Articles - Ciències

PROJECTES D'EMBASSAMENTS AL PLA DE L'ESTANY

PROJECTES D

El Pla de l'Estany. Revista del Consell Comarcal
núm.72, novembre 2012, pp.20-25

Introducció
Al llarg del segle XIX es van dur a terme a Catalunya grans projectes hidràulics que afectaren part de les terres de Lleida, així com els deltes de l'Ebre i del Baix Llobregat. Per contra, a les comarques gironines i, en concret a la zona nord-ampurdanesa, es van anar desestimant tots - la majoria d'ells associats al riu Fluvià - fins ben entrada la segona meitat del segle XX. D'aquests projectes fallits es van concebre uns quants que, d'haver arribat a bon fi, haurien canviat la fisonomia de la nostra petita comarca en un cent per cent. Em refereixo als projectes fallits d'embassaments a Crespià, Esponellà i Sant Miquel de Campmajor.

Al Pla de l'Estany, la idea de portar aigua d'un lloc a un altre, es remunta a l'època dels benedictins, que van canalitzar les aigües de l'estany per tal d'aprofitar-la, primer per regadiu i desprès com a força motriu. Però deixant de banda aquest, i altres projectes d'aprofitaments hidràulics, com els de Jaume de Caresmar, del segle XVIII, que volia desviar les aigües del Fluvià fins el Manol i que també pretenia fer un canal navegable des de l'estany de Banyoles fins el mar, començarem el nostre viatge en el temps, a mitjan segle XIX, amb el projecte que porta per títol Canal del Norte de Cataluña.

Canal del Norte de Cataluña (1857)
Aquest projecte, que passava per la construcció d'un gran embassament al riu Ter, a la zona del Pasteral - amb una capacitat de 160 hm3 - es nodria, a banda de les aigües del Ter, de les del Fluvià mitjançant un canal secundari que arrancava a tocar de Crespià. La presa, que havia de tenir 100 metres d'alçada i produïa un rabeig sobre el riu de 18 km aigües amunt, incorporava un canal navegable de 100 km per a vaixells d'un màxim de 500 tones i que anava des d'aquest embassament fins a la badia de Roses.Perquè ens fem una idea de les mesures d'aquest embassament, el geògraf David Pavón, d'acord amb les dades oficials publicades pel ministeri de Foment, ens diu que a tot Espanya, en aquells moments, tot just arribaven en total als 100 hm3.

Desestimada aquesta proposta, li va seguir el 1866 el Canal de riegos del Ampurdán de José Pinilla, que afectaba sobretot al municipi de Ventalló, a la plana de l'Empordà, i el Canal del Alto Ampurdán; que en aquest sí que ens afectava.

La societat "Canal del Alto Ampurdán" (1882) i la Cambra Agrícola de l'Empordà
El 1882, en el si de la societat del Canal del Alto Ampurdán, un nou projecte veia la llum. Obra de l'enginyer Victorià Felip i Vidal, estava molt centrat en el regadiu i, en concret, en la plana que envoltava Figueres. Dins d'aquest projecte, l'obra principal consistia en una presa de derivació, "de 14,5 m. sobre el lecho del río, con 14 metros de grueso en la base y 80 m. de largo", en el mateix lloc on ja la situava el projecte de 1857, prop del poble de Crespià, al peu del turó de Sant Miquel, una zona on el riu forma un estret congost. Però com els altres projectes, tampoc es va dur a terme.

L'arribada del segle XX arrenca amb el Plan de Obras Hidraulicas. La proposta consistia en poc més que un catàleg d'obres hidràuliques i fou promogut pel govern central el 1902. Aquest pla i, els successius de 1909 i 1916 preveien, entre d'altres, el "Canal del Ampurdán y Pantano de Crespià, para dar riego a 4.700 hectáreas ... derivando el canal del rio Fluvia en el estrecho del Molino de las Deus, cerca del pueblo de Crespia, e implantando el pantano en el mismo sitio". Uns projectes que van tenir el suport de la Cambra Agrícola de l'Empordà, fundada a Figueres el 1900, que des d'un bon principi lluità per el desenvolupament de l'agricultura a la comarca donant tal impuls en els projectes que, fins i tot, van aconseguir que l'abril de 1904, el rei Alfons XIII es desplacés a la seu de l'entitat, aprofitant que feia una visita a la ciutat de Figueres. Posteriorment, el 15 de maig de 1924, en la seva segona visita a la ciutat, es va desplaçar fins a les proximitats del lloc on s'havien de fer les obres. Però tot i les bones intencions, i malgrat restar incloses dins les "obras hidraulicas realizables en un plazo de ocho años" de les grans infraestructures hidràuliques de regulació previstes pels rius gironins, no se'n va arribar a executar cap.

