar per l’abat Fructuós, del monestir benedictí de Magdala (Florència). Als 22 anys ja exercia com a sacerdot i a la mort de Fructuós el succeí en el càrrec. El bisbe Junci, d’Albenga, coneixedor de les seves virtuts va reclamar la seva presència i junts van fer dejuni durant 7 dies per tal d’exercitar-se en la contemplació divina; i es aleshores quan fa el seu primer miracle, al alliberar a una dona posseïda pel dimoni. A la mort, de Junci es nomenat bisbe d’Albenga on romandrà tres anys. Desprès viatja a Egipte, tres anys més, al desert, fins que torna a Albenga desprès d’assabentar-se de que a la parròquia està creixent la idolatria. Combatuda aquesta i retornat els habitants a la fé, el senyor de Florència, en revenja, el fa martiritzar fins la mort. Un cop mort, el seu botxí es contagiat de lepra i Martirià el guareix. Aquest miracle fa que el seu antic enemic es converteixi i que faci portar el seu cos a Florència per tal que sigues venerat.

[...] A Bañolas lloch buscat // ab molta sol·licitud // per dos jovens de virtut // vostre cos fou trasladat [...]
Desprès de parlar-nos de la seva vida, els goigs ens parlen de la seva relació amb Banyoles, i de com hi va arribar el seu cos a la ciutat. Segons la llegenda, per ordre del propi Sant, dos joves monjos de Florència, del monestir de Sant Martí d’Albenga, van rebre l’ordre de portar les seves despulles a un lloc de la zona de Catalunya on “manava una font abundosa”. Amb les relíquies dins d’una bota de vi i a lloms d’una mula es van posar en camí. Arribat a les envistes d’una població, on hi havia un turó, l’animal es va detenir i les campanes de la vila van començar a repicar soles. Assabentat l’abat d’aquest fet i del motiu del viatge dels joves, organitzà una processó per tal de portar les despulles des del turó fins l’església del monestir. Pel matí, però, les relíquies tornaren a estar un altre cop dalt del turó i es resistiren a esser traslladades al monestir. Davant d'aquest fet l’abat es comprometé a edificar una capella en aquest punt. Però que hi ha de cert en aquesta llegenda? doncs l’arribada de les despulles del sant a la nostre ciutat no és qüestió gens fàcil ja que s’han documentat dates contradictòries.
Tradicionalment s’havia acceptat com a data probable d’aquest fet el 17 de juliol de 1290 ja que així constava en una inspecció duta a terme pel Comú de la Vila, a les relíquies del Sant, l’any 1599 (segons un pergamí trobat per Claudi Girbal, i ratificat per A.Barceló en un altre document). Però mossèn Lluís Constans va trobar dos document que contradiuen l'anterior: un d'ells parla de la presència de les relíquies del Sant en la consagració del tercer temple de Sant Esteve, l’any 1086. L'altre diu que l’any 1279 ja hi havia una capella dedicada al Sant al Convent Vell del Puig de Sant Martirià. O sigui que trobem la presència del Sant en dos llocs diferents: a partir del segle XI a l’església del Monestir, i a partir del segle XIII al Convent Vell, en una petita capella que es va bastir per a tal fi i on s'hi varen instal·lar alguns eremites fins que varen arribar, l'any 1583, els frares Caputxins de Sant Francesc que aixecaren un convent que fou administrat per ells fins l’any 1638, en que passà als pares Servites. L’any 1723 fou construïda una nova església que va ser beneïda l’any 1784 i dedicada a Deu Nostre Senyor i a honor de Maria S.S. dels Dolors y de Sant Martirià.
Aquesta doble presència té un explicació: un document de 17 de juliol de 1290, dies abans de que s'encarreguessin unes noves caixes per tal de poder preservar les relíquies dels sant, aquestes es traslladaren definitivament al monestir de Sant Esteve, doncs al seu emplaçament del puig “yacian desconocidas, indecorosamente y descuidadas”. A partir d'aquella data, cada any, la vigília del 24 de novembre les relíquies eren portades al seu primitiu emplaçament, on s'hi quedaven fins el matí següent en que s'hi celebrava la missa, per en acabat baixar-les en processo primerament a l'església de Santa Maria dels Turers, on es celebrava una missa cantada i finalment tornaven al Monestir on es feia l'ofici major.

[...] Felis vila de Bañolas // molt ditxosa fou ta sort, // eixa font era lo nort // y eix estany de hermosas olas [...]
A partir de llavors, la presència del sant està més que arrelada a la ciutat de Banyoles i al monestir de Sant Esteve i això ho demostren la fundació, a finals del segle XIV, de la Confraria de Sant Martirià, amb seu a dita església. Una presència que va dur al taller gironi dels Artau a elaborar, entre 1413 i 1453, la que està considerada com una de les obres cabdals de l'orfebreria gòtica catalana: l'arqueta de Sant Martirià, on des de llavors estan dipositades les relíquies del sant, del que sabem tant sols, per un estudi antropomòrfic dut a terme el 18 d'octubre de 1939, que tenia una alçada de 1,66 metres, però és l'únic que en sabem de la seva aparença física ja que la imatge que se’ns representa als goigs, es la imatge d’un home, unes vegades amb barba i d’altres sense, sempre amb vestimenta i mitra de bisbe, i amb el seu cap rodejat d’una aurèola o corona de sant, que amb una de les seves mans hi porta un bàcul, i a l’altre, tret del més antic en que hi té com una mena d’espasa, o be sosté un llibre o be fa la senyal de la benedicció.

[...] Contra trons, llamps, pedregades [...] Vos que sou gran valedor // davant de Deu sobirà, // sigueu nostre protector // gloriós Sant Martirià [...]
Quan es patien sequeres, inundacions, epidèmies, o qualsevol altre contratemps en la vida col·lectiva diària, es feien unes rogatives a Sant Martirià a l’església del monestir de Sant Esteve. Si passats vuit o dotze dies no produïen efecte, les parròquies de la comarca convocaven processons amb els seus pendons, creus i imatges, i s’unien a la de Banyoles portant les relíquies del sant a l’estany. Allà el capellà agafava aigua i la beneïa. A continuació l’espargia sobre l’urna amb les relíquies i als quatre punts cardinals.
A aquesta processo de la que ja n'hi ha notícies des de 1614, quan ja era un costum molt arrelat, concorrien les parròquies de Santa Maria de Banyoles, Miànigues (amb Guèmol), Pujarnol, Sant Vicenç i Santa Maria de Camós, Corts (amb Mata), Palol de Revardit, Cornellà del Terri, Sords, Santa Llogaia del Terri, Borgonyà, Pujals dels Cavallers, Pujals dels Pagesos, Vilademí, Fontcoberta, Vilavenut, Centenys, Esponellà, Vilert, Serinyà, Usall, Sant Miquel de Campmajor i Porqueres. La darrera vegada que es va «portar Sant Martirià a l'Estany» va ser l'any 1878.
Antigament, eren presidides per l'Abat del monestir, però al segle XIX, ho feia el bisbe o el governador civil i hi guanyaven en protagonisme l’església de Santa Maria dels Turers, el rector i l’alcalde de Banyoles.

Bookmark and Share