Articles - Biografies

ANTÒNIA PUJOL I MATEU, EMPRESÀRIA I PROPIETÀRIA D'UNA NAVILIERA

ANTÒNIA PUJOL I MATEU, EMPRESÀRIA I PROPIETÀRIA D

Revista de Banyoles
núm.1048, febrer 2021, pp.22-25.

Article escrit conjuntament amb Josep Grabuleda

ELS PUJOL
Al segle XVIII la nissaga dels Pujol es dedicava a la indústria adobera i al comerç de pells a Olot. Un d'ells era Llorenç Pujol i Pey (fill de Josep, blanquer, i Marianna). Uns dels seus fills, Josep Pujol i Noguer, casat amb Mariana Marcé i Baladia, va seguir el negoci familiar. Una branca dels Pujol es van establir a Banyoles. Josep Pujol i Marcé, nascut a Olot el 1797, es va casar amb Teresa Castanyer i Dorca, de Riudaura, i va anar a residir a Banyoles. Els seus fills Jeroni, Llorenç i Martirià es van dedicar també a la blanqueria. Els Pujol van fundar fàbriques a Olot, Banyoles, Barcelona, Tarragona i Arenys de Mar. El 1857 Josep Pujol i Marcé i el seu fill Jeroni (àlies Pujolet) posseïen uns magatzems de pells a Barcelona.
Llorenç el 1871 mantenia a la capital garrotxina la blanqueria Llorenç Pujol i Cia. i es va casar amb Joaquima Torà Vidueyvos. El seu fill Eduard Pujol i Torà va ser el propietari d'una adoberia, situada a la ronda del Monestir de Banyoles (abans la família la tenia al carrer de Girona), on l’any 1890 es fabricaven «sola blanca-matadero y pesas tiretas y tiratacos».
Martirià, tot i néixer a Banyoles, es va casar a Olot el 19 de juny de 1838 amb Antònia Marcè. Fruit d'aquest matrimoni va néixer Joaquim Pujol i Marcé, nascut a Olot el 1853. Joaquim va decidir establir-se a Barcelona —primer al carrer de la Carabassa, núms. 8 i 17, i, més tard, al carrer de Joncar, al barri del Poble Nou—. Allí es va casar amb Josefa Mateu i Contijoch, del Sarral, a la Conca de Barberà, i amb qui va tenir una filla, Antònia Pujol i Mateu, nascuda a la ciutat comtal el 1872.

ANTÒNIA PUJOL I MATEU I JOSEP DURALL I DE LLOBET
Antònia anava a l'escola a Barcelona i va fer amistat amb les germanes Cristina i Pilar Durall i de Llobet. Gràcies a aquesta relació va conèixer el seu germà Josep, amb qui va acabar casant-se. Josep Durall era descendent d'una família de mariners mercants lloretencs. Era fill de Josep Bonaventura Durall i Puigtraver, capità de les pollacres La Narcisa i Bella Dolores, i de Cristina de Llobet i Parés; i havia nascut a Lloret de Mar el 1872. Ell va trencar amb la tradició familiar i va estudiar medicina a la Universidad Central de Madrid (l'actual Universidad Complutense).
Una vegada establert definitivament a Barcelona, es va casar amb Antònia Pujol, amb qui va tenir vuit fills: Joaquim (Quimet, nascut el 1901, que es va dedicar a la indústria del suro i es va casar amb Núria Ribas), Josep (1903, que va maridar el 1925 amb Dolors Serra i Xargay i més tard amb Angelina Bassa), Salvador, Jaume (bon esportista i campió d'Espanya i de l'Argentina de tennis i casat amb Adelina Gamboa), Josefa (fundadora el 1956, i primera priora, del Monestir de les Carmelites Descalces de Montilivi, alçat en uns terrenys de la família), Joaquim Agustí, Antònia i Albert. Albert i Antònia van morir el 21 d'agost i el 9 de setembre de l'any 1935, respectivament, a causa d'una epidèmia de tifus. Joaquim Agustí, nascut 1911, es va casar amb Pilar Pinós.
Antònia Pujol va morir en temps de la Guerra Civil, el 24 de maig de 1937, als 60 anys, a la ciutat portuària belga d'Anvers, on hi tenia una casa i una fàbrica.
A causa de les seves relacions familiars i empresarials amb Banyoles, el matrimoni i els seus fills seran habituals a Banyoles i s'integraran a la vida social de la ciutat i fins i tot apadrinaran, l'any 1924, en la seva primera missa cantada, el reverend Anton Butiñà i Pagès, fill de Salvador Butiñà i Trias, administrador de les finques de la família Durall Pujol.

