Articles - Costums i tradicions

ELS ESPAIS DE FESTA MAJOR

ELS ESPAIS DE FESTA MAJOR

Cartipàs de Festa Major
Sant Martirià 2008. pp.56-61.

Els orígens de la Festa
La devoció a Sant Martirià és molt antiga, i segons sembla, les seves relíquies van ser col·locades a l'altar de l'església de Sant Esteve del monestir de Banyoles durant la consagració del tercer temple datada el 1086. Amb el pas dels anys a aquesta devoció s'hi varen afegir un dies de festa per tal de venerar el sant, que van culminar el 10 de novembre de 1368 amb la concessió, per part del rei Pere III, de les Fires de Sant Martirià. Aquesta fira coincidia amb els dies que es festejava la diada del sant, o sigui el 24 de novembre. Eren quatre dies de fira que acabaven a la vigília de la festa de Sant Martirià. A poc a poc, però, es va produir un aiguabarreig entre el caràcter religiós de la festa i el comercial de la fira, i el 1599 es va modificar la data de la Festa Major banyolina, la festa religiosa es va separar de la fira i va passar a celebrar-se el 24 d’octubre, un mes abans. I així va ser fins el 1971, quan es va aprovar, per Tots Sants, que el dia del Sant Patró que des de llavors la festa seria el dissabte abans del 24 d'octubre, excepte quan aquesta data s'escaigués en dissabte. Des de l'any 1972, doncs, la festa se celebra un dissabte, un diumenge i un dilluns; i el dia del Sant Patró s'escau sempre en el dissabte, encara que no sigui el 24 d'octubre.

Els canvis en la Festa
Actualment la Festa Major de Banyoles se celebra cada any el cap de setmana anterior al 24 d’octubre i s'estructura principalment al voltant de dos eixos: el religiós, centrat principalment en l'ofici, la veneració de les relíquies del sant i el cant dels goigs; i el lúdic, amb les jornades competitives de música de cobla i sardanes, les competicions esportives, el ball, els focs d'artifici, el circ i les atraccions. A més es duen a terme altres tipus d'activitats com exposicions i concursos, i en els darrers anys s’hi ha d'afegir la programació musical de les Barraques, un model d'espai festiu originari de la ciutat de Banyoles ara força estès en d’altres indrets.
Si bé en un principi, tota la festa se centrava en els actes religiosos a l'església de Sant Esteve, amb el pas dels anys la festa va començar a sortir al carrer, i sense afectar els actes litúrgics, s'hi van començar a introduir motius de festa popular, de manera que a finals del segle XVIII la festa va passar d'un sol dia a tres. Amb el temps l’eix religiós ha perdut protagonisme i l’ha guanyat el lúdic.