Dos any més tard, el 1926, amb l'objectiu d'impulsar les obres hidràuliques pendents en tot el territori nacional, es creaven les Confederaciones Hidrográficas, que en el nostre cas concret i segons Reial Decret de 1929, portaria el nom de Confederación Sindical Hidrográfica del Pirineo Oriental (CSHPO).

L'embassament de Crespià (1929)
El 8 de juliol de 1929, en la sessió de clausura de l'assemblea constituent de la CSHPO, ja va quedar palès que el projecte de l'embassament de Crespià era un problema que s'arrossegava des de feia temps: "llevaba tres cuartos de siglo de existencia burocrática, sin que hubiera dado comienzo aún a los trabajos de una obra tan importante y de la que deben resultar beneficiados buen número de pueblos del Ampurdán".

Aquest discurs, fet pel Delegat Reial, era l'impuls que faltava a tants anys d'avant-projectes, i tant es així que el 31 de gener de 1930, ja estava a punt la redacció del primer projecte d'embassament de Crespià, i en el que es preveia construir, a l'alçada d'on es troba la capella de Sant Miquel de Roca, just als límits entre els municipis de Crespià i Esponellà, un embassament amb una pressa 45 metres d'altura, que emmagatzemaria 65 milions de metres cúbics i que cobriria poc més d'unes 500 ha. de superfície, de manera que les seves aigües arribarien fins al pont de Besalú, del que cobririen - en estat normal - uns tres metres dels seus pilars.

L'acte de presentació d'aquest projecte va comptar amb la presència del rei Alfons XIII aprofitant una visita que havia fet a Banyoles i Figueres el 28 de maig d'aquell any de 1930. Pel que diuen les cròniques de l'època, un cop se li va presentar el mateix, va comentar "Sembla mentida que tractant-se d'una obra de tantíssima importància no s'hagués realitzat molt abans" per acabar amb un lacònic "ja està fet el pantà de Crespià".

A partir d'aquí la tramitació hagué de sortejar diversos esculls, com ara les expropiacions. En aquest sentit s'ha de ressaltar que la llei establia que els propietaris de les obres beneficiades pel regadiu paguessin com a mínim el 10% de la despesa durant la construcció de les obres. No serà fins el 16 d'agost de 1934, que es desencallarà la situació, amb la modificació de la llei. El 3 de juliol de 1935, les diferents autoritats es desplaçaren al Pla de Martís per veure "in situ" la ubicació del futur camí que tenia que donar accés al futur embassament i la casa de l'administració. Pocs mesos desprès, el 9 de setembre, es col·locava la primera pedra de la que havia de ser aquesta casa, just per sobre del congost on s'havia de construir la presa. La premsa de l'època descrivia l'acte dient que al pas del comboi d'autoritats la gentada era impressionant "convenientment arrenglerats en la vorera de la carretera de la Generalitat, ocupaven més d'un quilòmetre de llargària, des de Martís en direcció a Banyoles".

Les obres començaren tal i com s'havia previst, i a finals d'abril de 1936, ja estaven pràcticament acabades les dues carreteres que s'hi havien de construir: la que conduïa fins el pantà i la que des d'aquest anava a la presa, però l'esclat de la Guerra Civil, el mes de juliol - tot i que durant un temps encara s'hi va seguir treballant - va acabar per paralitzar-ho tot.

De nou el pantà de Crespià (1941)
Un cop acabada la conflagració, l'any 1941 en el Plan General de Obras Públicas, es declaren d'interès els pantans de Crespià i el de Sau. Comença així una nova etapa pel pantà del Fluvià, tot i que relativament curta, ja que en el decurs de les obres de perforació per fer un túnel per on desviar les aigües del riu mentre es bastia la paret de la presa, es van trobar amb l'aflorament de guixos i algunes coves de dimensions considerables, excavades en aquests guixos, que desaconsellaren seguir amb el projecte.

