Articles - Ciències

AL PLA DE L'ESTANY LA TERRA VA TREMOLAR

AL PLA DE L

El Pla de l'Estany. Revista del Consell Comarcal
núm.74, juliol 2013, pp.20-222

"Hi va haver un temps en que l'home va deixar de lluitar entre si, i la pau retornà a la terra, ... però per pocs anys, doncs llavors succeí que les forces de la natura s'aliaren contra ell, i la mort i la destrucció tornaren a regnar".

Aquest text, que molt bé podria correspondre a un passatge d'un llibre de literatura èpica, resumeix molt bé el que va passar a la nostra comarca, i per extensió a bona part de Catalunya, a mitjans del segle XV.

Si mirem endarrere i fem un repàs veurem que al llarg de la història han estat moltes les lluites que s'han dut a terme per les nostres terres i que han comportat la destrucció. I si aquest resum està centrat nomes en Banyoles, no és per que la comarca n'hagués quedat exempta, sinó senzillament per que pel sols fet de tenir-hi el monestir de Sant Esteve, les noticies històriques escrites en son més presents.

Ja a finals del segle VIII els musulmans arrasen les terres gironines. Mig segle més tard, a partir del 924 i fins el 942, es produïren diferents incursions de les hordes hongareses que arrasaren diverses poblacions gironines, entre elles Banyoles i el seu monestir, del qual no en va quedar res dempeus ja que l'església fou totalment incendiada. Durant bona part del segle XI, la major part dels nobles de les comarques del Nord de Catalunya varen emprendre una ofensiva conjunta contra els monestirs i esglésies, en unes lluites de les quals evidentment no va quedar exempta la població civil. El segle XIII, i en concret el 1285, es va produir la invasió de l’exèrcit francès de Carles de Valois, en el decurs de l'anomenada Creuada Aragonesa, declarada pel papa Martí IV, contra el rei Pere el Gran. El 1462 comencen les anomenades Guerres Remences, l'any següent la vila banyolina és ocupada pel Comte de Pallars i el 1467, bombardejada al llarg de 17 dies, per Joan duc de Calàbria i Lorena, fins que aconsegueix que claudiqui.

El 1653 els francesos destrueixen part de les muralles i saquegen el monestir. Dos anys desprès, la vila es bombardejada i reconquistada per les tropes espanyoles de Felip IV. A causa d’aquest bombardeig l’església, la torre, el monestir i la Pia Almoina queden força malparats. El 1657, es produeix una nova invasió per part de les tropes franceses i tot seguit la reconquesta per part de les tropes espanyoles. El 1689, tornen els francesos i Banyoles és ocupada per les tropes de Lluís XIV. El 1694, Banyoles cau en mans del Duc de Noailles, mariscal de les tropes del rei Lluís XIV, i la tropa ocupa el monestir.

Tot aquest seguit d'incursions, que evidentment repercutí en tota la comarca, seran un constant al llarg dels segles XVIII i bona part del XIX: el 1708, Banyoles, que havia recolzat la causa de l’Arxiduc austríac Carles III en front de Felip V, torna a ser saquejada per l’exèrcit del Duc de Noailles, i dos anys més tard, seran les tropes de Felip V les que ocupin la vila. El 1711, el general alemany Wetzel ordena l’enderroc de les muralles i dos anys desprès novament es ocupada, aquest cop pels francesos, sota el comandament de Carafa ... desprès vindria, encara dins del segle XVIII, la Guerra Gran, i ja en el segle XIX, la Guerra del Francès i les Carlinades.