Els espais festius dels segles XVIII i XIX
L'any 1722, a banda dels actes litúrgics, sabem que hi havia «balla a la plaça» a càrrec d'un cobla de Banyoles. A partir d'aleshores, als programes de les festes, cada any es contempla l'encàrrec de tenir una o més orquestres per actuar no només en la vessant religiosa, sinó també en la lúdica. I és així com l'any 1742, quan el nombre de cobles van ser de tres, ja es contractaven per «tocar a l'església i balles». A finals de segle, el 1785, la festa ja s'ha consolidat i es van contractar tres cobles «per tocar la vigilia, la festa i lo endemà de Sant Martirià en l'Ofici Aniversari i en los dies 24, 25 i 26 balles a la plassa».
L'organització de la Festa Major depenia de la Confraria de Sant Martirià, amb seu a l’església de Sant Esteve, que s'encarregava de la part popular, mentre que els monjos del monestir tenien cura dels actes litúrgics.
Després de l’exclaustració dels monjos benedictins el 1835, l’Ajuntament de Banyoles i els particulars varen agafar protagonisme. Fins aquell moment, l’Ajuntament banyolí s’havia mostrat distant, ja que la veia massa vinculada al monestir, al senyor feudal, i no reconeixia Sant Martirià com a patró del municipi. A partir de llavors, els espais de la festa es diversifiquen més, s’incrementarà el nombre de locals on es faran actes festius.
A començament del segle XIX, a més dels actes pròpiament religiosos ja hi havia com una cosa habitual, música i balls públics a la plaça Major i, en edificis particulars, es feien els anomenats «Cerau» (sarau).
D’aquesta manera, a la segona meitat del segle XIX als músics ja se'ls contractava per tres tipus d'actuacions: els actes religiosos, pel sarau —en un espai tancat— i per a les balles —a la Plaça. Es diferenciava, tal i com passa a l'actualitat, dos tipus de música lúdica: una que englobava els balls tradicionals, on la sardana es començava a imposar, i una altra amb els balls de moda del moment, que va comportar adaptar-se als nous corrents musicals i a les exigències de la gent. Les cobles incorporaven més gent i més instruments, i, segons el cas, adoptaven una o altra tipus de formació: com a cobla, per a sardanes i música popular, o com a orquestra, per a concerts i actes religiosos.
El 1879 ja hi havia una comissió responsable de la festa i cada societat recreativa aportava les seves activitats, que es realitzaven, o bé dins els seus propis locals, o davant de la seva seu social.
Cap al 1887 la festa ja tenia una estructura, amb cinc dies de durada, que es mantindria, més o menys, fins el 1970: s’iniciava el dia 23 —la vigília de la festa—, el dia 24 era el dia del Sant Patró i acabava el dia 27 d’octubre, amb la Tornaboda (festa o sortida al camp que es feia el darrer dia de la festa major). Hi havia tot un seguit d’activitats constants que es repetien any rere any: la repicada de campanes, el repartiment d’almoina als pobres, el «Ball de Passada precedido de los gigantes», l’ofici solemne, les altres misses complementàries, la processó de Sant Martirià, la il·luminació «a la veneciana» de la plaça Major i dels edificis principals, les ballades de sardanes, les funcions de teatre —a entitats com el Centro Bañolense o la Juventud Católica—, les cercaviles amb músics, els concerts i balls als locals —com al Fomento, El Primitivo Iris o El Porvenir—; i els «castillos de fuegos artificiales». En aquests moments, a més de l’església de Sant Esteve i la plaça Major, s’havien afegir espais festius com la plaça dels Turers, el carrer de la Canal (amb la seu d’entitats) i l’Estany (per a competicions esportives o focs d’artifici) i els seus voltants (Font Pudosa o les Estunes).

