Articles - Costums i tradicions

EL LLUM DE CARBUR

EL LLUM DE CARBUR

L'Agenda
núm.69, abril 2018, pp.70-71

Encara recordo agafar el llum de carbur per anar a caçar cargols. Aquell aparell, també conegut com a carburer, que produïa una flama lluminosa, i que els nostres avis havien fet servir per il·luminar llurs habitatges.

Era un aparell molt senzill que constava de dos dipòsits cargolats un al cim de l’altre. En el de sobre s’hi posava aigua i en el de sota un producte «força pudent» anomenat carbur de calci. Un cop ambdós compartiments plens, una vàlvula de rosca permetia aportar controladament petites quantitats d'aigua al carbur, el que donava lloc a un gas, l'acetilè, que reconduït per un petit tub coronat per un filtre «xiclé», al que se l'incorporava un reflector parabòlic, feia que a l'encendres il·lumines l'entorn. Tot i amb això tenia els seus inconvenients, doncs si queia massa aigua es produïa excés de gas amb perill d’explosió i si en queia poca, la flama feia fum o s’apagava.

Pel que fa al carbur, aquest tenia l'aspecte d'una pedra sorrosa de color gris, i el venien a pes a diverses botigues. Recordo que el darrer lloc on el vaig poder comprar va ser a la ferreteria Puig del carrer de Sant Martirià. El residu que quedava era un fang gris que es tenia que retirar abans de la propera utilització.

Aquesta làmpada, fou inventada per l'enginyer de mines francès, establert a Barcelona, Enric Alexandre Gracián, l'any 1897, patentada dos anys més tard i presentada a l'Exposició Universal de París l'any 1900. Aquell any mateix, Frederick Baldwin desenvolupava a New York el primer carburer de calci. I tot i que primerament va ser emprat en la mineria i en la il·luminació casolana, amb el pas dels anys, es va estendre a altres àmbits com l'espeleologia, la pesca o el senderisme.

Amb el pas dels anys, aquests aparells s'han anat perfeccionant i adaptant a les diferents necessitats, sobre tot dins del món de l'espeleologia, que és quasi bé on ha sobreviscut. En aquest cas, s'han instal·lat fins i tot vàlvules de seguretat contra els excessos de pressió, així com «petites bombes» per la regulació de l'aigua, el gas produït dins del carburer, que l'espeleòleg porta penjat de la cintura, es reconduït per un tub de goma que va a parar a un filtre instal·lat a tocar del reflector que hi ha a la part frontal del casc i on mitjançant un encenedor piezoelèctric, s'encén el gas acetilè.

I el perquè ha sobreviscut al pas dels anys, cal buscar-lo primer en la il·luminació uniforme, càlida i agradable; també en el fet de que té una gran autonomia a un baix cost, doncs amb menys d'un litre d'aigua i carbur de calci es pot obtenir il·luminació per més de 24 hores; és un element robust i molt simple, el que permet una ràpida reparació amb eines bàsiques; i finalment, pel que fa sobretot a l'espeleologia, és una font de calor, en ser la reacció aigua-carbur exotèrmica, cosa que s'agraeix com a ajuda per combatre la hipotèrmia en estades perllongades en les coves.

I va ser gràcies a la llum d'una làmpada de carbur que, com un Rodrigo de Triana del segle XIX, la petita Maria, la filla de Marcelino Sanz de Sautuola, va dir aquella frase de «¡Mira, papá, bueyes!» quan degut a la seva petita alçada —tenia vuit anys— es va escolar per una escletxa d'una cova, i avançant-se al seu pare va poder veure per primera vegada les pintures d'Altamira.

Una llum que encara avui en dia la fan servir els autors literaris, com Juan Benet, que en la seva obra Un viaje de invierno (1971), en la que és una de les escenes més fantasmagòriques del llibre, es recrea amb la protagonista recorreguent tota la casa il·luminant-se amb una làmpada de carbur.

Bookmark and Share