EMPRESÀRIA I PROPIETÀRIA
L'any 1911, a la mort del seu pare, com a única hereva, es va fer càrrec del negoci familiar. L'empresa va prendre el nom de Hija de Joaquín Pujol S.A. i el 1914 es dedicava al comerç de pells amb Amèrica i a la blanqueria.
Antònia, a més a més, va esdevenir propietària d'una casa del carrer de Sant Martirià, número 53, de Banyoles, que més tard va anar a mans de la Comunidad de Reverendas Madres Carmelitas Descalzas de Girona, fins a l'any 1997, quan se la varen vendre. Els terrenys on s'ubicava aquesta finca, coneguts com l'horta d'en Gou i que s'estenien entre l'actual carrer de la Llibertat, carrer del Canat i carrer de Sant Martirià, varen estar en mans de la família fins a l''any 1954, quan els va comprar l'Ajuntament de Banyoles a Josefa Durall i Pujol per a construir-hi l'actual escola de Baldiri Reixac. En aquests terrenys avui en dia encara s'hi aixeca una xemeneia, possiblement construïda pels Durall Pujol, que com diu l'Anton M. Rigau al Programa de Festes del Barri de Sant Martirià de 1996 "correspondria a algun enginy de vapor, que mouria la fabriqueta d'arpilleres que hi funcionà entre els anys 1920 i 1930". Des de 1923 fins a l'any 1933 en aquest lloc, Antònia Pujol hi havia bastit una fàbrica de jute, dedicada a la fabricació d'arpillera i sacs i una premsa d'oli.
Més tard, el 1913, va comprar el mas Mateu al veïnat de Puigpalter i era la propietària del molí de Rabós del Terri, en el qual va instal·lar una línia elèctrica que anava fins a la seva fàbrica de Banyoles. També tenia propietats a Besalú i Juià.
L'any 1914, amb el seu marit, –que era el responsable de l'empresa José Durall Llobet Sociedad Limitada–, van crear la fàbrica Durall, Pujol y Cía. Aquestes dues empreses, així com la de Hija de Joaquín Pujol S.A., tenien la seu al Poble Nou de Barcelona, on avui hi ha el passatge de Joaquim Pujol.
La relació familiar i patrimonial amb Banyoles van comportar l'ampliació dels seus negocis a la població. I el 19 de setembre de 1915, la Gazeta Banyolina informava que es posaven a subhasta "les obres per reformar l'antiga Fabrica d'en Rabassa on montará una importantissima fábrica de curtits". Allí hi havia també el Sindicat Catòlic Agrícola de Banyoles. El 1918 va adquirir la blanqueria del seu cosí Eduard Pujol i Torà, situada a la Ronda Monestir de Banyoles, primer va anar al seu nom i després al de Hija de Joaquín Pujol. El 1932 figurava a nom del seu fill Jaume Durall i Pujol, el 1934 al d'Albert i, finalment, el 1936 al de Joaquim Agustí.
Entre d'altres contractes, el 1920 en va signar un amb l'empresa José Gimferrer pel qual aquesta es comprometia a dedicar-hi tota la seva producció de sacs. El 1930 un incendi va malmetre la seva fàbrica i va destruir el molí de moldre escorça, així com una partida d'uns dos-cents sacs d'escorxa mòlta i les pèrdues es van valorar en unes set mil pessetes. Tot i així, al final, la producció va augmentar any rere any i va decidir ampliar l'activitat industrial dedicada al cuir i a les pells.

LA SOCIEDAD ANÓNIMA DE EXTRACTOS TÁNICOS
Lluny de Catalunya, a l'altre costat de l'Atlàntic, a la zona coneguda com "El Gran Chaco" –un ampli territori que comparteixen Argentina, Bolívia, Brasil i Paraguai–, creix un arbre de fusta molt dura conegut com “quebracho colorado”. Aquest arbre va ser el responsable que en aquesta zona, a la segona meitat del segle XIX, s'instal·lessin diverses empreses destinades a obtenir els seus extractes tànnics (emprats per a l'adob del cuir).
Una d'aquestes empreses va ser la que l'any 1886 va obrir l'espanyol Carlos Casado del Alisal en una gran extensió de terreny de Puerto Casado, a la regió del Chaco paraguaià, per tal d'extreure'n aquell producte i exportar-lo a Europa. Això va despertar l'interès de les blanqueries catalanes i, el 1909, Pedro Pablo del Corral y Tomé, gendre de Casado, va crear al barri del Poble Nou de Barcelona la Fabrica de Extractos Curtientes, que va deixar en mans dels seus germans Fernando i Carlos, i que el 1916 va passar a dir-se S.A. de Extractos Tánicos.
Aquestes relacions entre Puerto Casado i el Poble Nou es varen veure reforçades gràcies a Antònia Pujol, ja que va crear una flota naviliera per tal de començar a importar el “quebracho chaqueño” i els cuirs dels animals del Río de la Plata per a la seva fàbrica Durall, Pujol y Cía.