Però si bé totes aquestes destruccions foren degudes a la mà de l'home, hi ha unes altres en les que, com he dit al començar, hem de buscar un altre culpable, i aquest és la pròpia natura. I fou precisament en una època en que l'home es dedicava a reconstruir un país que tot just feia poc anys, havia estat arrasat per la "pesta negra" que l'any 1348 es va endur per davant, més d'un terç de la població, deixant el camps sense mans que els llauressin i monestirs totalment buits, com el de Sant Pere de Roda en que varem morir 24 monjos en cinc mesos, o el de Santa Coloma de Matella, aprop de Torroella, on nomes va quedar una monja. Un fet que es va reproduir els anys 1362, coneguda amb el de la "mortaldat dels infants", i 1371, amb el de la "mortaldat dels mitjans", que va provocar un èxode total de la població, doncs tampoc es podien pagar les deutes contretes amb els senyors feudals, per la qual cosa el millor era abandonar les terres. Doncs bé, quan tot just s'havien recuperat dels estralls de la pesta, l'any 1373 va arribar un primer avis de que la natura tenia quelcom a dir. Fou el 3 de març, quan una serie de sismes, amb epicentre entre les comarques de l'Alta Ribagorça i la Vall d'Aran, es va percebre i afectar a llocs tant distants com Perpinyà i Barcelona. A Barcelona va caure el cloquer de Santa Maria del Mar i es va esfondrar el dormidor del convent de les germanes clarisses. Aquest sisme, que va tenir una intensitat de VIII en la escala MSK (dels 12 graus màxims que té i que correspondria a 9 en l'escala Ritcher) va arribar, com diuen les cròniques, més enllà de les fronteres de la Corona d'Aragó. Però al Pla de l'Estany a banda d'un ensurt, no va provocar res més.

Recordem que la zona dels Pirineus, és una zona sensible a patir terratrèmols, doncs es troben just en l'àrea de col·lisió de les plaques tectòniques d'Africa i Europa. Des del segle XV s'han produït diset terratrèmols d'intensitat superior a 8 i quatre de superior a 9 en l'escala de Ritcher, és a dir entre XI i XII en la escala MSK. La diferencia entre aquestes dues escales, és que la MSK, mesura la magnitud d'un terratrèmol, es a dir l'energia que allibera, mentre que la de Ritger, mesura la intensitat, però no ens indica l'energia alliberada. És a partir de VI en l'escala MSK quan la gent comença a sentir pànic i les edificacions comencen a patir esquerdes.

Doncs bé, desprès d'aquell primer ensurt, tot just 50 anys desprès, a finals de febrer de 1427, a Girona es començaren a percebre noves sacsejades. A partir d'aquí, un seguit de sismes amb epicentre a Amer es varen començar a succeir. El 2 i 3 de març, amb una intensitat de V i el 14 i 15 amb una de VI, que varen fer que en diverses parts de la diòcesi de Girona la gent deixes les seves cases i anés a viure als camps: "... Mas apres en diverses jornades del dit mes de Març hi son estats molt pus forts e terribles, en tant que quax totes les gents havents grau pahor quels edificis nos enderrocasen han desemparades les cases de llurs habitacions estan en tendes que han fetes per camps e patis lluny de perill de alberchs e parets".

Aquest seguit de sismes, que a la nostre comarca foren percebuts però que no causaren destrosses, van fer que el 15 caiguessin part dels merlets del campanar de Santa Maria d'Amer, cosa que va provocar l'esfondrament de la nau de l'església. El 19 de març, l'epicentre es va desplaçar, i es va situar entre Amer i Osor. Amb una intensitat VIII va provocar l'esfondrament de totes les cases de la vall d'Osor. Li seguirien altres sacsejades, però amb menys intensitat, els dies 21 i 22. Ja entrats el mes d'abril, el dia 5, "la gent de Besalú està prou espantada per que de manera incessant, gairebé cada dia, a la vila, parròquia i vegueria, es percebien grans terratrèmols ..." i el 22 i 23, de nou prop d'Amer, en concret a Lloret Salvatge, es produïen nous moviments, de grau VI-VII que varen fer que el terra s'obrís, sortint gasos tòxics a l'exterior i causant les primeres víctimes mortals: "L’ any 1427 sortiren boques de foch en un lloc que diuhen Lloret Salvatje prop de Cellera, e lensaben pudor, e morien ausells si volaven sobre dites boques, e lensaben pedrés, e morien homes, e feren molt altre malíos terratrémols, que enderrocaren montanyes e secaren lo ríu."

