Articles - Ciències

ELS ESTANYOLS INTERMITENTS DEL PLA DE L'ESTANY

ELS ESTANYOLS INTERMITENTS DEL PLA DE L

Les Garrotxes
núm.7, primavera-estiu 2011 pp.96-97

La zona lacustre de l'estany de Banyoles, està formada per una serie d'estanyols, surgències i brolladors que en nombre superior a la vuitantena formen el sistema càrstic més gran de Catalunya.

En gran mesura, les aigües que constitueixen aquest sistema son d'origen subterrani, i s'infiltren a traves de terrenys calcaris de la zona coneguda com a Alta Garrotxa, sortint a la superfície per dissolució de les capes de guixos i calcàries, provocant enfonsaments del terrenys que donen lloc a diferents llacunes, unes temporals i altres permanents. Aquesta zona hidrogràfica la podríem dividir en tres grups: el Pla de Banyoles, el Pla de Matís-Usall i la Vall de Campmajor.

D'elles, la primera és la més coneguda i compte amb estanys com el de Banyoles, Vilar, Cendra, Montalt, Cisó, ... un seguit d'estanyols que, situats als voltants del de Banyoles, i emmarcats en els municipis de Banyoles, Porqueres i Camós, tenen la particularitat de que les seves aigües son permanents, cosa que no passa en les altres dues zones esmentades. La segona zona, la del Pla de Martís-Usall, es situa en un pla lleugerament inclinat cap a la vall de Fluvià, i és on es troba el fenomen hidrogeològic més espectacular de la conca lacustre de Banyoles: l'estany intermitent d'Espolla. Per últim, la Vall de Sant Miquel de Campmajor, situada a l’oest del Pla de Banyoles, es una zona d’alta activitat hidrogeològica, sobretot en moments en que el sistema està actiu, que provoca la sobtada aparició d’estanyols.

Com ja he dit, el grup corresponent al Pla de Banyoles el conformen estanys d'aigües permanents per la qual cosa em centraré en les altres dues zones, tot i que la tercera, la de la Vall de Campmajor es la més espectacular, ja que a diferència de la del Pla de Martís-Usall en la gran majoria dels casos s'arriben a formar autèntics estanyols.

Del grup del Pla de Martís-Usall, s'ha de destacar l'estanyol d'aigües intermitents de la Platja d'Espolla, que vessa les seves aigües al riu Fluvià i que en períodes de màxima afluència d'aigua arriba a tenir una superfície d’uns 33.190m2 i una fondària de 4,5m en el clot que hi ha al marge sud. Aquest estanyol, a banda d'alimentar-se de diferents surgències que es troben al mateix llit de l’estanyol, com el Sortidor de Sorra, la Deu dels Joncs i d'altres que no tenen nom, també rep les aportacions de diferents recs, els quals s’alimenten de les aigües dels diferents bullidors que hi ha fora de la seva cubeta, com son els sortidors d'en Torra i de l'Orella, i de la deus de Quel Simon, Ull de Porc, Crivillosa, Canyer, pou Rodó i Freixe.

En aquesta mateixa plana, però més a la banda d'Usall, hi ha tot un seguit de surgències que alimenten el rec de la Mussoga, el qual acaba el seu recorregut quan conflueix amb el Serinyadell. D'aquestes, la més important es la surgència de la Mussoga, i que dona nom tant al rec com al salt d'aigua que s'hi troba en el seu recorregut, un rec que també rep les aigües de les deus de Can Jepot, Pomareda i del Ciderer, i dels pous d'en Fages i de Can Gelada.

També trobarem el rec del Freixe - que donarà lloc a la riera del Garrumbert, desprès de recollir las aigües dels sortidors dels Pals de Ferro, de les deus de l'Om i del Fontbó, i de la font de Melianta – i el Pouet, una deu permanent que juntament amb les aigües que venen dels vessants orientals del Convent Vell, donen lloc al rec de les Arcades. Per últim caldria esmentar una zona inundable coneguda com Les Llacunes, que es una depressió que s’omple d’aigua quan plou molt.

Fins ara hem viat que la majoria dels fenòmens que conformen el Pla de Martís-Usall son surgències o deus que, tot i ser intermitents, el que fan es donar lloc a petits rierols que esmunyint-se pel terreny aboquen les seves aigües a d'altres de més cabdal. Però en el cas de la vall de Sant Miquel de Campmajor la situació es diferent, doncs es formen vertaders estanyols, en alguns casos d'aigües permanents, la gran majoria de les vegades de forma força circular, cosa que denota que el seu origen ha estat un enfonsament.

La zona amb més abundància d'estanyols la tenim a la banda esquerra de la carretera que va de Banyoles a Olot. En primer lloc tenim la Bassa de Can Brugada i l'estanyol de la Coromina, ambdós d'aigües permanents, i al mig de tots dos, hi ha el de les Saules - que s'emplena en períodes de fortes pluges - i una mica més al sud, un grup de tres, anomenats Negre I, II i III, i el de la Pollancreda o de l'Arbreda. D'aquí, en direcció est, a l'altra banda de la riera, trobarem l'estany del Camós o de Planaferrana, que tot i que actualment ha estat engolit pel riu, encara es poden veure a la banda nord i oest les parets de pendents pronunciades que el conformaven. I molt a prop d'aquest el passat octubre s'en va formar un de nou, al que varem batejar com a forat del Camí del Camós. Una mica més al nord el del Racó, que te el seu origen en uns brolladors molt ben diferenciats, i que està connectat mitjançant un rec amb el de la Balca. I ja en direcció de la carretera, a l'alçada de l'estanyol de les Saules, encara en trobarem un darrer, el d'en Barraca. Por últim quedaria per esmentar l'estanyol de la Casota i un enfonsament proper, l'anomenada enfonsada d'en Barris, que al igual que passa en altres indrets de la vall, s'emplena d'aigua quan el sistema està actiu i que un dia o altra, patiran un definitiu enfonsament donant lloc a un nou estanyol.

Al nord de la vall, es a dir a la dreta de la carretera d'Olot, tenim unes zones d'aigües sorgents no tant ben definides, com son els prats d'en Teixidor - on es pot constatar la presència de diferents punts de surgència i la presència d’òxids de ferro - ; els bullidors de Santa Quitèria - on a començaments del segle XX l'enginyer Horacio Bentabol situà un conjunt de quatre estanyols, que avui en dia han desaparegut, i que responien als noms d'en Rovira, petit d'en Rovira, Cendra i Vidal -; i els estanyols de la Guàrdia - un conjunt d'estanyols força propers entre si, que s'anomenen Petit de la Guàrdia i bullidors de la Guàrdia, així com dos enfonsaments més situats en el camp que els delimita -; i per últim una mica més cap al nord, l'estanyol dels Fosos, a tocar del qual encara en podem situar un parell més.

I ja per acabar, esmentar l'estanyol de les tres Creus, camí del Collell i fora d'aquestes tres zones, l'estany del Racó de Besalú, la surgència de l'Ullal a Mieres i una zona inundable a la dreta del camí de Can Monell, també a Mieres.

Bookmark and Share