Artículos - Ciencias

ELS ESTANYOLS DE SANT MIQUEL DE CAMPMAJOR EN ELS MAPES CARTOGRÀFICS DEL 1883

ELS ESTANYOLS DE SANT MIQUEL DE CAMPMAJOR EN ELS MAPES CARTOGRÀFICS DEL 1883

El Golany. Revista de Sant Miquel de Campmajor
núm.30, 2n semestre 2011, pp.18-19

Arrel de la construcció del nou edifici de l’Ajuntament, han sortit a la llum - i no pel fet de les obres en si, sinó pel fet de que uns documents que estaven repartits per diferents masos del municipi, s’han aplegat per tal de poder-ne fer una copia que és la que avui podem contemplar a les parets del nou consistori – sis plànols, de mides considerables, de caràcter cadastral, que situen els masos i els límits o partions que hi havia entre les diferents propietats, i amb el seu corresponent número d’identificació cadascuna.

Aquests sis mapes, fets en paper tela, a escala 1:2.500 i que porten com a títol genèric Plano geometrico-Topografico del término de ... representen els termes de San Martin de Campmajor (en realitat son dos fulls de mides 109x200 i 94x218), Falgons (142 x 209), San Miguel de Campmajor (108 x 192), Briof (153 x 95) i Ventatjol (105 x 95), i estan datats el 30 de maig de 1883, essent-ne el seu autor en Josep Papell i Llenas, un geòmetra empordanès, nascut a Figueres vers l'any 1838.

Obtentor de títols tant pomposos com "Caballero de primera clase de la Orden del Merito Militar, Director de Caminos vecinales y canales de riego y Celador municipal de policia urbana del Ayuntamiento de Figueras", es va formar a l'Escola de Belles Arts de Barcelona, on va ser deixeble de l'arquitecte Elies Rogen. Pertanyia a la primera promoció d'agrimensors d'aquest centre, on també va obtenir els títols de director de camins veïnals i canals de rec, i el de mestre d'obres, una professió, aquesta última, que es va convertir en la seva principal ocupació laboral, per la qual cosa obri un despatx al número 28 del carrer Lasauca de la capital empordanesa, que portava per nom "Centro Facultativo Artístico Industrial".

Però no per això deixà de banda les seves altres dots, com les d’escriptor, sobre tot de fets històrics, dibuixant i cartògraf, i que el va portar a editar el Tratado completo de dibujo topografico i a realitzar nombrosos plànols geomètrics de caràcter parcel·lari per encàrrecs dels ajuntaments, tal i com fou el cas de l’ajuntament de Sant Miquel de Campmajor i de molts d’altres com Besalú, Salt, Navata, Mieres, Crespià o Esponellà, per exemple.

Però no només els masos i partions, els tipus de sembrats i la vegetació, sortien reflectits en aquest plànols, sinó també - i aquest és el motiu principal d’aquest article - els estanyols i cursos fluvials que conformaven el paisatge d’aquell moment. D’aquesta manera, aquell treball de recerca que, juntament amb en Miquel Campos varem dur a terme i que va donar lloc a la publicació editada pel Consell Comarcal del Pla de l'Estany i que duia per títol Zona lacustre de l'estany de Banyoles (estanys, estanyols i llacunes) - separata de la revista número 60 que edita aquest ens públic - i en la que, en alguns casos, varem pressuposar unes dates sobre l'aparició d'alguns dels estanyols que actualment conformen la Vall, amb l'estudi d'aquests documents he pogut en alguns casos reafirmar aquelles suposades dates, mentre que en altres, el que ha fet es remuntar-nos al segle XIX quan de fet la documentació escrita més antiga que teníem fins el moment eren les publicacions de Lluís Maria Vidal i d'Horacio Bentabol dels anys 1908 i 1910 respectivament.

A primera ullada, si ens fixem be, veurem que dels sis plànols que conformen la col·lecció, nomes tres d'ells, tenen reflectits estanyols. I aquests son els de Sant Miquel i els de Sant Martí.