Tot i amb això, durant uns anys la comarca va viure la il·lusió de les obres. L'any 1942 es va començar a construir la que havia de ser la casa de l'Administració, també coneguda com a "Casa dels enginyers", així com un barracó que estava destinat a menjador i vivenda dels treballadors, que en aquells moments tenien que ser bastants ja que en data 7 i 8 de novembre, els ajuntaments de Crespià i Esponellà, en els seus plens municipals van aprovar dirigir-se al Governador de la Província doncs "en vista de la escasez de ganado lanar y del aumento de personal que hay en este pueblo – de fet es referia als dos pobles - con motivo de las obras del pantano de Crespià" ... es demana "permiso para sacrificar, entre los dos pueblos, semanalmente, un becerro, para abastecer de carne a sus habitantes".

Però aquesta il·lusió, va durar tan sols tres anys, ja que a partir de 1944, el pantà de Crespià va quedar suspès per problemes d'ordre geològic i el febrer de l'any següent es va paralitzar de manera definitiva. Val a dir que en els sondejos que s'havien fet l'any 1909, ja s'havien localitzat guixos en aquesta zona, però en el seu moment no se li va donar la deguda importància.

Però aquests anys, un altre problema planeja sobre les aigües gironines. A finals de la dècada dels quaranta, Barcelona i el seu cinturó estan en fase d'expansió, i la poca pluja caiguda entre 1947 i 1949, van donar lloc a una gran sequera, que va portar forces problemes de subministrament a l'àrea metropolitana. Calia buscar una solució urgent, i aquesta passava per fer un transvasament de les aigues del Ter. Per aquest motiu, per decret del 31 de març de 1950 s'ordena la redacció d'un avantprojecte – que serà aprovat el 1954 - d'abastament d'aigües a la ciutat de Barcelona i rodalies, amb cabals derivats del riu Ter. En contrapartida, davant la gran pressió que hi havia en contra del projecte, sobre tot a les comarques gironines, indirectament es donava llum verda a la redacció urgent d'una bateria d'estudis facultatius de grans embassaments com els d'Esponellà (Fluvià), Boadella (Muga) i Ginestar (Llémena) a la vegada que es posava sobre la taula d'altres d'aparcats feia temps, com el de construir un pantà a la zona de Boadella per controlar les riuades de la Muga i a la vegada possibilitar el regadiu de les terres de la comarca, i que donaria lloc a l'actual pantà de Boadella, inaugurat el 1969.

Els embassaments de Castellfollit de la Roca, Sant Miquel de Campmajor i Ginestar (1953)
L'any 1953 la Dirección General de Obras Hidráulicas del Ministerio de Obras Públicas va redactar un avantprojecte de regulació dels cabals del riu Fluvià. Es tractava d'una complicada obra d'enginyeria hidràulica formada per tres pantans comunicats entre ells. El primer era una presa de 15 metres d'alçada que embassava les aigües del Fluvià prop de Castellfollit de la Roca. Aleshores, mitjançant un túnel, es portaven fins el riu Ser, on una mica més avall de la seva confluència amb el Tort, a l'alçada del molí de Roca, hi hauria una nova presa, de dimensions similars al desestimat de Crespià, de 50 metres d'alçada. Tot sigui dit que hauria inundat la Vall de Campmajor. Per últim, un conjunt de túnels i canals creuaven els contraforts de la muntanya de Rocacorba, portant les aigües del Ser al Llémena, afluent del Ter. Finalment, tot el cabal s'havia d'emmagatzemar en un tercer embassament que consistia en una presa situada prop de Ginestar, d'una alçada de 45 metres. D'aquesta manera es transvasava l'aigua sobrant de la conca del Fluvià al Ter.

De fet el projecte fou aprovat el 25 de juliol de 1954 i fins i tot va arribar a sortir publicat en el BOE, malgrat que no s'havia informat als veïns esperant a tenir els resultats dels sondejos, uns resultats que encara eren més desoladors que en el cas del pantà de Crespià, ja que aquesta vegada es van trobar amb grans concavitats, excavades al guix, en les que se'ls esmunyien els tubs. De nou la conclusió fou que el subsòl, de guix, no podia retenir l'aigua.

