Artículos - Biografias

ROBERT CLAUDE GRESLEY DOUGLAS, FOR EVER MY LOVE MY DARLING

ROBERT CLAUDE GRESLEY DOUGLAS, FOR EVER MY LOVE MY DARLING

A cau d'orella, butlletí del Casal de la Gent Gran de Banyoles
núm.66, desembre 2014, pp.7-9

La veritat es que quan visito una ciutat, moltes vegades aprofito per visitar els seus cementiris, petits espais que en bona part son museus plens d'art, amb escultures i racons que ens transmeten pau. A Barcelona tenim per exemple el del Poblenou, on hi ha enterrats gent de la talla del compositor i escriptor Josep Anselm Clavé o bé el dramaturg Serafí Pitarra, un cementiri que ens remunta a les famílies benestants de la Barcelona del segle XIX i als morts en les guerres colonials. A Paris, el de Pere Lechaise, on es respiren les essències de la ciutat del Sena i on entre els seus passadissos podem trobar noms com els dels músics Georges Bizet i Gioacchino Rossini, el químic Louis Gay-Lussac, el naturalista Georges Cuvier, escriptors com Jean de la Fontaine i Oscar Wilde, la cantant Edith Piaf, l'actriu Simone Signoret o el banquer James Rothschild. El cementiri de Chamonix és un lloc unit a la muntanya, un lloc al que tots el que ens agrada la muntanya hem anat algun cop i on hi ha enterrats alpinistes de llegenda com Lionel Terray i Edward Whymper. A Praga tenim el impressionant cementiri jueu, amb milers de làpides,... I així faria una llarga llista, de tots els que he visitat al llarg dels anys, entre ells els de la Segona Guerra Mundial amb les seves arrenglerades creus blanques, però el que mai havia fet, si més no des del punt de vista artístic, era passejar pel de casa nostra, pel de Banyoles, però arrel d'una conversa on em varen demanar si m'havia fixat que en uns dels jardins hi havia una tomba amb una làpida i si sabia a qui corresponia. I la veritat es que no. No m'hi havia fixat. O sigui que aprofitant un dels dies que sortia a caminar m'hi vaig atansar i me'l vaig recórrer gairebé de dalt a baix, i la veritat es que sí, que al mateix nivell en que es troba la capella, a la seva banda nord, hi ha una solitària tomba on s'hi pot llegir «Robert Claude Gresley Douglas. for ever my love my darling». I aquí va ser quan va començar la feixuga tasca per esbrinar qui s'hi amagava darrera aquest nom, del que tant sols sabia el seu nom i que havia mort el 16 de maig de 1965 i que per no constar no sortia ni al llibres parroquials de Santa Maria, cosa lògica —però d'això me'n vaig assabentar desprès— ja que era anglicà i als llibres parroquials només s'apunten els catòlics.

Al final, però, i desprès de parlar amb uns i altres, i de consultar arxius sembla que me'n vaig sortir i, poc o molt, n'he pogut esbrinar qui era.

En Robert C.G. Douglas, era un anglès nascut a Stockport, una ciutat situada a poc més de 10 km. al sud-est de Manchester, que va ser batejat el 16 de setembre de 1898 a l'església de St. Peter's d'aquella ciutat. Pertanyia a una família de profundes arrels anglicanes, el seu avi n'era el reverend William Willoughby Douglas, el qual va tenir tres fills que varen seguir les seves passes religioses: Arthur Jeffreys Douglas i Gerald Wybergh Douglas, ambdós missioners, i Robert Gresley Douglas, pare del nostre biografiat.

El reverend Robert G. Douglas va néixer a Salwapare, Worcester, el 24 de març de 1862 i va estudiar primerament a Marlborough i més tard al Keble College d'Oxford. Un cop acabats els estudis, va exercir el magisteri eclesiàstic a St. Matthew's (1885-1887) i a Northfield (1887-1889), però l'any 1890 va marxar cap el continent africà, primer com a vicari a Fishburg, a l'Estat Lliure d'Orange i desprès a Sud Africa, on va ser rector a Beaconsfield (1894-1897) i a Griqualand West (1894-1897). Fou en aquesta etapa sud-africana, quan es va casar el 27 de novembre de 1895 amb Ethel Annie Rome Blunt a l'església de Tots els Sants, de Beaconsfield. El 1897 de nou a Anglaterra, es nomenat vicari de St.Peter's, a Stockport, lloc on va néixer el seu fill Robert Claude i el 1901 vicari de North Nibley. El 1905 torna de nou a sud-africa, a Cape Colony, on hi romandrà per espai de sis anys fins que el 1911 torna definitivament a Europa, on exercirà diferents carrecs: el 1913 és sacerdot de St. Barnabas, a Bexhill-on-Sea, del 1916 fins el 1927 rector de Winchelsea. de 1927 a 1936 va estar a Saint Barnabas, a Dormans. Va morir a Eastbourne el 16 de desembre de 1947.

