Articles - Biografies

YASUJI FUSANO. DE KYOTO A LLORET PASSANT PER BANYOLES

YASUJI FUSANO. DE KYOTO A LLORET PASSANT PER BANYOLES

Revista de Banyoles
núm.1040, juny 2020, pp.32-35.
(article escrit juntament a Antoni Bramon)

Aquest mateix article es va publicar també a: CNB. Revista d'informació al soci. Club Natació Banyoles, núm.69, agost 2020.

El passat 30 de març ens arribava, amb sorpresa, la notícia de que Yasuji Fusano, el que havia estat entrenador de natació i waterpolo del Club Natació Banyoles a llarg de sis temporades a la dècada dels anys setanta havia mort a Lloret de Mar, on residia, víctima del «corona virus». Una mort que a tots ens va agafar per sorpresa. Primer per que el passat 4 d'abril des del Club Natació Banyoles es tenia previst fer-li un homenatge en motiu del seu 80é aniversari, homenatge que es va tenir que ajornar arrel del toc de confinament, i que en un principi va sortir del propi Fusano que volía celebrar el seu 80è aniversari amb els seus amics de Banyoles; de la mateixa manera que es va tenir que ajornar una entrevista que també teníem previst fer-l'hi, en aquest cas els signants d'aquest article, de cares a la revista del Club Natació Banyoles del mes d'abril i que pel mateix motiu també varem tenir que ajornar.

De Kyoto a Hamm
En Fusano, que és com tothom l'anomenava, havia nascut a Kyoto, a l'illa de Japó, el 27 de novembre de 1940. Va ser al institut on estudiava, en el que hi havia un club de natació que exclusivament es dedicava al waterpolo, on s'aficionà a aquest esport on ràpidament va destacar de manera que als pocs mesos ja formava part de l'equip titular i un any més tard ja el venien a buscar des de les universitats. Va arribar a ser porter de la selecció japonesa de waterpolo, amb la que ja va ser internacional l'any 1959 i amb la que va guanyar la medalla de plata en el Jocs Asiàtics, però una hepatitis el va obligar a retirar-se abans d’hora i no va poder participar als Jocs Olímpics de Tòquio de 1964, precisament el mateix any en que fou escollit millor porter de waterpolo del Japó de la temporada 1963-64. Desprès d'un any de descans total, el 1965, una mica decebut per les circumstàncies i amb ganes d'aprendre les tècniques esportives occidentals, amb un seu amic van decidir venir a Europa, a fer-hi una estada de quatre o cinc anys, aprofitant el contacte que tenien amb uns alemanys que a començaments dels anys seixanta havien estat al Japó fent d'entrenadors. Fou així com ambdós amics van anar a parar a la ciutat de Hamm, al nord-oest d'Alemanya, on es van posar a les ordres del prestigiós club de waterpolo del SC Rote Erde, un assidu participant en les Copa d'Europa d'aquells anys i en general el millor equip de waterpolo alemany a llarg dels anys cinquanta i seixanta.

De Hamm a Lloret de Mar passant per Granada
Des d'Alemanya estant, el novembre de 1966 va venir de vacances a Espanya. Va conèixer Madrid i desprès Granada, on el destí va voler que es creues en la seva vida la Pepita Bonhome Andreu, una lloretenca que amb un gruo d'amigues havia anat a passar uns dies a la capital andalusa. Es van conèixer a la pensió on tant ell com les noies estaven hostatjats. Tots junts van recórrer la ciutat i fou en aquests dies que Cupido va fer de les seves, de manera que de retorn cadascú al seu lloc d'origen, ella a Lloret de Mar i ell a Hamm, es varen seguir cartejant. L'any següent, Fusano viatjà de nou a Espanya, però aquest cop a Lloret de Mar, on finalment s'hi establirà l'any 1968. Poc desprès, el 7 de desembre d'aquell mateix any es casava a l'ermita de Santa Cristina de Lloret amb la Pepita, amb qui va tenir dors fills: la Montserrat nascuda el 1969, i en Josep, nascut el 1974.
Un cop establert a la ciutat selvatana, en Yasuji es va començar a involucrar en el teixit cultural de la ciutat, així com en el món sardanista, del que la seva dona en formava part com a integrant de la colla sardanista Dansaires Lloretencs, a la vegada que va obrir una botiga de souvenirs, però el món del waterpolo tirava més fort, de manera que va començar a donar veus fins que l'any 1972 li va sortir l'oportunitat de ser l'entrenador dels equips de natació i waterpolo del Club Natació Banyoles. I tot i que inicialment va ser contractat per un any, finalment s'hi va estar fins el 1978.