L'embassament d'Esponellà (1957)
El 1956, es va reprendre la iniciativa del pantà de Crespià com a contrapartida a la presa d'aigües del Ter per a la ciutat de Barcelona, però en el cas del Fluvià - i després de la decepció de la dècada dels 40 i al fet que la Vall de Campmajor també presentes problemes degut possiblement a la proximitat de l'Estany de Banyoles i la seva conca - calia fer un estudi hidrogeològic detallat, tant a nivell superficial com d'assaigs per mitjà de fluoresceïna. Els resultats obtinguts, van permetre tenir una idea bastant clara de la hidrogeologia comarcal, de manera que un cop acabats els estudis, l'Assessoria Geològica d'Obres Públiques, l'any 1957 va recomanar que calia construir la resclosa a Esponellà, perquè era la més eficaç i econòmica.

Naixia així el projecte d'embassament d'Esponellà, a tan sols 500 metres de l'emplaçament abandonat el 1944. Les recents prospeccions geològiques havien permès conèixer, que entre la ubicació descartada l'any 1944 i l'escollida el 1957, discorria una línia de falla perpendicular a la llera del riu que feia modificar el substrat geològic.

El 15 de juliol de 1959, s'aprovava per Ordre Ministerial el Projecte de pantà d'Esponellà sobre el riu Fluvià elaborat per la Confederació, i el 1960 es redactava l'estudi previ del conjunt dels plans de regatge del Fluvià. Però malgrat les seves bones perspectives el projecte va quedar encallat, fins que l'any 1964 es torna a plantejar el Plan Fluviá en el I Plan de Desarrollo Economico Social fet pel govern de Madrid. Però de nou, ni la redacció ni l'aprovació del projecte no van servir per fer realitat ni la presa ni els regadius del Fluvià.

Els darrers intents
A finals dels 60 els estudis tècnics elaborats per l'administració hidràulica conclouen que abans d'optar per la construcció d'una infraestructura, com la presa d'Esponellà, es valoressin les possibilitats del regadiu amb aigües freàtiques, i si bé el I Plan de Desarrollo Esconomico Social, fet pel govern central l'any 1967 considera encara el "Plan Fluvià", a partir de llavors ja desapareix dels pressupostos, tot i que encara es redacta el "Projecte de túnel de desviament del riu Fluvià i camins d'accés de la marge esquerra per a la construcció de la presa d'Esponellà" i, fins i tot, el 1980, en el Plan Hidrológico Nacional, la regulació del Fluvià es considera una actuació necessària per dur-la a terme abans del 2010.

El 1983 encara es parla d'un nou projecte, en aquest seria una presa de 42 metres d'alçada i no nomes per regadiu, sinó per abastament i aprofitament hidroelèctric. Aquest nou projecte, avalat per una presumible comunitat de regants que demanarà a la CHPO que es revifi el projecte dels anys 60, farà que el 4 de febrer de 1984 el diari el Punt publiqui aquest titular: "el llarg camí de la presa d'Esponellà està a punt d'entrar en la recta final" ... però dos anys més tard, el 6 de novembre, el mateix diari reconeix que el projecte està congelat arran dels traspassos que, en matèria d'obres hidràuliques, va fer l'estat central a la Generalitat el gener d'aquell any.

I com si fos l'au Fènix, que es resisteix a morir, encara hi ha un darrer intent, aquest cop de l'any 1995 dins d'un projecte global que tindria com a objecte portar aigua a Catalunya provinent dels excedents de la conca del Roine.

S'acabaran aquí 150 anys de projectes al Fluvià? La veritat és que no m'atreveixo a dir-ho, doncs com hem vist, cada cop que s'ha donat per enterrat un projecte, als pocs anys es torna a replantejar.

Per més informació, consulteu les obres d'en David Pavón: Antecedentes de los grandes proyectos de irrigación en el llano del alto Ampurdán. La opción fracasada de los grandes regadíos catalanes del siglo XIX, Scripta Nova, Vol. XI, núm. 229, 1 de enero de 2007, i també La gran obra hidráulica a les conques de la Muga i del Fluvià: dels projectes a les realitzacions (1850-1980). Tesis doctoral. Universitat de Girona, 2007.

Bookmark and Share