Articles - Ciències

MÉS DADES SOBRE LA ZONA LACUSTRE DE L'ESTANY DE BANYOLES

MÉS DADES SOBRE LA ZONA LACUSTRE DE L

El Pla de l'Estany
núm.68, juny 2011, pp.6-7

Des de que el mes de novembre de 2008, i com una separata del número 60 de "El Pla de l'Estany", la revista que publica el Consell Comarcal del Pla de l'Estany, veiés la llum la publicació "Zona lacustre de l'Estany de Banyoles (Estanys, Estanyols i Llacunes)" han passat més de dos anys i en aquest temps han estat diferents els documents que han anat sortint i que han fet que algunes de les dades que en aquella època, tan en Miquel Campos com jo mateix, donàvem per suposades, puguin ara donar-se per bones. Així mateix, hem de tenir present que la conca lacustre en la que estem assentats, està totalment activa, motiu pel que, desprès d'èpoques de fortes pluges, el destí ens pot reservar alguna sorpresa, i en aquest cas concret, en forma de nous estanyols.

En aquella publicació en parlar del Pla de Banyoles fèiem esment a un estanyol del que nomes n'havíem trobat una referència, datada l'any 1915, i del que no sabíem res més: l'estanyol dels Burros. Doncs be, no és que hagi pogut esbrinar molt més, però si més no, el que puc dir és que anys abans ja ostentava aquest nom. Concretament, el Setmanari de Banyoles, de data 28 de maig de 1911, parla d'uns joves que "el dijous dia 17 al estany devant l'estanyol dels Burros" s'havien dedicat a "picar los arbres amb l'eina de tallar les herbes". Ara, a més ja sabem que no es trobava isolat, sinó que al davant seu tenia un altre estany o l'Estany.

Seguin dins la mateixa zona, però dins el terme de Camós trobem una referència de l'any 1344 on Arnau de Samasó, abat de Banyoles, després d’haver-ne parlat amb diversos pagesos, diu que vol establir terres del mas Castelló de Banyoles que havien estat excessivament carregades de prestacions agràries de l'estanyol d’Estanyer (avui en dia animenat Estanyell).

Però on realment es pot aportar nova informació és a la zona de Sant Miquel de Campmajor. La primera d'ella amb l'aparició o millor dit reaparició d'un estanyol situat al camí que va a Can Camós i que si be ja fa uns anys que es va formar per primer cop, però al estar situat al mig d'un camí es va reemplenar de rocs i terres, s'ha de dir que arrel de les fortes pluges caigudes a mitjans del mes d'octubre del passat any, en que a la Vall de Campmajor es varen recollir un total de 170 litres d'aigua per metre quadrat aquest estanyol a tornat a reclamar el seu espai formant-se un forat de forma circular d'uns 3 o 4 metres de diàmetre i uns 5 o 6 de profunditat, al que en Josep Fort - el meu guia particular quan de visitar estanyols es tracta, i aquest cop no podia ser menys ja que de fet es qui em dona el toc d'alarma, en forma de trucada al mòbil, quan les surgències de la vall s'activen - i jo mateix ens varem permetre la llibertat de batejar amb el nom de "forat del camí del Camós". Però no nomes fou aquesta la sorpresa que ens portà aquests darrers aiguats, sinó que una mica mes amunt, 5 o 6 metres per damunt de la riera de Sant Miquel, a les escletxes que hi ha a l'est dels camps de Can Camós, i segons ens deia l'actual estadant, se sentia un soroll esferidor de l'aigua passant pel fons d'aquestes escletxes, arribant fins i tot a sortir l'aigua per elles, un fet que ens venia a demostrar que aquella aigua que just a aquesta alçada de la riera "desapareix com si fos tragada per la terra" el que fa es esmicolar-se terra endins, passant per sota del camp del Camós i del nou estanyol.