El 15 de maig, amb una intensitat VIII, l'epicentre es situa entre Olot i la Vall d'en Bas, amb una intensitat VIII "enderrocà en dit Bisbat (Girona), Olot, Castellfollit, Ridaura, Sta. Pau, lo Mellol, e altres cases honrades, e tots els masos de Bas (...) en lo mercadal de Bas, moriren dita jornada en dit lloch de Olot 15 persones, (...) en los altres llochs moriren, pero no tants, com a Olot". El 4 de juny "durante todo el dia y noche no cesaron los temblores" però foren molt febles. Li seguirien els dies 8, 12, 14 i 15, però aquest cop amb epicentre a Caldes de Malavella.

Desprès, sembla que la resta de l'any les sacsejades varen anar desapareixent ... i quan poc a poc la gent anava oblidant el que havia passat, a les vuit del matí del dia 2 de febrer de 1428 es va produir un nou sisme, amb una rèplica mitja hora més tard, que va causar molts danys a tot Catalunya, amb un balanç superior al miler de morts i que es va deixar sentir a lloc tant allunyats entre si com Avinyó, Albí, Tolosa de Llenguadoc i Tortosa: "... torna fer tant gran terratrèmol que torna enderrocar Castellfollit e Olot, e tota la vall de Vianya, é la Real, é Camprodon, e Puigcerdà, e molt altre mal feu, que no fas menció: moriren en Castellfollit vuitantasinch personas, a la Real nou persones, a Camprodon sent persones, a Snt. Joan sas Badesas que enderrocà, moriren quaranta persones entre dins e defora: a Puigcerdà sent quaranta persones, a dejus Castellfollit morí una gran dona ab buit persones..."

L'epicentre que va estar situat a Camprodon, i va tenir una intensitat IX, es calcula que al Pla de l'Estany la va tenir d'entre VII i VIII. Aquest fou el motiu que el Monestir de Sant Esteve, probablement en part derruït i en part debilitat per les sacsejades de l'any anterior - "a causa del terratrèmol que per llarg temps ha tingut força en aquest territori" - no va suportar una nova sotragada, ensorrant-se el campanar i bona part de l'església i del claustre ... i això que l'any abans, els jurats de Banyoles ja varen demanar permís per fer una romeria fins a la capella del puig de Sant Martirià per demanar l'alliberament dels terratrèmols.

No sabem amb exactitud quin d'aquests sismes van afectar més a les construccions de la comarca, o fou, com en el cas de Banyoles, un acumulació dels efectes dels sismes continuats, ja que els informes al respecte corresponen a les visites pastorals efectuades a la diòcesi de Girona a finals de 1432, quatre anys desprès de que s'haguessin produït els darrers. Per elles sabem que. a la nostre comarca, les esglésies de Sant Vicenç de Falgons, Sant Feliu de Ventatjol, Santa Maria de Rocacorba, Sant Sadurní de Vilafreser, Santa Llogaia del Terri, Sant Esteve de Sords i Sant Bartomeu de Matamala, van ser destruïdes totalment pels terratrèmols. Mentre que Sant Esteve de Viladamí, Sant Marçal de Quarentella, Santa Maria d'Olives i Santa Maria de Vilamarí, varen quedar o be enderrocades en part o bé greument afectades. També va quedar constància de l'enderroc de diversos masos de la comarca, com Can Llapart de Camós.

I encara quedava un darrer episodi, uns anys més tard, el 25 de maig de 1448, que si bé va estar allunyat de la nostre comarca, doncs l'epicentre es situà a Granollers, va provocar un cert pànic en la població, que temia que es tornessin a reproduir els fets de feia 20 anys. Però la natura es va calmar i aleshores li va agafar el relleu l'home, amb la Guerra dels Remences.

Bookmark and Share