Articles - Costums i tradicions

BANYISTES I NEDADORS

BANYISTES I NEDADORS

El Mirador. La revista del Pla de l'Estany
núm.132, setembre 2016, p.13.

El fet d'associar estiu i bany, una cosa que per nosaltres és molt natural, no ho era tant tot just fa un segle, i molt menys a una ciutat com la nostre.

Si bé a l'antiga Roma els seus habitants feien servir les zones costaneres com llocs de cura, exercici i esbarjo, a partir de l'Edat Mitjana les platges varen ser considerades llocs de perdició i es va estendre la prohibició de sovintejar-les.

No serà fins mitjans del segle XVIII quan es començarà a estendre la tesis de que els banys de mar eren medicinals i podien guarir infermetats com depressions, tuberculosi, artritis, etc. El doctor Richard Russell, un dels pioneres d'aquestes idees, escrivia l'any 1750 que tots els tractaments tenien que acabar amb un bany fred de mar, un fet que conduiria a una cura perfecta.

Però encara tindrà que passar un altre segle per que a les qualitats terapèutiques s'afegissin les d'oci, i les platges passessin a ser tambè un lloc on poder-se relaxar i deslliurar-se, encara que fos per una estona, de la tirania dels corses i vestits de l'època. Fou així com la nostre península, afavorida per un clima benèvol, veia com l'aristocràcia i la noblesa posaven els seus ulls en platges com les del Sardinero, a Cantàbria, o de la Conxa, a Sant Sebastià, convertint-se fins ben entrat el segle XX en ús exclusiu de les classes més acomodades.

Per la seva banda, Banyoles no va ser menys. A l'Estany, del que podem dir que havia estat «descobert» socialment dins la segona meitat del segle XIX, coincidint amb la posta en marxa del balneari de La Puda, els forasters hi anaven a passejar i a barquejar, però no a banyar-se, i molt menys els banyolins. Era un lloc on les dones rentaven la roba i els homes duien a abeurar el bestiar. Era el lloc on es llençaven les escombraries i on s'enterraven els gossos. Era un lloc on hi havia xucladors que es podien endur qualsevol agosarat que pretengues profanar aquelles aigües.

Però a poc a poc, aquesta visió de l'Estany canviarà i les ribes de Porqueres es convertiran en el lloc on les aigües seran profanades. Com recordava Ventura Pau durant l'estiu, molts joves es banyaven a Porqueres a l'anomenada Platja dels Estudiants. Hi arribaven amb barques llogades a les pesqueres d'en Leru o d'en Generet, acompanyats sovint de les xicotes, un fet totalment reprovable, com va fer veure el rector de Santa Maria en el seu sermó del diumenge dient que a Banyoles hi havia joves molt atrevits i agosarats, fills de famílies d'una religiositat arrelada, que en «trajo» de bany o «taparrabos» es passejaven per l'Estany. I no tant sols joves estudiants, sinó que també nois de ciutat i pagesos que després de la sega o havent acabat les feines diàries anaven a remullar-se a l'Estany.

Sembla ser que la visió d'aquest cossos «semi-nus» indignaven els passejants i així ho deurien fer saber al rector que no s'hi va estar de criticar a tots els que s'acostaven a les aigües «pecaminoses» de l'Estany, titllant de «desvergonyides» les dones que, més per divertiment que per esperit esportiu, passaven les tardes d'estiu refrescant-se a l'altre costat d'estany. L'església considerava el bany pur exhibicionisme i s'escandalitzava quan s'apropava l'estiu per la «disminución de la longitud de las mangas de los vestidos del bello sexo».

Aquest nou «descobriment» de l'Estany, com a lloc d'esbarjo i esport, ajudat pel fet que l'any 1924 el consistori banyolí, amb la col·laboració d’un grup de socis del C.N. Barcelona, organitzés un festival de natació a l’estany, va fer que molts d'aquells joves que a principis dels anys vint havien començat a practicar la natació i s’havien fet socis del C.N. Barcelona perquè estaven estudiant a la capital, es plantegessin la idea de fundar un club semblant a Banyoles. Naixia així l'any 1925 el Club Natació Banyoles, el qual encara 25 anys més tard, en ple procés de construcció del seu nou edifici va tenir que veure com les seves obres eren interrompudes pel Governador Civil, a petició del Bisbe, si no se separava la zona on es banyava la gent, en dues, una per a cada sexe.

Ja ho deia el Quixot, ara fa 400 anys: «con la iglesia hemos dado, Sancho».

Bookmark and Share