Possiblement, fins a l'edat de 13 anys, en Robert Claude Gresley Douglas va viure a sud-africa amb els seus pares, fins que aquests varen tornar a Europa l'any 1911, però un cop en terres britàniques primer fou enviat al Lancing College, un elitista internat, situat prop de Brighton, al sud-est de Londres i en acabat al prestigiós Royal Military College Sandhurst, situat al Berkshire, a uns 50 km. al sud-oest de Londres.

A partir d'aquí m'ha estat impossible seguir el seu rastre fins l'any 1964 en que juntament amb la seva esposa, Solange Francoise Marthe Douglas (de soltera Vangrevilinge) varen fer cap a Banyoles, a gaudir de la jubilació. El perquè varen escollir Banyoles, la veritat es que tampoc ho sé, però sembla ser que tenien uns amics o coneguts a Figueres, cosa que podria donar-nos un indici de que ja haurien vingut a Banyoles amb anterioritat i possiblement a fer una visita turística aprofitant alguna estada anterior a la capital de l'Empordà.

Sigui com sigui, el cas es que el 1964 apareixen per Banyoles amb la idea de quedar-s'hi, hostatjant-se a l'Hotel Mundial de la Plaça Major, mentre es començaven a construir una casa en el que anys més tard seria la Urbanització de la Fontpudosa. Era aquesta una casa de 94,57 m², ubicada en un terreny de 353,40m², que avui en dia correspon al número 1 d'aquest carrer.

Però malauradament poc, per no dir gens, va poder-ne gaudir ja que va morir a les quatre de la tarda del dia 16 de maig de 1965 a causa d'un infart de miocardi, essent enterrat al terra del cementiri, tal i com diu el registre del mateix, en «Fosa. 2ª parcela».

Pel que fa a la seva esposa, la Solange, havia nascut a Rouen, França, el 10 de maig de 1907, però tot i ser francesa de naixement, tenia la nacionalitat britànica, adoptant com seva la religió d'aquest país, l'anglicana.

A la mort del seu marit, ella va romandre a Banyoles, i es va dedicar a donar classes d'anglès tal i com podem llegir en la revista Horizontes d'aquells anys. Així en el numero corresponent al 15 d'agost de 1965 podem llegir: «Señora inglesa daria lecciones de inglés. Estupenda ocasión para personas de edad o niños que quieran aprender dicho idioma sin esfuerzo, rnediante conversación. Informaran en Hotel Mundial o bien la propia profesora. Sra. Solange Douglas, Paseo de la Puda. (Frente al Balneario La Puda)». Sembla ser, però que no va estar-s'hi molt de temps dedicant-se a la docència, ja que el darrer anunci és de data 28 de febrer de 1967.

Dins la segona meitat dels anys setanta va anar a viure a la Clínica Salus Infirmorum, en qualitat de resident, on encara la recorden com una senyora alta, molt reservada, que s'estava a l'habitació 227. Estan-se ja a la clínica, li varen fer una operació al genoll, i s'hi va avenir a que li fessin un empelt de lligaments, que li va practicar el Dr. Francesc Salvatella, un tipus d'operació que en aquells anys estava en fase d'experimentació.

A començaments de la dècada dels vuitanta es va trencar el fèmur i sembla ser que a partir d'aquell moment la seva salut es va anar deteriorant, morint en la mateixa clínica el 6 de febrer de 1982. Va ser enterrada al cementiri de Banyoles, al nínxol 468, propietat del Consolat Britànic.

Es dona la circumstància que a la seva mort, i evidentment amb el seu consentiment per escrit, li varen extreure els empelts que li havien practicat al genoll, per tal de poder-ne estudiar la seva evolució.

Bookmark and Share