Els llocs festius del segle XX
El 1890, les atraccions de fires, estaven instal·lades a la plaça dels Turers i el 1905 els «caballitos o tios vivos» eren a la de les Rodes, llavors era una plaça sense urbanitzar i un lloc ideal per als pallassos i gimnastes que, a la dècada dels trenta del segle passat, hi acampaven i executaven els seus números a l'aire lliure, i si bé el circ va seguir en aquest indret des del 1908, i fins a la dècada dels quaranta, les fires es varen situar al passeig de la Indústria. Més endavant, varen retornar a la plaça de les Rodes, però, per raons d'espai, es varen anar desplaçant, primer al passeig de l'Estany (1974), després al parc de la Draga (1992); i, últimament, a la Farga (des de 1996).
A les Rodes s'hi va seguir celebrant el circ, tot i que amb el pas dels anys, i a causa del creixement urbanístic i de la necessitat de buscar espais amplis, es va traslladar a la plaça dels Servites. Tanmateix, quan aquesta es va urbanitzar i s'hi va edificar el Casal de la Gent Gran, es va fer imprescindible trobar un altre solar; i l'indret escollit va ser on temps a venir s'hi varen construir els pisos de la Caixa, al passeig de Mn. Lluís G. Constans-Guèmol. Finalment, el 1974, es va haver de situar al passeig Dalmau.
Per la seva banda els focs d'artifici, una tradició que avui en dia encara perdura, però al camp de futbol, havia començat a finals del segle XIX. La referència més antiga és del 26 d'octubre de 1887 amb el «disparo de un castillo de fuegos artificiales» a càrrec de El Relámpago. En anys posteriors, com el 1893, es van fer a dos quarts de 7 de la tarda del dia 26 d'octubre i consistien en el «Disparo de un grandioso y sorprendente castillo de fuegos artificiales» pel senyor Giavelli o, el de 1926, amb el «Gran castell de focs artificials que a la Pl. de les Rodes que dispararà la casa el Relámpago de Barcelona». Els focs d’artifici es varen anar fent a la plaça de les Rodes o a l’Estany.
Pel que fa a la festa religiosa, a principi del segle XX, igual que avui en dia, se centrava a l'església de Sant Esteve amb els «Solemnes Oficios», on es cantava la missa dirigida per distingits professors i era executada per acreditats cantors que estaven acompanyats per cors i orquestres, i, tot plegat, «corriendo á cargo de un orador sagrado, el panegírico del Santo». I la processó de Sant Martirià feia un recorregut pels carrers del Barri Vell propers a l’església de Sant Esteve. Aquesta processó anava acompanyada d’una orquestra, com a l'any 1887.
Per la seva banda, en la part lúdica el pes de la festa requeia en les entitats cíviques a les que el consistori banyolí subvencionava. Per exemple, el 1904, una entitat com El Primitivo Lago Bañolense, amb seu a la plaça dels Turers, programava concerts «en el salón café», balls, sardanes, «Grandes iluminaciones en la fachada de dita Sociedad» o serenates públiques a les places dels Turers, del Teatre, Major o de la Font. I com a cloenda de la festa, el dia de la Tornaboda es feia un àpat remarcable, que era tradició fer-lo a l'aire lliure, en lloc emblemàtiques com «la Fuente Sulfurosa» (1904), o «las pintorescas é históricas Estunas» (1905).
Amb l'arribada de la Guerra Civil, la festa es va deixar de celebrar, però un cop acabada va tornar impregnada d'un gran sentiment religiós.
A la primera festa del franquisme, l'octubre de 1939, a la celebració religiosa es va tornar a afegir la processó que portava les relíquies del Sant Patró pels carrers de la ciutat, i que va durar fins l'any 1975.
Uns altres elements que trepitjaven els carrers de Banyoles eren «el tradicional ball de passada, precedido por los Gigantes» (1887). Aquesta tradició va anar en augment, i el 1910 en el programa ja s'anunciava que estava «presidida per l'Ajuntament y precedida dels Gegants, Caballins, Capgrossos y Orquestra, recorrerà los principals carrers de la Vila».
A partir d'aquí, gegants i capgrossos sempre aniran junts, fins l'any 1936 quan els milicians que ocupaven les dependències municipals, que era on estaven allotjats els gegants, els van cremar al mig del carrer Pere Alsius. Amb els gegants destruïts, i fins a l'any 1949, quan se’n van comprar uns de nous, dos capgrossos salvats de la crema, en Berruga i en Guenyo, acompanyats dels cavallins, van ser els encarregats d’obrir la Festa Major, tal i com es pot llegir en els vells programes: «pasacalle por los enanos y caballines, acompañados de Orquesta».