Sobre l'aparició d'estanyols, l'abat de Banyoles, Benet d'Olmera també aporta el seu gra de sorra en una crònica datada el 5 de març de 1817 i que te un to semblant a tots els enfonsaments d'aquesta vall: "Havrá cosa de quatro o cinco días. á hora y media de esta villa - es refereix a Banyoles- tras un montecito se hundió de repente, sin preceder temblor, un buen pedazo de tierra con los árboles que havía en ella que no han parecido mas, y se ha quedado un grande boquerón y hoio mui hondo, por la profundidad del qual se ve y oye pasar como un rio de agua con mucha rapidez, el qual segun la direccion que tiene no extrañaré que sea uno y quiza solo el que provee á este estanque".

Un altre document que aporta noves dades, son els plànols que han estan penjats a les parets del nou Ajuntament de Sant Miquel de Campmajor, datats l'any 1883. Gràcies a aquests mapes podem retrocedir la data de formació d'algun dels estanyols, ja que en molts casos nomes teníem constància de la seva existència gràcies al que ens deia l'Horacio Bentabol, l'any 1910 i que era, juntament amb en Lluís Marià Vidal, dos anys abans, les fonts mes antigues que teníem fins ara sobre la hidrologia d'aquesta vall.

En aquests plànols, podem veure que ja aquell any existien dos dels tres estanyols Negres, l'estanyol Negre I i l'estanyol Negre III, i també l'estanyol de la Coromina, la bassa de Can Brugada i la bassa de Ca l'Estany; i una mica més a l'est l'estanyol de la Cassota. Així mateix, a l'altra banda de la riera de Sant Miquel, trobem l'estanyol de la Balca, l'estanyol del Racó i molt més separat de la llera del riu del que està avui en dia, l'estanyol del Camós. A la zona dels camps de la Guàrdia, l'estanyol Petit de la Guàrdia, els bullidors de la Guàrdia i un, al bell mig del camps, que possiblement es correspon amb un que segons havíem comprovat mitjançant unes fotos aèries de mitjans del segle passat havia estat tapat i que fa poc que va reeixir, i que anomenàvem estanyol dels Camps del Pla de la Guàrdia.

Una mica més cap a l'est, per sota del prat d'en Teixidor, on avui en dia hi ha l'anomenat bullidor de Santa Quiteria, podem veure un parell d'estanyols, que podrien ser els que en Bentabol esmentava amb el nom de estanyol Petit d'en Rovira i estanyol Gran d'en Rovira; i seguint per la carretera, camí del Collell, en el que anomena camp de l'estany en situa un altre, l'estanyol de les Tres Creus, un estanyol, del que teníem com a referència més antiga l'aportada per Joan Vidal l'any 1925. I a la que es ve afegir a banda de l'aportada pel mapa, una referencia al butlletí del mateix santuari del Collell, del gener de l'any 1945, i signada per "el rector de Ventatjol" que es pregunta sobre la certesa o no de la tradició dels tres nois que segons la llegenda s'hi varen negar i acaba dient que es d'estranyar que ningú a la vall recordi aquest fet, i fins i tot fa referencia a un tal mossèn Corcoy, arribat al Collell l'any 1882, tot just trenta anys desprès de la fundació del Santuari, i que en cap moment ningú li havia parlat d'aquest fet. Un fet que tot i posar-lo en dubte, curiosament donava lloc a l'article esmentat, ja que es feia reso de la mort de l'avi Prat sobre el que deia "como le lloran las cruces de l'Estany de les Tres Creus - hoy harto olvidadas - que el cuidaba de reponer". O sigui que sabem que l'any 1883 l'estanyol ja existia, que hi havien hagut tres creus al turó que hi ha a tocar, però el que no se sap és el per que de les tres creus.

I ja per acabar, i seguint encara amb aquest mateix article, el rector encara ens obre les portes a un nou estanyol, que segons diu es va formar a tocar del de les Tres Creus, als voltants de l'any 1910, quan s'estava construint la carretera al Collell, tot dient que la mainada i professorat del santuari, a l'hora de berenar varen baixar corrent per veure "el imponente espectaculo de aquellas enfurecidas aguas, que levantando masas de espuma, formaron un nuevo pequeño estanque".

Bookmark and Share