DURALL, PUJOL Y CÍA.
La companyia naviliera creada per Antònia Pujol per poder comerciar amb Amèrica es va constituir davant les circumstàncies crítiques que travessava el transport marítim a conseqüència de la Primera Guerra Mundial i que feia que les seves fàbriques estiguessin necessitades de matèries primeres procedents dels ports d'Amèrica del Sud.
Els vaixells comprats i armats per la societat Durall, Pujol y Cía van ser tres. Eren tres vells velers, que van ser aparellats a les drassanes de Lloret de Mar pel capità lloretenc Just Marles Vilarrodona. Aquestes naus anaven a nom d'Antònia i de la seva empresa. Eren el bergantí Antonia Pujol (de 300 tones i construït a Blanes l'any 1852 i adquirit el 22 de juliol de 1918 per 200.000 pessetes), que va fer la ruta entre Barcelona i Río de la Plata; el bergantí-goleta Josefa Mateu (en honor a la seva mare, de 330 tones, construït l'any 1861 a Loano, Itàlia, va ser comprat el 16 de setembre de 1918 per 152.000 pessetes i revenut el 1920) i el bricbarca Joaquín Pujol (en honor al seu pare, amb casc de ferro, de 3.000 tones, adquirit el 14 de novembre de 1918 per 900.000 pessetes), que feia la ruta de Barcelona a Buenos Aires.
A la llarga, a causa de la demanda de "suelas, crupones para correas, tiratacos y suelas al cromo", Josep Durall va fundar la Fábrica de Curtidos, Suelas y Crupones José Durall Llobet S.L. al carrer Joncar, del Poble Nou de Barcelona. La empresa "se dedicó a las cortezas de pino, quebracho y encina para producir toda clase de pieles para empeine al cromo, tanto en negro como en color, basándose en el curtido antiguo, así como pieles en bruto para suelas y crupones". Durant l'Exposició Internacional de l'any 1929, els responsables de la revista barcelonina La piel y sus industrias, varen atorgar a les fabriques Duran-Pujol el qualificatiu de "Reyes del cuero".
Poc abans de l'esclat de la Guerra Civil, el seu fill Josep va tornar de Buenos Aires, on s'hi havia establert amb la seva dona, Dolors Serra, per tal d'enfortir les relacions comercials amb Argentina i Paraguai. Llavors, va a passar a fer-se càrrec de la fàbrica Durall, Pujol y Cía. I, a causa de la mort de Carlos de Corral y Tomé, també es feia càrrec de la direcció de Extractos Tánicos.
Amb la Guerra Civil, l'empresa va ser col·lectivitzada i la família va marxar a Anvers, on hi tenien una casa i una fàbrica. Després que la xemeneia de la fàbrica caigués no es van poder servir les comandes pendents, com una a la Fàbrica de Calzado Melis de la ciutat de Inca (més d'un miler de parells de botes militars).

Colofó
Segons reconeixia Maria Dolors Durall, una seva neta: "Va ser una dona de negocis que sempre feia els tractes personalment. En el terreny de la seva vida familiar també va ser molt avançada, fins i tot va arribar a crear una escola amb una pedagogia molt oberta perquè els seus fills s'eduquessin de la forma com ella veia la vida".
Mentre va estar viva els seus fills van mantenir el negoci familiar, però després es varen produir fortes tensions a causa de l'herència.
El seu marit la va sobreviure uns anys més, ja que va morir a Barcelona el 21 de març de 1945. Per la seva part, el seu fill Josep va tornar a Barcelona el 1939 i, amb els anys, va deixar els negocis en mans dels seus fills. El 1965, Joaquim Durall i Serra es va convertir en el responsable de la Durall-Pujol S.A., mentre que Antoni Durall i Serra es va fer càrrec de la S.A. de Extractos Tánicos, que la va transformar en una empresa de producció de regalèssia, un producte molt utilitzat a nivell sanitari. Finalment l'any 2005 l'edifici de Barcelona fou enderrocat.
Antònia Pujol va ser una dona intel·ligent i una hàbil comerciant, que va transformar la fàbrica heretada del seu pare en un imperi internacional del cuir i del seu comerç, amb casa i fàbriques a Barcelona, Banyoles, Arenys de Mar, Xerta (València), Buenos Aires (Argentina), Anvers (Bèlgica), Marroc, Colòmbia,... D'aquest darrer país és una referencia d'un llibre comercial publicat a Medellín l'any 1923 on diu "Hija de Joaquim Pujol. Casa fundada en 1879. Compra y exportación de cueros. Sucursales en Bogotá y Barranquilla. Casa matriz en Barcelona".

Bookmark and Share