En el de Sant Miquel podem veure a la banda nord, en l'anomenat "Camp de l'estany de las tres creus", l'estanyol de les Tres Creus. Més cap al sud, a la zona dels Camps de la Guàrdia, un de més gran, al mig de l'anomenat Camp dels Bullidors, i que podria correspondre a l'enfonsament que avui en dia es pot veure en el mateix lloc i que, si ve segons diuen va aparèixer no fa gaire, en unes fotografies aèries de mitjans del segle passat ja s'hi podia veure, cosa que ens ve a demostrar que, ja sigui per causes naturals o per la ma de l'home, havia estat tapat. A l'est d'aquest un altre i que es correspon amb el anomenats Bullidors de la Guàrdia i encara un tercer una mica més al sud que coincideix amb el Petit de la Guàrdia. Baixant cap al sud, on hi ha l'actual Molí d'en Plana, es veu una gran bassa, que actualment ja no existeix, i que sembla ser que s'alimentava de l'aigua del Ritort.

Més cap el sud, per sota de Can Planaferrana, un grup de quatre estanyols més. El dos primers son els que es corresponen amb els estanyols de la Balca, que en aquella època ja rebia aquest nom, i del que fins i tot es pot apreciar el rec de desguas, i el del Racó. I en la mateixa vertical que aquest dos, per sota d'un camps que reben el nom de L'Artigot, a l'altura del mas de Can Camos , un parell més. La veritat es que la interpretació d'aquesta zona es complexa, doncs si be, el més gran d'ells, te que correspondre l'anomenat estany del Camós o de Planaferrana, la desviació de la llera del riu – la riera de Sant Miquel - que avui en dia ha absorbit l'estany, al mapa surt molt allunyat. Una absorció que possiblement ha dut a la desaparició del petit estanyol que al mapa surt situat al sud-est d'aquell i del que avui en dia no hi ha constància.

En el mapa de Sant Martí, veiem que per sota del Mas Teixidor, al Prat Caulé, a tocar mateix del camí que duu al Collell, hi ha un grup de tres estanyols i que es vindrien a correspondre amb la zona en la que Bentabol, l'any 1910, situa els estanyols Gran i Petit d'en Rovira i i el de la Cendra, i dels que avui en dia nomes quedà un dels dos que hi ha més al nord, els Bullidors de Santa Quitèria. És en mig d'aquests tres estanys, on el 1908 s'en va crear un de nou: l'estanyol Vidal.

D'aquesta zona del mas Teixidor, on Bentabol en el seu mapa de 1910 situa quatre estanys, i de la que tots els autors de començaments del segle XX en fan referència com una àrea hidrogeològica activa en surgències, és curiós que en el nostre cas nomes en podem intuir un, a tocar mateix de la riera, amb el seu corresponent canal de desguàs, i que podria ser el que coneixem com estanyol dels Arbres.

Per últim, i ja per sota de la carretera de Mieres, a l'oest de la carretera de Falgons, trobem l'estanyol de can Brugada, el de la Coromina, dos dels tres negres, el Negre I i el Negre III i la bassa de Ca l'Estany. I a l'est d'aquesta carretera, a l'anomenat camp del Pla de l'Hort o Camp Nou (que està just per sota del Mas de la Casota) un grup de tres: un al sud 'aquest camp, a ma esquerra del camí, i que es correspon amb l'actual estanyol de la Casota, i dos més al nord-est d'aquest mas, dels que no en tinc constància per que ningú me n'havia parlat ... però que amb les properes pluges no vull deixar de visitar, per saber si encara estan actius o no, i per això espero comptar amb la ajuda del bon amic Josep Fort que n'és el meu guia particular en totes aquestes excursions hidrològiques per la Vall.

Amb resum, podem dir que l'any 1883 a la Vall de Sant Miquel hi havia, entre estanyols i bullidors, un mínim de 22 elements surgents catalogats, enfront de les 32 zones actives que hi ha actualment. I amb això no vull dir, ni molt menys, que n'hi hagin més, ja que no puc donar per cert que nomes hi haguessin els 22 reflectits en els mapes. D'aquests, uns ja no existeixen i altres son de nova creació, com l'estanyol Negre que hi ha entre els dos ja catalogats al segle XIX o el que va reaparèixer l'octubre del 2010 i del que ja en vaig parlar en aquesta mateixa publicació.

Bookmark and Share