El Club Natació Banyoles
Abans de l’arribada d'en Yasuji Fusano, l'entrenador de natació del Club Natació Banyoles era l'holandès Albert Stofberg. Era un home que tenia una metodologia d’exigència i càstig que actualment no haurien estat aprovats, un fet que comportava que molts dels esportistes anessin amb por als entrenaments.
En aquells anys, Banyoles tenia jugadors joves de bon nivell, però en les categories de formació hi havia un buit considerable i d'això en Fusano en va ser conscient des d'un començament. L'arribada del japonès va comportar un canvi en el sistema d’entrenament. Amb ell el tracte amb els nens i nenes que anaven a aprendre a nedar i entrenar va millorar, tot i que l’exigència, de la mateixa manera que amb l’anterior entrenador, també era molt alta, però d’una forma més respectuosa amb l’alumnat. Anar a aprendre a nedar no ha estat fàcil per molta gent, i pels entrenadors tampoc, ja que molts cops s’ha de vèncer la por a l’aigua. Però Fusano va fer que l’equip infantil adquirís una gran maduresa tècnica i que aviat aquells nois es poguessin incorporar a l’equip absolut.
En uns anys en que la societat no estava familiaritzada amb el tracte amb persones d’origen oriental, en un primer moment va sobtar que el Club tingués un entrenador japonès. Però el seu tarannà, que podríem descriure com el d'una persona amb moltes ganes d’aprendre les nostres costums i, alhora, amb gran respecte per la gent, va fer que, en general, hi hagués un bona comunicació i fluïdesa amb el tracte, tant amb els esportistes, com amb els seus pares.
Fusano n'era coneixedor de la llengua castellana, la qual parlava bastant fluidament, per cert, i d’altres idiomes com l’alemany, l’anglès i, lògicament, el japonès. Sempre comentava que l’idioma que més li costava era el català (i no era d’estranyar, ja que en aquella època, franquista, no hi havia res escrit en català i la gent, en general, tampoc el sabia escriure). No obstant, les seves inquietuds d’aprendre el feien esforçar-se, tot i que de tant en tant deixava anar alguna «catalanada». Per exemple, si feies un toc fluix amb la pilota jugant a waterpolo et deia «això és una pixarada, noi!», aquest tipus d’expressions són les primeres que s’aprenen en idiomes forans.
Era una persona molt oberta, totalment contraria a la percepció que teníem, i tenim, de les persones d’origen japonès de ser molt reservades. Desprès dels entrenaments, o en els trajectes cap a les piscines dels clubs de Barcelona, explicava moltes coses de les seves vivències personals.
Conduïa un Seat 850 i portava, conjuntament amb els pares, als nedadors a les competicions. Als nens els hi feia gràcia anar amb ell, ja que feia un soroll molt característic, ja que sempre anava a les mateixes revolucions. En un d’aquells viatges, va explicar com es va treure el carnet de conduir aquí; fins i tot va comentar com el professor de l’autoescola li va dir que havia estat el millor alumne que havia tingut mai. Havia passat de no tenir cap noció de conducció, a fer el millor examen, i de la seva poca pràctica de cotxe, a el seu rigor i responsabilitat amb les coses.
Però el que més li costava era entendre el nostre sentit de l’humor, bé, en realitat ell no en tenia. Li costava molt interpretar, quan s’utilitzaven expressions en sentit irònic, aquelles que només s’entenen tenint en compte la manera o el to amb el que es diuen. D’altra banda, si a la seva mancança de sentit de l’humor li sumàvem que la majoria dels nedadors estiguessin a «l’edat del pavo», només feia que complicar la situació.
De vegades, després d’una ordre o comentari del que s’havia de fer, el nedadors li responien amb expressions com «si home, ara hi vaig i ben content» quan en realitat, mostraven que no tenien cap intenció de fer-ho, i això en Fusano no ho entenia, però, tot i no comprendre-ho s’hi fixava molt i estava al cas de les expressions que s’utilitzaven. Un dia, després de l’entrenament si li va comunicar que l’endemà el grup de waterpolo no podria anar a entrenar i ell pensant que seria una broma, va riure de manera exagerada. Van haver-hi maldecaps per part dels esportistes per tal que es creies que allò era veritat.
Però anècdotes a part, cal dir que amb el seu treball, el 1974 es va tornar a Primera Divisió, —a la que ja s'havia accedit l'any 1968 de la mà de l'anterior entrenador— després de superar equips com el Mediterrani, l’Horta i el Sant Andreu. Els components de l’equip que van retornar el Banyoles a la màxima categoria eren: Eliseu Santamaria, Jordi Bosch Barraca, Miquel Duran, Josep Avellana, Narcís Bramon, Narcís Costa, Albert Colomés, Jordi Planella, Llorenç Busquets, Toni Font i Jordi Pujolàs. Un canvi de reglamentació va obligar els banyolins a disputar una promoció amb el Mataró que el Banyoles liquidà de manera brillant. Desprès al conjunt inicial s’hi varen afegir Manel Tubert, David Brugada i els germans Toni i Moisès Bramon.
Fou un equip que va destacar per la seva joventut, amb una mitjana de 17 anys, però tot i la seva qualitat, només es va mantenir un any a la màxima categoria. Les exigències de la competició van fer impossible que l’equip banyolí, completament amateur, pogués estar més anys entre l’elit del waterpolo català. A més, alguns dels seus components van començar a estudiar a Barcelona i els entrenaments se’n ressentiren. Tot i que no sempre sojornava a Banyoles, quan ho tenia que fer, ho feia al Rancho Grande on moltes vegades compartia taula amb Jean Tarcher i Lluís Julià, ambdós relacionats amb la secció de rem del Club i evidentment amb el cubà Pedro Abreu. Amb ells compartia no tant sols àpats, sinó també inquietuds, i va ser per aquest motiu que quan l'any 1975 va plantejar a la directiva del Club que volia rescindir el contracte, com el mateix Fusano explicava, «ja tenien la resposta preparada», doncs possiblement en Tarcher o en Julià li havien fet saber en Pedro Abreu. El cas va ser que li van preguntar quant voldria guanyar per seguir a Banyoles, i ell va respondre demanant una quantitat que encara anys més recordava com absurda, però que, per a sorpresa seva, va ser acceptada pel Club, amb el qual no va tenir més remei que quedar-se. Una resposta que Fusano va atribuir a la intervenció d'en Pedro Abreu, qui evidentment es va comprometre a pagar la diferència econòmica, tota vegada que el club no podia fer front al total de la nòmina de l'entrenador. Fou així com en Fusano va seguir al Club tres anys més i com ell mateix deia anys més tard «jo no sé qui em pagava, però el club va complir sempre».