A partir de l'any 1939, a les sardanes que es ballaven a la plaça Major (llavors plaza de España) s’hi varen afegir les «Danzas Folklóricas y Rítmicas». I les entitats que organitzaven actes propis eren totes elles afins al règim o estaven envoltades d'un cert aire religiós, com el Casino Bañolense, Círculo de Católicos o el Café Español.
De fet la plaça Major s'havia convertit des de finals del segle XIX, en l'espai principal de la festa, on s'hi feien, sardanes, balls, danses, concerts, serenates i balls de «caballins y Cap-grossos». Allà hi tenien la seva seu les diverses entitats existents, com El Foment de Cultura i Sport, l'Ateneu Republicà, el Círculo de Católicos o la Lliga de Defensa de l'Agricultura, Indústria i Comerç de Banyoles i Comarca, i en els seus locals s’hi feien vetllades literàries i musicals, teatre, cinema, balls i concerts.
D'aquesta manera les sardanes i les serenates es feien al carrer, mentre que el lloc idoni per als concerts, balls, vetllades, teatre i cinema era els locals de les diferents associacions. La veritat és que l'ambient festiu era constant durant tots els cinc dies de festa, —que després es varen reduir a quatre quan es va eliminar el cinquè, el dia de la Tornaboda, per manca d'assistència. A començament del segle XX s'ha de dir que no hi havia cap dia de la festa sense una ballada de sardanes a la Plaça. El 1907 s'hi va fer el primer concurs de sardanistes i, des de la segona dècada del segle XX, pràcticament cada any s'hi celebrava un concurs de sardanistes. Actualment hi ha audicions de sardanes amb la Competència de Cobles (Joves i Gran) durant la qual es ballen sardanes de forma lliure a la plaça Major, i el Concurs de Colles Sardanistes de Banyoles, un dels més antics del país.
A poc a poc, i conforme avançava el segle XX, els indrets on se celebrava la Festa Major van anar canviant, o millor dit, s'anaven ampliant. Així a la plaça Major i als carrers del Barri Vell, que havien estat els llocs primordials, i als locals de festa tradicionals com el Cercle de Catòlics, s'hi afegirien el Cinema Victòria, al passeig de la Indústria, i el Mercantil, a la plaça dels Turers. A més a més, aviat es va fer evident la necessitat d'incorporar en el programa oficial, a més de les sardanes, el cinema i el teatre, el ball a les discoteques, com l'Skinsad, i l'actuació de grups locals de rock. Aquestes actuacions, a partir de 1986, es varen centralitzar en l'espai que avui en dia coneixem com Les Barraques, un espai format per les casetes —totes diferents— que s'autoconstrueix cadascuna de les diferents entitats socials de Banyoles i que, les nits que dura la Festa Major, de dijous a dilluns, omple amb la música de diversos grups musicals. Les Barraques l'any 1992, amb la construcció de la Vila Olímpica, van trobar el seu lloc a La Draga, un indret proper al Pavelló Esportiu, on es duen a terme també concerts i el Ball de festa Major. Finalment, el 1996, tant Les Barraques com la Fira, es varen desplaçar definitivament prop del barri de La Farga.
En paral·lel a tot aquest seguit d'activitats comença a despuntar una nova vessant dins la Festa Major, l'esportiva, que si bé fins llavors, a banda del futbol, el ciclisme, el rem o la pesca, s'havia limitat a elements molt puntuals com el tir a l'ànec o la lluita de galls. A partir dels anys seixanta i setanta del passat segle va agafar una gran empenta, tanta que l'any 1979 la Revista de Banyoles va arribar a parlar d'uns mini Jocs Olímpics banyolins, doncs aquell any hi havia setze activitats esportives programades, que incloïen la pesca, el tenis, la hípica, la natació, el billar, el tir al plat, el futbol, l'aeromodelisme, el bàsquet, el mini-golf i la cordada. Tots aquest esport ampliaven l’espai festiu, ja que requerien dels seus propis llocs; i el ventall de locals i indrets on se celebraven activitats en el dies de Festa Major eren incomptables.
Actualment l’extensa oferta cultural i esportiva de la Festa Major es complementa amb diversos espectacles infantils basats en l’animació, les titelles i els pallassos, així com amb diferents exposicions i xerrades, i una obra teatral que cada any es duu a terme en el Teatre Municipal. I cada vegada s’obren nous espais de Festa Major.

Bookmark and Share