Arrelat a Lloret de Mar
Un cop va acabar la seva etapa banyolina, i de nou a Lloret, va muntar una empresa d'exportacions entre Espanya i el Japó, però sense deixar de banda el món de la natació. Al llarg d'onze anys fou professor de natació de mainada, però en no haver-hi piscina municipal a Lloret, les impartia a la piscina de l'Hotel Annabel. El 1982 fou l'iniciador de la Travessia de la Badia de Lloret i a l'any següent de la Travessia de Lloret a Santa Cristina. Així mateix fou l'impulsor de El primer bany de l'any que es duia a terme des del Club Natació Lloret cada primer dia de l'any.
El 1992 fou nomenat secretari coordinador de la Federació de Natació del Japó per als Jocs Olímpics de Barcelona i assistent del Comitè Olímpic del Japó i aquell mateix any cofundava el Club Natació Lloret. Pel que fa a distincions, l'any 1993 l'Ajuntament de Lloret li atorgà el Premi a la Millor Tasca Esportiva; el 2013 va rebre el Trofeu Forjador de l'Esport de l'Ajuntament de Lloret; el 2014 se li va concedir la medalla de l'Esport de les comarques gironines que atorga la Generalitat de Catalunya; i el passat 2019 es va batejar el carril 5 de la Piscina Municipal de Lloret amb el seu nom, piscina per la que va lluitar molts anys, fins que fou una realitat.
Però tot i la implicació a la seva ciutat d'acollida no oblidava el seu país d'origen, amb el que cada any va aconseguir fer intercanvis de joves jugadors de waterpolo, de la mateixa manera que durant uns anys va aconseguir portar a Lloret, a la finca de Can Juncadella, una mena d'escola de formació de noies de l'alta societat japonesa.
A nivell més personal, d'ell podem dir que era un gran ballador de sardanes, comptava i repartia, de tal manera que per tal de perfeccionar la seva pròpia tècnica com a ballador assistia als entrenaments que feia la colla sardanista Antaviana de Tordera, el que el va dur impartir cursos per aprendre a ballar sardanes al Centre Cívic del Rieral.
Tocava el piano i la guitarra i es va implicar de ple en la vida parroquial lloretenca. Formava part del Cor Alba de Prima, on, —com comenta Joan Domènech, en l'article «Yasuji Fusano, un lloretenc del Japó, atleta i sardanista» al número 355 de la revista SOM— «lluïa la seva veu de baix», també n'era uns del que per Sant Romà organitzava el ball de la sardana al voltant de l'altar, a l'hora de l'ofertori de la missa. I com deia d'ell, fa pocs dies, el banyolí Martirià Brugada, rector de la parròquia de Sant Romà de Lloret de Mar, «venia cada cap de setmana a missa i no es perdia cap audició de sardanes: tot un exemple».
Fou un home que va deixar una forta petjada allà per on va passar, i aquí a Banyoles, quaranta anys desprès encara se'l recorda no tant sols pel que va fer, sinó també pel que va ser. De la mateixa manera que ell tampoc s'oblidà de nosaltres i ens ho demostrava cada any per la Travessia de l'Estany, una cita a la que mai va faltar.

Bookmark and Share